La banca: 7 pecats capitals

Si el pare Gaspar Astete, nascut el 1537 i autor del catecisme castellà memoritzat per milions d'espanyols al col·legi, aixequés el cap es quedaria bocabadat al comprovar com la banca espanyola ha aconseguit conjugar els set pecats capitals, sense deixar-se'n ni un. Supèrbia, avarícia, luxúria, ira, gola, enveja i peresa són els pecats capitals clàssics. Se'n diuen d'aquesta manera perquè «són el cap, com a fonts i arrels d'altres vicis que d'ells neixen», argumentava el religiós del segle XVI. Sens dubte, aquests abandonaments de les virtuts divines han desembocat en la crisi financera més gran de la història d'Espanya. Si el país necessita finalment fons europeus per sortir del profund forat on es troba encallat, serà sens dubte a causa dels vicis de la banca i dels supervisors i polítics que no hi van posar fre.

El primer pecat capital, font dels nostres mals, va ser la supèrbia, definida per Astete com «el desig desordenat de ser preferit a uns altres». Pel que fa a la crisi que ens ocupa, de supèrbia van pecar els Governs socialistes i els populars, que van consolidar el creixement d'Espanya en el sector del totxo, amb la complicitat i el relaxament del Banc d'Espanya, des de la dècada dels anys 90 fins al 2008.

En el període 1997-2006 el preu de la vivenda a Espanya es va incrementar un 150% i no va parar de créixer durant els anys consecutius. D'aquesta bombolla de preus en van derivar dos dels principals problemes de l'economia espanyola: l'endeutament de les famílies i la sobrevaloració dels pisos en els balanços dels bancs i les caixes.

El segon pecat capital es va sumar a la supèrbia dels reguladors i els polítics. L'avarícia, «entesa com un desig desordenat d'hisenda», es va encarnar en les retribucions variables que percebien els directius de la banca. Com més creixia la caixa d'estalvis de torn, més voluminós era el bo a finals d'any dels directius que la controlaven. ¿I com es creixia? Doncs venent més pisos i ometent els riscos, amb la complicitat dels consells d'administració plens de polítics.

Es van concedir hipoteques i crèdits, basats en taxacions de pisos sobrevalorades, sense tenir en compte la solvència futura del client. Així, si aquest no podia pagar perquè havia perdut la feina, el mal més gran era obligar el client a vendre un pis que l'any següent valdria un 20% més.

La supèrbia i l'avarícia es van ajudar del tercer pecat capital, que mortifica ara les constructores i les immobiliàries. La luxúria, «desig desordenat de delits bruts i carnals», es va tornar en una orgia del totxo. Entre el 1999 i el 2001 es van iniciar més de mig milió de vivendes a l'any, segons xifres oficials del Banc d'Espanya. Entre els anys 2000 i 2005 es van projectar al voltant d'unes 800.000 vivendes anuals, xifres que deixaven bocabadats tots els països veïns de la zona euro. Quan els dipòsits dels bancs ja no van poder continuar donant crèdit, es va demanar prestat als bancs alemanys i francesos, que ara ens passen la factura.

El quart pecat capital, la ira o «desig desordenat de venjança», segons la definició del catecisme, es va forjar durant tots aquests anys d'excessos. El 2008, la crisi dels EUA es va encomanar a Europa i es va iniciar un procés de recessió que va culminar en la punxada de la bombolla immobiliària.

La ira va començar a apoderar-se dels espanyols que pagaven una hipoteca per un pis que ja no valia allò que el banc, els taxadors i els notaris els havien dit. L'atur va començar a pujar, com a conseqüència de la recessió econòmica, i Espanya va començar a viure una onada de desnonaments hipotecaris. La ira, lògicament, es canalitza cap a les extintes caixes d'estalvis (ara accionistes de bancs nacionalitzats), els partits polítics que controlaven les entitats financeres i les autonomies que tenien la competència de supervisar l'activitat de les entitats d'estalvi.

La ira dirigida també contra la gola, el cinquè pecat («desig desordenat de menjar i beure»), que en aquest cas s'aplica a la voracitat de les autonomies i els partits en el control de les caixes amb exemples com els de la comunitat de Madrid o el País Valencià que han culminat en el desastre de Bankia.

Notícies relacionades

27 anys per devorar tres segles d'història

De Scrooge i Gil Foix fins a arribar a Moody's

I molta ira també contra l'enveja, el sisè pecat que es defineix com a «desig d'allò que un altre posseeix», representat per la col·locació massiva de les preferents com a productes d'estalvi segurs quan eren una espècie de deute perpetu que els bancs ara no volen recomprar als seus clients.

L'últim pecat, però no menys important, ha estat i és l'accídia o peresa: «Un defalliment de l'ànim a bé d'obrar», en els temps moderns és un sinònim de negligència, passada, present i possiblement futura. Peresa dels Governs, el de José Luis Rodríguez Zapatero i el de Mariano Rajoy, de prendre decisions sobre la banca que permetin capitalitzar les entitats i permetre que el crèdit torni a fluir en l'economia. La virtut contrària al setè pecat capital és la diligència. I si continua escassejant entre la classe política acabarà imposant-se des de Brussel·les, en forma de supervisió o de rescat.