De Scrooge i Gil Foix fins a arribar a Moody's

Va ser el jesuïta Gaspar Astete qui el segle XVI va deixar registrat per a les generacions futures el catecisme castellà que han memoritzat milions d'espanyols en les seves classes obligatòries de catequesi. De l'avarícia, l'autor salmantí diu que és«una apetència desordenada d'hisenda».Sense desordre, doncs, no hi ha vici. La virtut contrària és la llarguesa.

La literatura brinda personatges universals que han encarnat l'avarícia. Molière va crear Harpagon, l'avar més teatral; Charles Dickens va embolcallar en el generós Nadal el senyor Scrooge, que no sopava per no gastar, i Quevedo va aportar una de les millors pàgines de la literatura castellana: la descripció del Dómine Cabra, que«dormia sempre d'un cantó per no gastar els llençols».

Portat al món del còmic, la factoria Walt Disney va crear l'Oncle Garrepa, de la família d'ànecs Donald.

¿És aquesta l'avarícia que habita en tot ésser humà, la que ha mogut les grans bombolles financeres de l'últim quart de segle? No. Aquesta ridiculització no és la que reflecteix la societat de consum. El que realment es porta és la cobdícia, una altra apetència desordenada de béns i plaers, però amb l'afany de disfrutar-los, no només d'acumular-los. L'avar ho vol tot per a si mateix, odia els altres. El cobdiciós acapara, s'aprofita dels altres, però no pateix si també s'enriqueixen. Un dels perfils literaris que millor s'aproximen a aquesta descripció és Gil Foix, protagonista deLa febre d'or, de Narcís Oller, ambientada en els anys anteriors a l'Exposició Universal de Barcelona del 1888. L'obra es divideix en dues parts: Pujada i Estimbada. El protagonista deixa el seu ofici per dedicar-se a l'especulació borsària, amb la seva ambició i desmesura arriba al cim fins que canvien les tornes, s'arruïna i embogeix.

Aquests personatges tampoc encaixen amb l'actualitat. La diferència és essencial: avui els que s'enriqueixen ho fan amb els diners dels altres, però amb un blindatge que els fa immunes en la seva responsabilitat. Avui la cobdícia dels grans especuladors queda inaccessible sota una capa jurídica debonus, pensions daurades i clàusules compensatòries per no anar-se'n a la competència. Aquest engranatge perfecte pel qual el jugador mai perd va començar amb el trasllat al sector bancari del que és propi de la indústria destinada al consum: els comercials o visitadors tenen una part del sou fix i una altra part variable, segons les vendes que obtinguin. En banca de negocis això ha estat, des de finals de l'any 70 del segle passat, l'origen de diverses bombolles, els únics escarmentats de les quals han estat els inversors menors. La cobdícia només castiga els més febles, una novetat en l'àmbit de la sanció moral.

Notícies relacionades

Zapatero i Rajoy: tard, poc i malament

La banca: 7 pecats capitals

En aquest nou regne del capitalisme d'apetència desordenadaels seus herois són personatges com Richard S. Fuld, que va cobrar 4,3 milions de dòlars després d'haver enfonsat Lehman Brothers, i James C. Cayne, 17,1 milions per haver fet el mateix a Bearn Sterns. ¿Sense que hi hagi pare confessor que els reprengui per aquest desordre? Doncs al contrari. ElpareMoody's o agència de qualificació del que es fa bé o malament té cinc directius màxims que l'any passat es van repartir 20 milions de dòlars. La justificació oficial:«Restaurar la confiança».

Els directius de Caja Madrid (avui Bankia) van percebre 25 milions d'euros el 2010 en concepte de retribució variable per objectius. Rodrigo Rato se n'ha anat de Bankia amb dret a una indemnització d'1,2 milions. ¡Pobre Astete! De la llarguesa en diuenbonus.