Un caneló, un corpinnat i la reivindicació del Penedès, per Pau Arenós

Els edificis, a dalt, i les torres de vidre, a sota.

Sant Sadurní té els peus de vidre i bombolles.

En companyia de Josep Mata, tercera generació de Recaredo, vam baixar les escales que porten a les galeries, on dormen els espumosos.

Junt amb altres cases amb història com Gramona i Torelló, van fundar Corpinnat a la recerca de l’excel·lència del cava amb alts criteris de cultiu, selecció i adherència al territori i les seves varietats.

Per tant, Corpinnat és un neologisme que s’ha de convertir en substantiu.

Una copa de corpinnat, una ampolla de corpinnat.

Van ser els avis, de vegades, amb pic, els que van perforar en una tasca de talps amb un resultat que surt a la llum d’una manera brillant.

Les mans són els instruments d’aquesta família: es verema a mà, es remouen les ampolles als pupitres a mà, es degolla a mà. I, per això, un xarel·lo com Turó d’en Mota té tots els requisits per ser excepcional. «Som xarel·listes», va dir el Josep.

Aquesta va ser l’última ampolla, un 2008, que es va servir la nit del sopar que Julià Bernet, del restaurant Vilagut, va oferir al celler de Recaredo, com a part del tercer Festival Gastronòmic Corpinnat.

Vaig ser a Vilagut, a l’emplaçament original, a Vilafranca del Penedès, ara, en una altra adreça a la mateixa ciutat.

Em va agradar llavors que el Julià s’ocupés, en una reivindicació de l’artesania, de pastar pastes i pastes de full, invertint hores en procediments que la indústria facilita.

Tasca, també, de mans, que va repetir amb el brioix de tomàquet/formatge/gelatina d’herbes i el caneló de pularda de Cal Nadal. Atenció al cabrit amb escalivada i salsa de corpinnat.

Notícies relacionades

Queviures Serra: el colmado centenari de l’Eixample amb el rellotge parat i que es reinventa com a bar de vins

Pablo Álvarez, propietari de Vega Sicilia: "Produir un vi no costa 500 € però el seu valor és el que li vulgui donar el client. Si ho paga..."

En una altra carta ja vaig abordar la qüestió: ¿per què el Penedès, sent un destí enoturístic de primera i a pocs quilòmetres d’una metròpoli, no rep les visites i l’entusiasme de llocs equiparables? Sens dubte, li falten artefactes culturals: pel·lícules, sèries, novel·les...

¿Algú es llança amb una novel·la negra i un cadàver degollat entre les ampolles en una humida galeria?