La cultura de l'Illa de Pasqua no es va autodestruir

La història de l’Illa de Pasqua és el paradigma d’una civilització que esgota els seus recursos per perseguir les seves obsessions. Rapa Nui (el nom original de l’illa) va arribar a altes cotes de desenvolupament, simbolitzades per les estàtues moai. Però va consumir la fusta dels seus boscos a un ritme tan gran que es va autocondemnar al col·lapse al voltant del segle XVII.

    Aquesta versió –divulgada per la pel·lícula Rapa Nui i el llibre Colapso, de Jared Diamond, entre altres–«s’ha convertit en una espècie de catecisme», lamenta Valentí Rull, investigador de l’Institut de Ciències de la Terra Jaume Almera (ICTJA) de Barcelona. Però les dades la desmenteixen. Així ho van argumentar Rull i investigadors de la Universitat de Barcelona i del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF), en un article publicat a l’abril a Fronteers in Ecology and Evolution.

TESTIMONIS / La prova clau són tres columnes de sediments («testimonis») que l’equip va treure del fons de llacs de l’illa el 2004 i el 2008. Les mostres són un registre del clima i la vegetació de l’illa durant mil·lennis. Aquest dietari explica que la desforestació va ser lenta i es va combinar amb sequeres degudes a canvis climàtics. El grup català va presentar les troballes en publicacions anteriors, però l’últim treball els connecta amb multitud d’evidències arqueològiques, botàniques i genètiques per sustentar la seva versió alternativa.

    La teoria del «ecocidi» es fonamenta en un altre «testimoni», pres el 1984 al llac Raraku per l’equip del biogeògraf nord-americà John Flenley. «Una de les anàlisis que es porten a terme sobre els testimonis és identificar el pol·len que contenen. Després, amb el Carboni 14 es pot calcular l’edat del pol·len i així deduir l’evolució de la vegetació en el temps», explica Rull. Flienley va trobar un brusc canvi: abans d’això hi havia pol·len de palmeres i després només de praderies de gramínies. Com que el tall semblava coincidir amb els segles en els quals se suposava que els polinesis havien arribat a l’illa, l’investigador va deduir que els humans havien d’haver arrasat els boscos en pocs segles.

    Però el canvi era fictici. El llac Raraku s’havia assecat parcialment fa temps i durant segles no s’hi havien acumulat sediments: hi havia un salt temporal en la columna de Flienley. «Tots sabien que faltaven sediments i els buscaven», comenta Rull. No obstant, el mite de l’ecocidi va persistir. «És una teoria atractiva mediàticament, que va servir per divulgar la idea dels recursos limitats de la Terra, en un moment en què no estava assumida».

    El 2004, el grup de l’investigador va començar a prendre mostres en llacs de l’Illa de Pasqua. «Inicialment, estàvem interessats en la reconstrucció paleoclimàtica d’aquesta zona del Pacífic», explica el científic. En efecte, una altra anàlisi que es pot portar a terme en els testimonis és el dels isòtops. La proporció de diversos tipus d’àtoms d’oxigen, per exemple, dóna pistes sobre el patró i la quantitat de precipitacions del passat.

Notícies relacionades

"No hem d’enviar missatges a l’espai"

Pluja d’estrelles abril 2023: ¿quan i com veure els Lírids?

ARRIBADA DELS HUMANS / «Després vam veure que podíem abordar el problema de la civilització de l’illa», explica Rull, que des d’aleshores ha pres desenes de mostres. El 2013, els investigadors van descobrir que tres d’elles eren completes, sense talls. Aquests registres apunten que la desforestació hauria començat el 400 a. C., uns 2.000 anys abans de la seva culminació. Aquesta data tan reculada apuntaria també que l’arribada d’humans a l’illa seria molt antiga. A més, el ritme de desforestació varia molt entre els dominis dels 11 clans. La teoria de l’ecocidi atribuïa la culpa a factors humans. Però les mostres revelen un altre factor: fortes sequeres que van complicar la vida dels illencs i van impedir reposar els boscos talats.

    «Els autors es basen en evidències, cosa que és d’agrair davant l’abundància d’especulacions sobre l’Illa de Pasqua», afirma Christopher Stevenson, antropòleg de la Universitat de la Mancomunitat de Virginia (EUA) i autor de recents troballes sobre Rapa Nui. «Els canvis paleoambientals són el resultat complex de l’activitat humana i el clima, les explicacions amb una causa única són simplistes», conclou Gianluca Piovesan, professor a la Universitat de la Tuscia (Itàlia) que ha intervingut en l’avaluació de l’article del grup català.