Monica Bellucci: "La bellesa és menjar bé, riure molt i fer l'amor la major quantitat de vegades. El demés són tonteries"

Encapçalar la típica llista de les Dones Més Sexis és tan freqüent per a Monica Bellucci com per a la majoria de mortals ho és menjar calent, i no hi ha article sobre l’actriu ita­liana a la premsa que no remarqui que és molt i molt absurdament bella. En concret, cada vegada més amb el pas del temps, que és molt i molt absurdament bella a la seva edat. Considerant que es tracta d’un enfocament sens dubte frívol i amb tota probabilitat sexista i, sobretot, que constatar l’atractiu dels professionalment atractius resulta bastant avorrit, aquesta podria ser l’ocasió perfecta per escriure alguna cosa diferent. Però no ho serà. A petició, compte, de la interessada.

“Hem de parlar d’això, és molt important”, replica Bellucci, impecablement acomodada a la butaca de la seva luxosa suite londinenca, tan aviat com se la convida a queixar-se per aquestes mostres de mandra periodística. “Perquè moltes dones de 50 anys se senten invisibles davant els homes, i no hauria de ser així. Quan nosaltres ja no som capaces de tenir fills, la societat ens margina”. Parla amb contundència però amb dolçor, gairebé xiuxiuejant, sense deixar de gesticular ni suggerir algun artifici. “És completament ridícul. Les dones madures tenim molt per donar. Som intel·li­gents, som sensibles i, sí, som sensuals. I per tenir confiança en la nostra capacitat, n’hem de parlar”.

EDUCADA EN UN MÓN "DOLOROSAMENT MACHISTA"

En aquest sentit, afegeix gairebé sense agafar aire, considera que els seus orígens la converteixen en la portaveu idònia. “Jo vinc d’una cultura en què fins fa 50 o 60 anys, un marit que assassinava la seva dona no anava a la presó perquè el succés es considerava un crim passional. I d’un país on, fins fa relativament poc, la virginitat encara era gairebé un requisit per arribar al matrimoni. Vaig ser educada en un món dolorosament masclista”. 

Bellucci va posar despullada i embarassada per a la portada de la revista Vanity Fair, dues vegades, per protestar contra la legislació italiana que prohibeix les donacions d’esperma. ‘’És important que reclamem els nostres drets, però que la nostra veu se senti no és suficient. Això no serveix per canviar res, sobretot si ningú escolta. Només adquirirem poder real quan no tinguem la necessitat de queixar-nos”.

Cert, però ¿no resulta frustrant per a una actriu madura haver de contestar una vegada i una altra què és el que menja per mantenir la línia? Al capdavall, a Sean Penn ningú li pregunta per la seva edat ni pels seus trucs de bellesa. “No em sembla una comparació adequada perquè la igualtat és una mentida”, replica. “L’organització de la casa i l’educació dels fills segueixen recaient en gran mesura en les dones. I no em sembla malament que sigui així”. El problema, prossegueix, és que el cos de la dona té una lògica particular, i a gairebé tot arreu aquesta lògica es nega. “Es dóna per fet que, per poder tenir les mateixes oportunitats que els homes, ens hem de convertir en homes. ¡Però no som homes! A mi em va encantar donar el pit a les meves filles, va ser una de les experiències més enriquidores de la meva vida. Però si en lloc de ser actriu treballés en una oficina o com a caixera, possiblement no en podria haver disfrutat en condicions”.

Arribats a aquest punt, i com que ella mateixa ha deixat clar quin és el tipus de xerrada que prefereix tenir, podem dir-ho sense càrrec de consciència: Monica Bellucci és en efecte absurdament bella, amb una melena negra que sovint escombra cap a l’espatlla, i uns ulls negres –el més semblant a la joieria que llueix per a l’ocasió— i aquest vestit negre i aquest gran escot. I els 51 anys acabats de fer d’alguna manera la fan semblar més viva, ja que els traços li humanitzen la cara. És com si el símbol s’hagués fet carn i os, encara que, això que quedi clar, sense deixar d’exhibir el tipus de sex appeal que faria a les grans Sophia Loren, Claudia Cardinale i Gina Lollobrigida córrer a retocar-se l’ombra d’ulls. “No voldria tornar a tenir 20 anys per res del món”, assegura. “Sóc molt més feliç ara, perquè en el passat estava plena d’inseguretats sobre qui sóc i en qui em puc convertir. Ara ja sé qui sóc, i això em queda reflectit a la cara”.

S’atura i, durant un segon i un somriure còmplice, sembla que decideix que li facilitarà la tasca a qui fa les preguntes. “No he fet servir el bisturí perquè les arrugues són com les empremtes del temps, i si les esborrés no seria capaç de reconeixe’m. Corregir la teva aparença respon a l’afany inútil d’ajustar-te a una norma inabastable”. Torna a apartar-se els cabells de la cara, i el seu maquillatge és tan subtil que potser hi ha dedicat cinc minuts o cinc hores. “Això sí, si veig una cara ben operada penso: ‘¡Quina meravella!’. Però, lamentablement, no abunden”.

