Espanya va tenir un pla de guerra contra el Marroc l’any 1975

Quan, a dos quarts d’onze del matí del 6 de novembre de 1975, 300.000 civils llançats per Hassan II penetraven en una colònia habitada per 85.000 persones, feia mesos que l’Exèrcit del final del franquisme preveia un conflicte bèl·lic si la Marxa Verda acaba sent una invasió militar.

L’operació Marabunta va ser simultània a l’operació Trapecio. Aquests van ser els preparatius.

TERRA.

Defensar-se d’una multitud de civils que penetra en un territori armada només amb exemplars de l’Alcorà és un trencaclosques per a estudi de les operacions híbrides, un format al qual el Marroc ha recorregut altres vegades.

Amb una trama de cordes nuades, la Legió guardava els patrons amb què havien sigut col·locades més de 20.000 mines per aturar la Marxa Verda a set quilòmetres de la frontera. "Eren mines antipersones, tancades per filat i ben senyalitzades amb cartells en àrab i espanyol: Perill. Mines", recorda el general de brigada retirat Adolfo Coloma, llavors tinent legionari de 22 anys destacat en primera línia.

Ja feia dos anys que l’Exèrcit estava orientat al nord del territori pel desplegament marroquí de la Brigada Golani, 48 carros experimentats en la guerra de Yom Kippur que avançarien cap a Al-Aaiun si els proporcionaven l’excusa de trets a l’escut humà disposat al davant. "L’enemic a batre era el Marroc –diu Coloma– perquè aquella brigada era una amenaça directa a la nostra frontera".

Dues banderes de la Legió amb tres grups de cavalleria s’havien replegat de la frontera. Darrere els camps de mines es va disposar una "línia de foc" d’obusos autopropulsats M109, peces d’artilleria i morters. Més enrere, la Brigada Paracaigudista protegia l’aeròdrom d’Al-Aaiun. I encara més enrere, milers de soldats de reemplaçament fent la mili.

MAR.

Hassan II havia anunciat la Marxa Verda el 17 d’octubre, però, preveient una invasió, feia mesos que l’Armada preparava la guerra i va allistar un grup de combat amb la fragata llançamíssils Cataluña com a vaixell insígnia, les fragates Andalucía i Baleares, el destructor Oquendo, el petroler Teide, vaixells de desembarcament i els submarins S34 i S35. Tots dos havien captat imatges de platges marroquines. I van servir les fotos quan, aquella tardor, es va preparar un contingent d’Infanteria de Marina del Terç d’Armada per a un desembarcament amfibi a la rereguarda marroquina.

L’ordre d’operacions 2/75 va portar al teatre d’operacions el tinent de vaixell de 30 anys Carlos González-Aller. Avui capità de vaixell jubilat, explica: "Hi havia molta excitació. Qualsevol distracció podia provocar una topada que acabés en combat. Ho notaves a Las Palmas de Gran Canaria. No és que tinguéssim ganes d’entrar en guerra, però quan sorties a prendre alguna cosa, et trobaves que hi havia una excitació molt important, que tothom parlava de la mateixa cosa. Era un ambient prebèl·lic".

El marí jubilat recorda els infants de Marina preparant pertrets, i també els nervis que van passar quan els va sobrevolar "molt a prop" un avió marroquí i la imatge de l’últim governador militar espanyol del Sàhara Occidental, el general Federico Gómez de Salazar, "envoltat per una gran quantitat de soldats que li donaven seguretat. Un atemptat hauria rebentat tot el procés".

AIRE.

L’Exèrcit de l’Aire del final del franquisme va tenir una participació bèl·lica abans de la Marxa Verda, quan després d’un dels atemptats més greus del Front Polisario, a Tifariti, amb sis morts i nou ferits, una sèrie de caces Saeta van bombardejar posicions dels rebels sahrauís.

Notícies relacionades

Oasi en la polarització

Una cita per fomentar el diàleg entre diferents

"El Polisario fuetejava les forces armades espanyoles, i havia provocat baixes i segrestos. Per això vam sentir un fort neguit quan vam haver d’abandonar el territori", recorda el general de divisió retirat Ángel Moreno.

Però no era en l’aire on es lliurava la batalla per la superioritat, sinó en el suport internacional. Moreno tenia a càrrec un radar als afores d’Al-Aaiun. Aquell any, "els recanvis, de fabricació americana, van començar a escassejar, no els enviaven els americans". Entre dos socis com Espanya i el Marroc, la Casa Blanca ja havia triat.