Susan George: «Això és una guerra, i van guanyant els rics»

Convençuda que no hi ha millor manera de vèncer a l'enemic que pensar com ell, el 1999 la investigadora francesa Susan George (nascuda a Akron, Ohio, el 1934) va imaginar que un misteriós grup de l'elit financera encarregava un estudi per identificar les claus que els permetrien conservar els seus privilegis. Tretze anys més tard, després de confirmar molts dels vaticinis que va fer en aquelles pàgines, com la crisi econòmica, l'autora ha tornat a fer el mateix exercici de política-ficció aInforme Lugano II(Deusto), amb un pronòstic més aterridor: per salvar la supremacia del capitalisme, l'objectiu següent del poder financer és liquidar la democràcia.

-Dit avui sona a acudit, però el 2008, quan va esclatar la crisi, veus molt autoritzades, com la de Nicolas Sarkozy, llavors president de França, van demanar «refundar el capitalisme sobre bases ètiques». ¿Què li va semblar aquella proposta?

-Sóc tan ingènua que me la vaig creure, cosa que per un costat m'alegra, perquè significa que conservo un costat naïf que no he perdut des de petita. Sincerament, vaig creure que havíem après la lliçó i que es posaria fre als excessos que ens havien portat al desastre. Ha passat ben bé el contrari: els culpables de la crisi són avui més forts que mai i les víctimes innocents n'estan pagant les culpes.

-Les misterioses elits econòmiques que evoca al seu llibre tenen motius per estar contentes.

-Sens dubte. El poder financer segueix controlant-ho tot, ningú s'ha atrevit a regular els bancs, els paradisos fiscals continuen on eren, tenim antics responsables de Goldman Sachs dirigint les polítiques econòmiques d'Europa, els derivats financers han augmentat i ha crescut el nombre de rics immensament rics, que avui tenen més diners que mai. Sona estrany dir-ho, però hi ha a qui li està anant molt bé.

-¿Això és una estafa?

-És una guerra, i van guanyant els rics. No ho dic jo, ho diuen ells mateixos, ho diu el mateix Warren Buff­et i per una vegada estic d'acord amb ell.

-¿I com s'ho explica?

-Molt senzill: ens han venut un munt de mentides, com la que diu que hem viscut per sobre de les nostres possibilitats, i les hem acceptat, consentint així que es confonguin els nostres interessos amb els seus. Ens han fet creure que el pagament del deute ha d'estar per sobre de tot, però això només els interessa a les elits financeres, no a la gent. Sorprenentment, ho hem acceptat.

-En aquest temps hi va haver eleccions, els ciutadans vam poder escollir.

-Sí, però ens van obligar a optar entre la pesta i el còlera. Tant el centre esquerra com el centre dreta s'han mantingut subjugats al poder financer, ningú s'ha atrevit a posar-li fre. S'acudeix a rescatar bancs, però ningú s'atreveix a plantejar seriosament socialitzar la banca, que seria la solució.

-Sona revolucionari.

-Parlo de socialitzar, no de nacionalitzar. Seria tan senzill com separar la banca comercial de la financera i regular-la adequadament.

-Diuen que això es carregaria el sistema.

-El sistema es tornarà a col·lapsar si no s'apliquen aquests canvis. És significativa la quantitat de falsedats que s'han introduït al cap de la gent els últims anys. Com el tema de les hipoteques a Espanya. Em sembla increïble que, fins i tot perdent casa teva, segueixis devent-li una suma enorme al banc, és demencial, això no passa enlloc del món. No és cert que el sistema bancari s'enfonsaria si s'apliqués la dació en pagament.

-Llavors, ¿hi ha alternativa?

-I tant que n'hi ha. Hi ha dues maneres d'organitzar el món: el model il·lustrat, que agafa com a centre les persones i promou la democràcia, i el model neoliberal econòmic, que té com a principi i objectiu els diners. Per desgràcia, aquest últim és el que s'està imposant. Avui la famosa troica pren decisions sobre la vida de les persones sense haver estat escollida per ningú. És la liquidació consentida de la democràcia.

-I els ciutadans, ¿tenen alternatives a l'abast de la mà? ¿Què poden fer?

-És clar que en tenen. Em sorprèn que no s'hagi produït encara una radicalització de la societat. La resistència de la gent passa per organitzar-se i unir-se, però no a escala nacional, sinó a escala europea.

Notícies relacionades

¿Opa sí o no? Parlen les entitats

Els grans bancs guanyen amb les fusions més que els mitjans

-¿I això com es fa?

-Protestant al carrer, definint bé els objectius i marcant una estratègia clara. M'estranya l'escassa presència que tenen els sindicats en aquesta guerra que hi ha plantejada. Internet és una eina molt útil, però aquesta resposta s'ha de plantejar al carrer, no a través de la xarxa. S'han de crearlobbies ciutadans que puguin plantar cara alslobbies dels rics en igualtat de condicions.