L'ocell volador més gran

Científics nord-americans han identificat les restes fossilitzades d'un ocell gegant extint que podria ser l'au voladora més gran que s'ha trobat fins ara. Amb una envergadura estimada d'entre 6,1 i 7,3 metres, aquesta criatura supera les estimacions de l'anterior posseïdora del rècord, una au extinta anomenada 'Argentavis magnificens', i també és dues vegades més gran que l'albatros reial, l'au voladora de dimensions més grosses en l'actualitat.

Els resultats, publicats a la revista 'Proceedings of the National Academy of Sciences' (PNAS), mostren que la criatura era un planador molt eficient, amb ales llargues i primes que l'ajudaven a mantenir-se a l'aire malgrat les grans dimensions.

El nou fòssil va ser desenterrat el 1983 a prop de Charleston, a Carolina del Sud (Estats Units), quan treballadors de la construcció van començar les excavacions per a una nova terminal de l'aeroport internacional de la ciutat. L'espècimen era tan gran que el van haver de treure amb una retroexcavadora. "Només l'os de l'ala superior era més llarg que el meu braç", explica l'autor Dan Ksepka, del Centre Nacional de Síntesi Evolutiva a Durham (Carolina del Nord).

Ara, en les col·leccions del Museu de Charleston, la mostra sorprenentment ben conservada està composta de múltiples ossos de les ales i les potes i un crani complet. Les grans dimensions i el revelador bec van permetre a Ksepka identificar aquestes restes com les d'una espècie prèviament desconeguda de 'Pelagornithidae', un grup extint d'aus marines gegants conegudes per les seves dents òssies que s'alineaven a les mandíbules superior i inferior del bec.

Antiguitat

Batejat com a 'Pelagornis sandersi' en honor a Albert Sanders, director jubilat del Museu de Charleston que va dirigir l'excavació del fòssil, l'au va viure fa entre 25 i 28 milions anys, molt després que els dinosaures s'extingissin.

Els investigadors no tenen dubtes que 'P. Sandersi' volava tenint en compte que tenia els ossos fins, les potes curtes i les ales gegants, però com que excedeix el que alguns models matemàtics diuen que és la mida corporal màxima possible per a les aus voladores, el que no estava tan clar era com se les apanyava per aixecar el vol i mantenir-se a l'aire.

Per esbrinar-ho, Ksepka va incloure les dades fòssils en un programa informàtic dissenyat per predir el rendiment de vol segons diverses estimacions de la massa, la forma i l'envergadura de l'ala. 'P. Sandersi' era probablement massa gran per aixecar el vol simplement batent les ales i llançar-se a l'aire des d'un punt mort, com mostren les anàlisis.

Simulació per ordinador

Com l''Argentavis', el vol del qual va ser descrit per un estudi de simulació per ordinador el 2007, 'P. Sandersi' pot haver arribat a alçar el vol corrent pendent avall cap a un vent de cara o aprofitant les ràfegues d'aire per elevar-se molt amunt, de manera molt semblant al que fa una ala delta.

Notícies relacionades

Treballar en excés pot alterar l’estructura cerebral i perjudicar des de la regulació emocional fins a la presa de decisions

La sonda espacial soviètica cau a l'oceà Índic després de mig segle en l'òrbita terrestre

Una vegada a l'aire, les simulacions de Ksepka suggereixen que les ales llargues i primes li permetien ser un planador molt eficient. Volant sobre els corrents d'aire que s'eleven des de la superfície de l'oceà, 'P. Sandersi' va ser capaç d'elevar-se durant quilòmetres sobre l'oceà obert sense batre les ales, a vegades baixant en picat a l'aigua per alimentar-se de preses de cos tou com el calamar i l'anguila.

"Això és important a l'oceà, on el menjar és irregular", subratlla Ksepka, que ara és conservador al Museu de Ciència de Gruce, a Greenwich (Connecticut). Els investigadors esperen que la troballa ajudi a aportar llum sobre per què la família de les aus a què pertanyia 'P. Sandersi' es va extingir i augmentar els coneixements sobre com els gegants del cel van aconseguir volar.