Un somni fugaç i inoblidable amb Rosalía

Rosalía no venia a fer amics. Venia a mostrar-nos la llum, la seva, la del seu nou disc, la de l’esdeveniment musical més important –o almenys dels que més expectació han provocat– dels que s’ha produït a Espanya últimament.

Intuíem que Rosalía no venia només per agradar a Los 40 Music Awards que es van celebrar ahir a la nit al Roig Arena de València. Rosalía venia a enlluernar amb l’aurèola de música, irrompre en la festa com la màscara d’aquell conte d’Allan Poe, plantant davant el públic una dotzena de creus de negre fúnebre (que després s’il·luminarien), una orquestra i un piano de cua. Intuíem que la seva no seria una actuació qualsevol i no ens va decebre, tot i que al final, inevitablement, ens quedéssim amb ganes de més.

Rosalía va venir a deixar-se veure i a deixar-nos un gust de boca intens, però insuficient. Quan els llums del Roig Arena van baixar, el públic va començar a cridar, quasi sense temps a asseure’s ni a posar el pin del mòbil per començar a gravar.

L’actuació de Rosalía va ser curta, suficient, però una mica massa fugaç, intensa, engrandida per la llegenda que s’ha anat escrivint en els últims dies. Entre el moment en què les cordes de l’orquestra van tocar les primeres notes de Reliquia (la cançó de Lux que, en una badada poc creïble, les xarxes van filtrar una estona dimecres) i Rosalía va marxar amb un "gràcies, València", només van passar quatre minuts. Molt poc, és clar. Tant de bo n’haguessin sigut uns quants més.

Eren les vuit en punt quan l’escenari fosc es va il·luminar de blau i Rosalía va aparèixer al centre, amb un vestit blanc per dalt i de faldilla vaporosa negra, com el colom que vola al final del vídeo de la impressionant Berghain, el primer avenç de Lux. "Yo, que perdí mis manos en Jerez/ y mis ojos en Roma./ Crecí, y el descaro lo aprendí/ por ahí por Barcelona", va entonar la cantant encara a mitja veu mentre les creus anaven desgranant els versos de la cançó. Però no hi ha efecte karaoke: el silenci del Roig Arena era litúrgic.

Moment de somni

A poc a poc Rosalía es dirigia al mig de l’escenari, una gran plataforma que s’anava il·luminant al seu pas mentre cantava, ja a plena veu, "pero mi corazón nunca ha sido mío, yo siempre lo doy". En aquell moment semblava que es trencava i llavors el públic va reaccionar, com despertant del moment de sorpresa o de somni en què havia quedat des del principi de l’actuació.

Notícies relacionades

El triomf del ‘total black’

Sense veu ni paraules

"Seré tu reliquia./ Soy tu reliquia./ Seré tu reliquia", cantava Rosalía mentre girava sobre si mateixa. L’electrònica es va imposar a l’orquestra i del sostre van caure centenars de partitures. L’"eterna canción" que mussita Rosalía va arribar al final, i aquesta artista, que només amb la seva presència a València va despertar una expectació inabastable, va marxar de manera gairebé fantasmal, com una aparició que creus que no has vist.

La festa de Los 40 al Roig Arena va continuar i Rosalía –asseguda entre els convidats principals– va tornar a aparèixer minuts després per rebre el primer premi per Lux i donar el seu suport a les víctimes de la dana. "Tot el meu amor per a vosaltres", va dir. Abans, la cantant va assegurar que estava "molt contenta de venir a cantar, amb molta il·lusió", i també va revelar que era "un honor estrenar-lo aquí".