La pasta amb sardines que va vèncer la Màfia

L’Antica Focacceria San Francesco és a la part vella de Palerm, al barri on la decadència és un atractiu turístic i on la noblesa passificada habita palaus amb fantasmes i corrents d’aire.

Era a l’illa per escriure un reportatge sobre la Cosa Nostra, versió cinematogràfica, i vam elegir l’Antica Focacceria perquè Lucky Luciano en va ser client i potser amb la ‘pasta con le sarde’ podíem establir comunicació amb el seu esperit.

Era juliol i la calor s’agafava a les pedres com un amant despitós. El restaurant s’havia fundat el 1834 a la capella del palau del príncep de Cattolica, cedida a Salvatore i Antonino Alaimo. Com una capella passa de servir hòsties a servir menjar només és comprensible des de la transsubstanciació de la carn.

La terrassa, diria que coberta, estava de gom a gom. Per primera vegada soparia entre metralletes, custodiat per un grup de guàrdies armats. El 2005, l’establiment va començar a ser objectiu dels mafiosos, que van passar factura a Conticello, descendent dels Alaimo. Conticello es va negar a pagar el ‘pizzo’, la protecció, i, valent i exposat, amenaçat de mort, va denunciar els extorsionadors, que van acabar davant un tribunal.

Tres anys després, allà estàvem, envoltats pels ‘carabinieri’ amb les armes a la vista. Vam assumir la violència del moment i la incertesa del que podia passar –res–, intentant comprendre l’extraordinari en l’ordinari: que les metralletes fossin part del menú al costat de la ‘caponata’ i els ‘rigatoni alla norma’ i la ‘pasta ch’i sardi’, a l’oferta de l’Antica Focacceria des del 1861. Segons explica el web, l’aristocràcia es va enfadar quan aquest plat ocult rere els cortinatges es va oferir al poble. Em sembla un altre relat fantasiós, perquè els ingredients són locals, quotidians i assequibles.

Per a més tensió, en una taula pròxima s’asseia un magistrat, que a cada moment s’aixecava per saludar els coneguts, que semblaven ser tots excepte nosaltres. El moviment alterava els guardaespatlles, en una taula pròxima a la nostra. Anaven vestits de carrer: un, amb samarreta taronja, i l’altre, groga, i cada cop que el cap s’aixecava, agafaven amb força les ronyoneres, on vam suposar que ocultava les pistoles. Ser policia secreta a l’estiu és haver de patir la humiliació de les ronyoneres. Pot ser que el desplegament armat que ens envoltava es degués a la presència del jutge saludador.

Notícies relacionades

4 terrasses per anar acomiadant-se de l’hivern

Dotze cellers d’abans i d’ara on menjar bé a Barcelona

L’acte de Conticello va tenir conseqüències: el boicot mafiós, segons expliquen les cròniques periodístiques, va posar en perill el negoci, amb la desaparició dels proveïdors i els clients, tot i que no aquella nit de juliol, en què estava a vessar de comensals suats. El 2009, emprenedor, va afrontar l’expansió i va obrir sucursals fora de Sicília: avui el grup és propietat de Cirfood. El 2018 lamentava que li haguessin retirat l’escorta, perquè encara es creia en perill.

Per arrodonir la història, em vaig posar a cuinar ‘pasta con le sarde’ o ‘pasta ch’i sardi’: espaguetis (en lloc de ‘bucatinis’), sardines (de llauna), anxoves, fonoll (no era salvatge), pinyons, panses i safrà. Vaig trobar ecos –llunyans, apagant-se– del viatge. Tampoc aquesta vegada va aparèixer Lucky Luciano.