Hi ha alguna cosa gairebé política en la manera com Bellucci presenta el seu físic per al consum públic, intacte en el seu potencial seductor i a la vegada orgullosament matisat per l’edat. Si l’any passat va protagonitzar la campanya publicitària de la línia de maquillatge de Dolce & Gabbana –la indústria de cosmètics, recordem, és encara més notòria que la de la moda a l’hora d’idolatrar la joventut–, ara la italiana ha reclamat el seu lloc en la cultura pop a l’interpretar la noia Bond més veterana de la història a 'Spectre', la 24a entrega de les aventures de l’agent 007. “Sempre dic el mateix: ‘No sóc una noia Bond, sinó una senyora Bond”. 

Per primera vegada en gairebé cinc dècades, doncs, Bond té relacions amb algú que podria tutejar-lo sense perdre-li el respecte. “Crec que el concepte és revolucionari”, assegura l’actriu, encara que considerar feminista 'Spectre' pel sol fet de no estar tan plena de la misogínia i els passius arquetips femenins que han arribat a ser tan consubstancials a l’Univers Bond com el Martini i l’Aston Martin és, s’ha de reconèixer, anar a més. “Bé, és un principi, un senyal del camí a seguir”, matisa Bellucci, amb la boca petita.

Així mateix, es podria dir que el seu personatge a la pel·lícula no és prou significatiu per constituir un verdader progrés. “Potser és un paper petit, però és essen­cial: és el desencadenant de tota la trama”. D’acord, però ¿no és també el típic treball per al qual només es requereixen una cara i un cos bonics? “¡No! ¿Seria creïble James Bond si no fos un home agradable a la vista? Amb el meu personatge passa el mateix. La seva bellesa és un requisit necessari però no suficient”, aclareix evocant els seus anys d’aspirant a advocada. “La bellesa per si mateixa no val res”. I a continuació ofereix un argument que sens dubte fa molt temps que està obligada a defensar. “Sé que va ser el meu aspecte el que em va permetre obrir-me camí professionalment, però avui no estaria aquí si no hagués tingut res més a aportar. Un director no et tria per la teva bellesa sinó pel teu talent”.

GENS PRIVILIEGIATS

¿Ha sentit alguna vegada, potser, que el seu aspecte fos una càrrega? “No, la bellesa és un do, com la bona salut o la in­tel·li­gència. Però no és una cosa de què una s’hagi de sentir orgullosa, perquè no és mèrit propi sinó heretat”.

Van ser Pasquale, el propietari d’una empresa de transports, i Brunella, mestressa de casa i pintora aficionada, els que li van atorgar els privilegiats gens. “Conservo un record una mica amarg de la meva infància”, lamenta. “No em va agradar ser filla única. Em va fer sentir estranya. Em sentia desesperada per tenir algú amb qui jugar. I potser per això he tingut dues filles. Al mateix temps, curiosament, no m’agradava estar tancada amb 20 alumnes més en una mateixa classe. Era molt tímida i, quan em vaig començar a desenvolupar, em sentia observada”. 

Passarien Només uns anys abans que ser observada es convertís en una forma de vida. Va començar com a model als 18 anys, amb la idea de pagar-se la carrera de Dret. “La meva intenció inicial era dedicar-me a una feina seriosa, perquè ser considerada una dona atractiva a Itàlia comporta molta pressió”. Aviat, però, va començar a viatjar pel món, a posar per a fotògrafs com Richard Avedon i a ser considerada com el millor producte fabricat a Itàlia des de la salsa carbonara.

De sobte, ser advocada ja no semblava tan bona pensada. “Tenia 18 anys i podia viure com una dona de 30. Els meus amics anaven a la universitat i havien de demanar diners als seus pares i jo, en canvi, vivia al meu propi apartament i podia ser completament independent”. Però amb el temps tampoc el modelatge va resultar ser l’elecció adequada. “Una model es dedica a estar ­quieta i a fer exclusivament el que li diuen. I jo mai he sigut aquest tipus de dona”.

De manera gairebé inevitable, haver sigut model va jugar en contra seu a l’hora de debutar en el cine. “¿Una altra model que vol fer pel·lícules?’, es preguntava tothom”. És cert que un dels primers directors a contractar-la va ser precisament Francis Ford Coppola, però el seu paper a Dràcula (1992) ni tan sols li va exigir obrir la boca més que per clavar les dents a algú. Fins i tot a Ma­lena (2000), la pel·lí­cula que va començar a proporcionar-li notorietat internacional, se li demanava essencialment que es comportés a la pantalla com ho faria en una passarel·la.

La perseverança ha donat els seus fruits: a aquestes altures Bellucci acumula 50 ­pel·lícules, entre les quals hi ha tant blockbusters com 'Astérix y Obélix: Misión ­Cleopatra' (2002), i cine obstinadament d’autor, com el drama iranià 'Rhino Season' (2012), en què la vam sentir parlar en persa. “A les models l’estupidesa se’ls pressuposa, i no els queda més remei que trencar aquesta façana per demostrar que al darrere hi ha alguna cosa més”, opina l’actriu, que potser per això s’ha especialitzat en personatges foscos que exploren racons grisos de la condició humana. Va ser víctima d’una violació espantosament gràfica a 'Irreversible' (2002), Maria Magdalena a 'La pasión de Cristo' (2004) i una prostituta lactant a '¿Cuánto me amas?' (2004). “Reconec que tinc un costat fosc, i suposo que deixar que em surti a la pantalla em permet mantenir-lo a ratlla en la meva vida real. És millor no despertar la bèstia que porto dins”.

