Creix el temor d’una inflació elevada fins a la primavera

  • Els analistes veuen riscos que el repunt de preus s’accentuï, però sense desbocar-se.

  • L’encariment de l’energia pressiona les empreses, que repercuteixen els costos al consumidor i paren producció

Extracción de petróleo en Texas (EEUU).

Extracción de petróleo en Texas (EEUU).

3
Es llegeix en minuts
Gemma Martínez

«Els diré que la inflació, el nostre enemic número u, si no es combat, destrossarà el nostre país, les nostres cases, les nostres llibertats... i fins i tot el nostre orgull nacional». Aquestes paraules del president dels Estats Units Gerald Ford, pronunciades el 1974 en un país que patia per la crisi del petroli, reflecteixen el pànic que la pujada de preus pot causar entre els polítics. Ford va llançar en aquell moment un programa per combatre la inflació, que va arribar a estar per sobre del 12%, limitant la despesa pública alhora que demanava a la població que canviés d’hàbits per estalviar. El fracàs de Ford va ser absolut i el republicà va deixar una inflació altíssima al seu successor, Jimmy Carter, que només la va poder combatre pujant els tipus d’interès.

Avui, amb la pandèmia de la Covid sota control, els preus es comencen a disparar. ¿Es dirigeixen els EUA i altres economies, com l’europea i l’espanyola, cap a la reedició dels horribles anys 70? La majoria de polítics, banquers centrals i economistes afirmen que no, que és una inflació temporal que no pot ser catalogada com a enemic número u, com creia Ford, ni que tampoc obliga pujades de tipus d’interès per combatre-la. Però cada vegada són més les veus que veuen risc que el repunt de preus s’accentuï i duri com a mínim fins a la primavera de l2022 per culpa dels preus de l’energia, que ja van ser els causants de la crisi del petroli.

Actualment a Espanya l’índex de preus de consum (IPC) està en el 4%, amb dades del setembre. Aquesta xifra avançada, cas de confirmar-se aquest dijous, és la taxa més gran dels últims 13 anys. Exclosos els components més volàtils (energia i aliments frescos), la inflació subjacent és de l’1%. L’IPC espanyol està per sobre del de l’Eurozona (3,4% al setembre) i una mica per sota del dels EUA (5,3% a l’agost). A Alemanya està previst que rondi el 4,1% al setembre, la xifra més alta en 29 anys.

L’alça dels preus pot estar alterada pel que els experts anomenen efecte base, és a dir, es comparen les xifres actuals amb els nivells deprimits de fa un any, en ple confinament. En qualsevol cas, ningú dubta que existeix un desajust entre la demanda i l’oferta de béns i serveis a tot el món. La demanda es va frenar en sec durant el confinament i després es va recuperar ràpid avalada en part amb els estímuls fiscals. Mentrestant, l’oferta es va reduir dràsticament amb el confinament i no va reaccionar tan ràpid al patir per l’encariment dels costos energètics (petroli i gas natural) i de les matèries primeres (productes bàsics i metalls), així com per l’aparició de colls d’ampolla que escanyen les cadenes de subministrament, tant a la producció com en el transport. Totes aquestes variables poden frenar la recuperació de l’economia, un procés que afectaria tant empreses com consumidors i les mateixes administracions públiques.

Notícies relacionades

La clau és si la demanda i l’oferta tornaran a alinear-se, com sostenen els bancs centrals, cosa que permetria que la inflació tornés a aproximar-se al 2% a Espanya. Carles Manera, conseller del Banc d’Espanya i catedràtic d’Economia Aplicada de la Univesitat de les Illes Balears, és optimista perquè la inflació actual no és fruit d’«un escalfament de la demanda a causa del consum de les llars que tensi els preus a l’alça», sinó per uns costos de l’oferta més elevats (energètics). Manera confia que aquests es corregiran. Més negatiu es mostra Rafael Pampillón, catedràtic d’Economia Aplicada i professor d’IE Business School, que té pocs dubtes que es produirà l’efecte segona ronda. Així és com s’anomena el procés pel qual les empreses comencen a repercutir els costos més grans en el preu final al consumidor. «Això també alimenta el procés inflacionari», indica l’acadèmic, en línia amb què ja han avançat algunes patronals a Espanya.

Una altra pregunta que està en boca de molts és si les dades d’inflació poden portar a un ajustament de les expectatives que es reflecteixi en les negociacions salarials. «Sembla improbable. El vincle entre la inflació salarial i la de béns i serveis s’ha tornat feble amb el temps. Les empreses semblen haver trobat solucions (canvis en la productivitat, inversions en capital, maquinària, etc.) que redueixen la influència dels salaris», afirma Òscar Jordà, vicepresident de la Reserva Federal de San Francisco i professor d’Economia de la Universitat de Califòrnia a Davis.

Temes:

Energia IPC Preus