Ofensiva contra la ‘cultura de la temporalitat’: els 5 ‘míssils’ que prepara el Govern

El Govern de Pedro Sánchez està enllestint una ofensiva contra la ‘cultura de la temporalitat’ que arrossega des de fa dècades el mercat laboral espanyol. Una bateria de ‘míssils’ pilotats des de diferents ministeris, com Treball, amb Yolanda Díaz advocant per simplificar els tipus de contractes. O Miquel Iceta en Funció Pública, responsable de reduir les elevades cotes d’interinitat per les quals Espanya ja ha sigut represa en múltiples ocasions per la justícia europea. O José Luís Escrivá, explotant les seves competències en matèria d’incentius i desincentius envers la Seguretat Social.  

Sánchez pretén vèncer on tots els seus antecessors van fracassar, des de la reforma d’un altre socialista, Felipe González, el 1984. Aquella modificació de l’Estatut dels Treballadors, pilotada per Joaquín Almunia –autor posterior de la frase: «Millor una cosa mediocre que cap»; en relació amb les feines a temps parcial– va descausalitzar el contracte temporal i va obrir la porta de bat a bat a tres dècades d’eventualitat elevada. Les diferents reformes aplicades pel bipartidisme han mirat de domar, sense èxit, la que s’ha denominat «cultura de la temporalitat». Una anomalia espanyola, en comparació amb els estàndards europeus.

1. Simplificació de contractes

La reforma que més directament pretén incidir en l’eventualitat és la que pilota Yolanda Díaz i que pretén simplificar a tres els tipus de contracte: indefinit, temporal i de formació. L’últim gran sotrac en aquest sentit el va aplicar la ministra del PP Fátima Báñez (avui a la CEOE). Aquesta va consistir a reduir de 41 a 5 les tipologies de contractes, tot i que després aquestes cinc tenien múltiples submodalitats. Cosa que no va acabar eliminant l’elevada complexitat normativa. 

Als sindicats, no així a la patronal, aquesta simplificació els sona bé, però alerten que perquè les lleis es compleixin és necessari que algú vetlli per això. «Necessitem triplicar els recursos per a Inspecció de Treball. I fer-ho de manera permanent. No pot passar com ara amb el SEPE, que tothom es queixa que va malament, que falten recursos... però quan passa la crisi, ningú se’n recorda fins a la següent», afirma la secretària d’ocupació de CCOO, Lola Santillana.  

2. Limitar durada i endurir l’acomiadament

La reforma de la contractació de Díaz té dues potes més. No només es vol reduir els tipus de contracte i reforçar-ne la causalitat (que els temporals siguin realment temporals), sinó també limitar la seva durada a, màxim, un any. Dos, si és per cobrir una baixa. I endurir les condicions de l’acomiadament. Reduir la durada dels contractes eventuals no és nou, reformes com la de Rajoy ja ho van fer, i aquí les centrals pressionen per esgotar els avenços tecnològics per a aquesta ‘croada’ contra l’abús de la temporalitat. «El Govern ha de tenir els mecanismes adequats per convertir automàticament qualsevol contracte temporal que superi un temps determinat en un d’indefinit», afirmar el secretari general d’UGT, Pepe Álvarez. 

El líder d’UGT posa com a exemple les campanyes específiques que va posar en marxa l’anterior ministra socialista, Magdalena Valerio, que el 2019 va fer un enviament massiu de cartes a empreses on, després de l’encreuament de dades entre Seguretat Social i el SEPE, els inspectors tenien indicis que determinats contractes podien estar en frau. Només el seu primer any, el Pla Director per un Treball Digne va convertir en indefinits 59.359 temporals (el 66,5% dels objectius). «Al final els contractes temporals són vasos comunicants amb els indefinits. Si la reforma del Govern no flexibilitza l’ús d’aquests segons, es quedarà en una reforma cosmètica», afirma l’economista de Fedea José Ignacio Conde-Ruiz.

3. Més taxes als contractes ultracurts

«Fins ara les reformes principals s’han enfocat massa en els incentius i no han acabat de funcionar», diu el professor d’economia del treball de la UB, Joan Antoni Alujas. L’última va ser el 2019, quan la ministra Valerio va introduir una sobrecotizació, i en el cas dels contractes que duren menys de cinc dies l’empresari ha de pagar el 40% més que en el cas d’un indefinit. La intenció d’Escrivá és augmentar més aquesta xifra i fer-ho en proporció. És a dir, com menys duri el contracte, més haurà de pagar l’empresari. 

«Mesures així transmeten un missatge perillós, ja que si es fixa un preu, per molt que aquest s’encareixi, els empresaris poden pensar que continua sent lícit. I molts d’aquests mini contractes, amb altes i baixes de cap de setmana, directament estan en frau», afirma el professor de dret del treball de la Universitat de València, Adrián Todolí. «És molt important que les reformes tinguin el màxim grau de diàleg social i que siguin coherents en el temps, sinó no duraran», diu.

4. Limitar a 3 anys la interinitat al sector públic

«Consells venc i per a mi no en tinc», li ha dit en alguna ocasió el president de la patronal CEOE, Antonio Garamendi, als membres del Govern. Ja que, en paral·lel als elevats índexs de temporalitat en les empreses, l’eventualitat al sector públic és superior. Vorejant, en serveis com educació o salut, el 40%. Fins ara acords firmats entre anteriors executius i els sindicats, com els del 2017 i el 2018, per garantir la convocatòria d’oposicions no han funcionat.

Ara el ministre de Política Territorial i Funció Pública, Miquel Iceta, enllesteix una reforma de l’Estatut Bàsic de l’Empleat Públic (EBEP) que, d’una banda vol limitar a tres els anys que un interí pot ser a la mateixa plaça. I, de l’altra, vol demanar responsabilitats fins i tot per prevaricació als gestors que no convoquin les oposicions a temps.

5. Els ertos post-Covid, com a alternativa a l’acomiadament

Notícies relacionades

Cementos Molins unifica en una marca els seus negocis i remarca l’aposta verda

Galán: "Valem més que totes les energètiques espanyoles juntes"

La figura dels ertos ha sigut i està sent un dic de contenció contra gran part dels acomiadaments durant aquesta pandèmia. La situació, una vegada estabilitzada l’emergència sanitària, no és la mateixa i el Govern pretén reciclar l’eina. Aprofitant els fons europeus, l’Executiu pretén armar una espècie de ‘guardiola’ dels ertos per donar ajudes a les empreses que no acomiadin, costejar les prestacions dels treballadors i finançar formacions per millorar la seva aptituds o permetre’ls transitar cap a altres sectors. 

«La reforma dels ertos pot ajudar a millorar la flexibilitat interna, però per si sola no té prou capacitat per acabar amb la dualitat en el mercat de treball», afirma l’economista de Fedea José Ignacio Conde-Ruiz. «La clau és que s’habilitin en vista de caigudes puntuals de demanda. No pot servir per a empreses que acaben acomiadant que retardin aquests ajustos. I després només hi haurien de poder accedir a empreses amb una temporalitat per sota de la mitjana del seu sector. No pot ser que a sobre que s’aprofiten de la temporalitat, que té un cost per als treballadors i per a l’Estat, també s’aprofitin d’aquest mecanisme públic», diu.