Han hagut de passar gairebé dues dècades i mitja de carrera, en tot cas, perquè Bellucci es consolidés com a musa dels grans autors del cine actual –acaba de finalitzar el rodatge d’'On the Milky Road' per al serbi Emir Kusturica– sense aixecar suspicàcies, però ho accepta amb esportivitat. “En realitat tot ho he fet tard, en la meva carrera i en la meva vida. He sigut noia Bond passats els 50. Vaig tenir la meva primera filla als 40, i la segona als 45. Si ho penses, que una dona tingui un fill a aquesta edat és gairebé un miracle. Mai és tard per començar a escriure nous capítols de la teva vida”. També en aquest sentit, fa dos anys es va divorciar del seu marit i pare de les seves filles, l’actor francès Vincent Cassel, després de 18 anys de relació.

“D’alguna manera ha sigut un alliberament”, reconeix sense problemes. ­Bellucci és un d’aquells entrevistats a qui es pot preguntar –un altre tema és que vulgui– de qualsevol cosa. Ho contesta tot, com pot o com li ve de gust, però sense perdre el somriure. “Una dona soltera és una dona lliure, i no tenir parella no significa que estiguis sola sinó que pots tenir una relació com i quan vulguis”. Després de tants anys, assegura, un període de reflexió és benvingut. “Vincent i jo hem passat moments increïbles junts que no oblidaré mai, però s’ha acabat i no s’ha de culpar a ningú d’això. Però alguna cosa es va trencar, va deixar d’existir, i haver-nos obstinat a seguir junts malgrat tot només ens donaria més dolor. L’amor hi segueix sent, però d’una altra manera. I no s’ha d’oblidar que les nostres filles són el fruit de dues persones que es van estimar amb bogeria”.

Deva, la gran, té 11 anys; Léonie en té 5. Gràcies a elles, confessa, no queda res de tots els dubtes que va sentir en el passat sobre la responsabilitat de ser mare. “Potser perquè jo vaig ser filla única, vaig pensar que no seria capaç de trobar temps per educar un fill. Però ser mare m’ha fet més feliç i més completa. No em vull separar mai de les nenes. Cada vegada que viatjo me les emporto amb mi”.

Assegura que el clixé és rigorosament cert: la maternitat serveix per reordenar prio­ritats. “L’únic que faig a temps complet és ser mare. Tot el que em preocupa realment és que les nenes tinguin un bon esmorzar, que surtin al carrer ben abrigades quan és hivern, i que facin els deures”.

La confessió serà una galleda d’aigua freda per als que s’acostumen a imaginar Bellucci com una nimfa ajaguda a la banyera i recoberta d’espuma bevent glopets de xampany. “Sí, molta gent es pensa que en la meva vida tot és glamur, però qui sóc a les alfombres vermelles no és qui sóc realment. M’agrada jugar a ser princesa de tant en tant, però la vida diària és diferent”.

Notícies relacionades

Will Smith hauria pagat per silenciar un amant gai

Joël Dicker busca el ceptre de l'estiu

Ara bé, fins i tot fora de l’alfombra vermella segueix un protocol segons el qual, per exemple, sortir al carrer amb calçat esportiu o sense la dosi adequada de maquillatge resulta inacceptable. Ser una dona independent, assegura l’actriu, no hauria de suposar la renúncia a la feminitat. “Les dones han d’estimar la seva feminitat no solament per agradar als homes, sinó també a elles mateixes, i el simple fet d’usar maquillatge i talons alts no ens converteix en objectes sexuals”. 

Que una dona forta pot ser també molt femenina ho va aprendre des de petita. “La meva àvia va educar cinc fills abans de la guerra i va ser una lluitadora tota la vida; i els diumenges, abans d’anar a missa, mai s’oblidava de pintar-se els llavis de vermell”. Ella és, segons la seva opinió, l’ideal de bellesa. Perquè la bellesa, insisteix, té poc a veure amb la mera anatomia. “¿Què passa amb les persones, homes i dones, que al darrere de la cara bonica no hi tenen res? Són ignorades. La bellesa d’una persona té més a veure amb la seva ànima, i amb les batalles que ha lliurat”. És clar que resulta més fàcil creure en aquesta filosofia quan ets una de les dones més guapes del món. “Sí, però he alimentat dos nadons, i per tant tinc dos pits que han sucumbit a la gravetat. I ni això ni els quilos de més ni les arrugues importen. La bellesa és menjar bé, riure molt i fer l’amor tantes vegades com sigui possible. La resta són tonteries”.    

“Sóc molt més feliç ara, perquè en el passat estava llena d'inseguretats sobre qui sóc i en qui puc convertir-me"