Gresca Bar, reverència al biquini i al peu de porc

El 2014, Rafa Peña i Mireia Navarro van decidir que el local del carrer de Provença havia sigut espremut i que, si volien créixer i avançar, s'havien de mudar. Van explorar la selva immobiliària i en van sortir masegats, picats i mossegats.

Van estar a punt de traslladar-se al passatge de Mercader, de tenir socis, de-de-de… Quan els xinesos que regentaven el restaurant al costat del Gresca van accedir a vendre -i va ser un procés amb més agulles que una teràpia d'acupuntura-, van pensar que era el regal amb què celebrar els 10 anys del restaurant. ¡No sigueu avorrits i munteu la festa de la dècada!

Ha sigut la solució ideal: una cuina oberta que comunica els dos espais, el Gresca i el nou Gresca Bar. I, com a passarel·la o continuïtat, una barra per a sis afortunats que, ficats a la cuina, observen el tràfec dels cuiners i els emplatats.

Qui vulgui veure ballet contemporani que vigili els caps de cuina, Pau Pons i Carles Morote: ai, Rafa, quins temps quan estaves més sol que un canari en una mina.

El xef sap que actuar davant el client és una operació arriscada perquè despulla una casa i els seus defectes. Com que Rafa té poc per ocultar i molt per mostrar, és feliç amb l’exhibició. 

M'acomodo en aquest lloc de pas -ideal per a gurmets, però del qual s'han d'apartar els gemegaires- i disfruto amb plats d'una i altra banda. Rafa és un gran cuiner: té estil, el rafaelisme, netedat en la forma i rigor amb els sabors.

El vi ha anat adquirint importància en aquest establiment desdoblat, seguidors del moviment natural, amb Sergi Puig al capdavant del celler, ara a la vista, i secundat per Mireia Andreu. Als Gresca s'hi beu molt bé. Dos tragos: Misticanza 2012 i Les Tabeneaux.

"L'important al bar són els vins, acompanyats per una cuina senzilla i directa". No la degradem a secundària, Rafa.

Del Gresca Bar: gilda de bacallà i piparra (bona, però amb desconcertant punt amarg), seitó marinat amb llimona i sèsam (bé), torrada d'anguila amb nata agra i ceba (però molt millor això), biquini de llom ibèric i formatge comté (permeteu-me udolar), mig entrepà de porc (a aquestes altures, un de sencer em liquidaria) i peu de porc farcit "a la manera de Pierre Koffman" (si fos un sentimental ploraria). Per acabar aquest apartat, torrada de Santa Teresa amb gelat de canyella.

Del Gresca: espàrrec verd amb puré d'arrel de julivert i vel de comté (platàs) i els raviolis de llebre, que vaig menjar fa un any (platàs dos). Finalitzada l'assessoria de l'Hostal Empúries, remodelat Gresca, dinamitzat el restaurant gràcies al bullici del bar, és l'hora, Rafa: l'hora. A buscar nous plats.

Mentre esperem, una altra mossegada al biquini: crocant, prim, intens. "Pa del forn de Sant Josep del dia abans. S'unta amb mantega i es deixa reposar una nit embolicat en film". Ja ho dic ara: el millor de Barcelona.

Notícies relacionades

Alkimia, el futur és el romesco

Ariadna Julian troba el fil

Barba de llenyataire escandinau, molt adequada als seus gustos: "Vaig tan de cul que encara no me l'he pogut retallar".

Repasso les fotos del 2006 i hi apareixen dos jovenets, Mireia i ell, barbamec, amb el somriure de qui encara no està preparat per atendre els fotògrafs.