Passadissos buits

Pels passadissos de l'Institut de Química Avançada de Catalunya (IQAC), un dels centres punters del CSIC a Barcelona i que juntament amb l'IDAEA forma el segon centre en el rànquing espanyol de captació de fons externs, ja no s'hi observa el mateix tràfec de cinc anys enrere: el personal més jove i més precari laboralment, que sempre aporta escalf i color al funcionament dels centres, s'ha reduït dràsticament.

«Aquest any haurem perdut unes 20 persones, la majoria joves, sobre una plantilla que no arriba a 200», explica Ramon Eritja, director de l'IQAC i especialista en àcids nucleics. Les promeses, les noves generacions de científics, són les grans víctimes de les retallades. «És un impacte dolorós -assegura- que, si no canvia la situació immediatament, ens passarà factura en un futur pròxim».

El professor lamenta especialment la situació de la generació de doctors que ara tenen entre 30 i 40 anys. «Se'ls han tancat totes les possibilitats per estabilitzar-se a Espanya -prossegueix-. D'una banda hi ha els que se'n van anar a l'estranger i no poden tornar. Però més dramàtic encara és el panorama d'aquells que van tornar perquè se'ls va convèncer que ho feien en condicions bones i ara no tenen continuïtat». Són, per exemple, bona part dels que van guanyar una plaça amb els programes ministerials Ramón y Cajal i Miguel Servet.

«Perdrem irreversiblement una promoció de joves superformats». Els que no van aconseguir estabilitzar-se en els moments de creixement, fins al 2007, «malviuen amb diferents opcions, però totes temporals, i ara es plantegen o tornar fora o deixar la ciència». Eritja recorda que des de fa dos o tres anys amb prou feines surten places al CSIC.

L'IQAC ha suportat la crisi millor que altres centres perquè durant el període 2004-2009 es va fer una gran inversió en recerca. «Això va passar en molts centres a Catalunya. La Generalitat va donar un gran impuls a la recerca biomèdica. Hi va haver bones iniciatives i va florir la idea que aquí es podia fer una recerca tan bona com a fora, amb fitxatges excel·lents com els del programa ICREA».

L'altre problema que afecta l'IQAC és l'envelliment. Com altres centres del CSIC, bona part del personal es va incorporar en els moments del boom després del franquisme. Quatre dècades més tard, a aquella generació «que va canviar el panorama perquè abans no hi havia res», com la defineix Eritja, li ha arribat el moment de jubilar-se. «Ara ens trobem que no tenim substituts. Al voltant de la meitat dels investigadors de l'IQAC es jubilaran al llarg dels pròxims 10 anys i no hi haurà noves places. No sabem què passarà després».

Doctorands

Notícies relacionades

Pobra ciència

El salt a la modernitat

L'últim drama afecta els més precaris. Com que la convocatòria dels plans nacionals de recerca s'ha endarrerit gairebé un any, no hi ha hagut prou diners per consolidar els projectes. L'Estat manté l'edifici i un terç dels sous dels científics fixos en plantilla, però tota la resta, com els reactius dels experiments, la instrumentació per fer recerca i els diners per pagar als doctorands i al personal no fix, s'obté de convocatòries competitives d'aquest tipus. «Estem en un any de dejuni. No veurem els diners fins a l'octubre, en el millor dels casos, i això ens impedeix mantenir el ritme de feina i els llocs de treball -diu Eritja-. Encara sort que en vam aconseguir un 20% d'Europa i un altre 20% de col·laboracions amb la indústria».

En aquestes situacions, apunta com a conclusió el director, «has de reorientar la teva recerca». «La ciència és com una bicicleta. No pots perdre el ritme. Si un dia no tens diners per fer alguna cosa, si t'atures, és difícil tornar a començar. Aquest és el problema que aviat notarem», sentencia.