La sonda espacial soviètica cau a l'oceà Índic després de mig segle en l'òrbita terrestre

La sonda espacial soviètica Cosmos 482, llançada el març de 1972 amb la finalitat d’explorar el planeta Venus, però que mai va abandonar l’òrbita terrestre, ha caigut aquest dissabte a l’oceà Índic, segons ha informat avui l’agència espacial russa, Roscosmos.

L’aparell «ha deixat d’existir al sortir de la seva òrbita i caure a l’oceà Índic», assenyala el comunicat penjat a Telegram.

La Cosmos 482, el diàmetre de la qual era d'aproximadament un metre i la seva massa és inferior a 500 quilos, va entrar a les capes denses de l'atmosfera a les 06.24 GMT a uns 560 quilòmetres a l'oest de l'illa d'Andaman del Mig.

L’aparell es va enfonsar finalment en aigües de l’Índic a l’oest de la capital indonèsia, Jakarta, va precisar el comunicat, que destaca que la reentrada controlada de la sonda a l’atmosfera terrestre va tenir lloc segons els càlculs previstos.

«El descens de l’aparell es va controlar mitjançant un sistema automatitzat d’alerta sobre situacions perilloses a l’espai pròxim a la Terra», ha explicat Roscosmos.

Probabilitat de danys molt baixa

Durant els últims dies la comunitat científica havia especulat àmpliament sobre si l'aparell resistiria la reentrada i sobre el lloc on cauria finalment la nau soviètica.

Roscosmos havia assegurat que la probabilitat que es produïssin danys per l’impacte de la sonda contra el nostre planeta, res a veure amb un meteorit, era molt baixa.

Mentrestant, la NASA va destacar que, ja que l’aparell va ser dissenyat per resistir el pas per l’atmosfera de Venus, més densa que la terrestre, era possible que la sonda o, almenys, part d’ella, sobrevisqués a la reentrada i prengués terra sense més danys.

La sonda té una coberta protectora de titani semiglobular, segons els experts, i està dotada amb paracaigudes de 2,5 metres per alentir la seva velocitat, tot i que aquests dubtaven que encara funcionés després de més de mig segle.

Historial del programa Venera

Segons Roscosmos, només l’any passat a l’atmosfera terrestre es van endinsar 1.981 objectes espacials d’origen natural i artificial, cinc cada dia, dels quals un de cada set pesa més de 500 quilograms.

La sonda Cosmos 482 del programa Venera (Venus), que va ser llançada el 31 de març de 1972 des del cosmòdrom de Baikonur, mai va aconseguir abandonar l'òrbita baixa terrestre a causa d'unes fallades tècniques.

El nom oficial de la sonda –que duplicava l’estació Venera-8, que sí que va arribar a la seva destinació el 22 de juliol de 1972– era 3V671, però va ser batejada com a Cosmos 482 després del seu fracàs, denominació que es dona als artefactes que romanen en òrbites circumterrestres després de la fallada de la missió.

La sonda contenia equipament destinat a l'estudi de fluxos de partícules espacials; gamma espectròmetres per estudiar la composició de la superfície de Venus i el contingut d'amoníac en la seva atmosfera; un fotòmetre per estudiar la il·luminació, i equips per determinar la temperatura i la pressió atmosfèrica.

Després del seu llançament amb un coet portador Molnia-M, les tres primeres etapes del qual van funcionar normalment, la missió va fracassar per una fallada de la quarta etapa propulsora, que va funcionar durant 125 segons en comptes dels 192 segons previstos.

Després d’un aparent intent de llançar-se en una trajectòria de transferència a Venus, la nau es va separar en quatre trossos: dos es van mantenir en òrbita terrestre baixa i van decaure en 48 hores, i els altres (presumiblement la sonda d’aterratge i la unitat de motor de l’etapa superior despresa) van entrar en una òrbita més alta, segons dades de la NASA.

Notícies relacionades

Treballar en excés pot alterar l’estructura cerebral i perjudicar des de la regulació emocional fins a la presa de decisions

Els creadors dels llops gegants de Joc de Trons afirmen que són a prop de «tornar a la vida» els tigres de Tasmània

Al principi, la sonda, juntament amb la quarta etapa del propulsor, es va mantenir en una òrbita el·líptica de 220 quilòmetres per 9.800 quilòmetres, però al cap de mig segle la distància màxima de l’el·lipsi es va reduir a la quarta part, per la qual cosa la seva caiguda a la Terra era inevitable.

A més dels Venera ‒14 en total‒, la Unió Soviètica va llançar també a Venus les sondes aerostàtiques Vega (1 i 2).