El salt a la modernitat

Tenim dos planisferis del planeta Terra. En el primer hi pintem els països de color blau segons una intensitat que defineix un indicador macroeconòmic com el PIB per càpita, un número que s'interpreta com un indicador del benestar material mitjà d'un col·lectiu humà, diguem simplement la seva riquesa. En l'altre planisferi hi pintem els països de color verd segons una intensitat que defineix un indicador de la seva activitat científica: és el tant per cent del PIB dedicat a la recerca. El color blau exhibeix un fort gradient d'intensitat entre, per exemple, els 50.000 dòlars dels Estats Units i els 200 dòlars de la República Democràtica del Congo. I el mateix passa amb el color verd més intens, que curiosament correspon a Israel amb l'espectacular 4,45% del seu PIB dedicat a la ciència, davant del 3,36% del Japó, el 2,84% d'Alemanya o el 2,83% dels Estats Units, en brutal contrast amb el paupèrrim 0,06% de l'Iraq o el 0,02% de la immensa Indonèsia.

Les comparacions sempre s'han de matisar: el blau més fosc correspon als 106.000 dòlars de Qatar, que és atípic perquè el col·lectiu flota sobre un mar de petroli, o a Luxemburg, que és anormal arran de les seves minúscules dimensions. La desigualtat entre ciutadans també fa que els indicadors ens enganyin, però, singularitats a part, destaca una forta correlació entre la riquesa d'un col·lectiu i l'activitat científica que desplega. No tots els països rics tenen una gran activitat investigadora i una sòlida vocació científica. Hi ha països que beuen d'una sola font de riquesa, un tresor que no sempre ha estat disponible i que arribarà un dia que deixarà d'estar-ho. Però l'afirmació simètrica sí que sembla fora de qualsevol dubte: els països que fan ciència són rics.

Notícies relacionades

Pobra ciència

Passadissos buits

El doble planisferi verd i blau hauria d'estar penjat als despatxos de tots els gestors d'un país. Fa no gaire temps vaig proposar un aforisme amb l'esperança que pogués ajudar a fer que aquesta qüestió arrelés, d'una vegada per sempre, en el ciutadà. Està escrit per ser repetit una vegada i una altra com si es tractés d'una oració. Per això no em fatiga iterar amb aquest una idea que per un costat pocs refuten, però que per un altre pocs tenen present a l'hora d'influir en una decisió col·lectiva. És el següent: «Els països pobres creuen que els països rics fan ciència perquè són rics, però els països rics saben que si són rics és perquè fan ciència».

És fàcil repetir aquest aforisme si en comprenem el contingut. En qualsevol altre cas, la llengua es trava. Que serveixi a manera d'exercici. Admetre aquesta sentència és imprescindible per fer el salt definitiu cap a la modernitat, ara només falta creure-se-la. Un col·lectiu humà fa el salt a la modernitat el dia que comprèn que res és prioritari a l'adquisició de nou coneixement. Fa no gaire temps presumíem de ser la vuitena economia del món des de la mateixa cua de l'activitat científica a Europa. Aquesta contradicció entre el verd i el blau era tot un presagi.