Josué Canales: "He tocat fang i he après a perdonar-me"
Fa un any, aquest vuitcentista nascut a Hondures el 2001 i establert a Girona des dels tres anys va sorprendre el món encadenant un cinquè lloc a l’Europeu i un bronze al Mundial d’atletisme en pista coberta. La jove promesa espanyola del 800 es convertia en una realitat. En la temporada a l’aire lliure, no obstant, no va poder donar continuïtat als seus èxits sota sostre i això el va calcinar físicament i mentalment.
«He viscut la síndrome de l’impostor, de pensar que hi ha coses que no em mereixia»
¿Com arriba al Mundial indoor de Torun, a Polònia?
Bé. Fresc, que era l’objectiu. Aquest any ens havíem plantejat l’objectiu d’arribar més frescos a les competicions importants, per això he fet només dos mítings i la semifinal d’un campionat abans d’aquest Mundial. Em sento fresc per rendir bé.
Insisteix en això de "fresc».
Aquesta temporada sobretot volem apostar per l’Europeu a l’aire lliure, que se celebra a l’agost. L’any passat vaig posar tota la carn a la graella en la temporada d’hivern i vaig arribar a l’estiu amb una fatiga bastant crònica que no vaig superar. No volem que es repeteixi.
Busca més i millors objectius.
Ha sigut una aposta arriscada, perquè només he tingut dues oportunitats d’aconseguir la mínima per a aquest Mundial, però ha sortit bé. Ara estic centrat plenament en el Mundial, però a llarg termini penso en l’aire lliure. És on més verd estic i on més objectius tinc per complir. L’Europeu a l’aire lliure és el meu objectiu primordial aquest any.
El 2025 va passar vostè de ser una jove promesa a ser una realitat. ¿Sent ara la pressió d’haver d’aconseguir resultats?
Sí, no t’enganyaré. I m’entreno per lidiar amb això. L’any passat, a aquestes altures tenia aquest mateix discurs, però en realitat no la sentia. Sentir-la després em va afectar el rendiment a l’aire lliure, em va carregar amb la responsabilitat de rendir a un nivell al qual físicament no era capaç d’arribar. Va ser una bola de neu que em va afectar físicament i mentalment i vaig acabar fatigat. El bronze mundial va tenir coses bones, però també em va carregar amb una gran responsabilitat.
Expliqui’s
He hagut de passar un procés de tocar fang, de tenir les meves pròpies guerres mentals. Aquest procés m’ha ajudat a valorar més tot el que tinc, m’ha ajudat a adonar-me que en realitat aquesta és la vida en la qual somiava. He treballat molt en això, a ser conscient que el pitjor que em pot passar és que no surtin les coses tal com jo vull, però que no s’acaba el món per aquest motiu. He après a perdonar-me, a no ser injust amb mi mateix.
Va ser la seva millor temporada quant a resultats i, en canvi, la descriu com un malson.
Sempre t’avisen que el difícil no és arribar, és consolidar-se, i encara no em considero consolidat, però no n’ets conscient fins que ho vius. Aquest segon any vull demostrar-me a mi i a tothom que estic capacitat per suportar la pressió.
Josué Canales, durant un entrenament en el CAR de Sant Cugat. /
¿Com ho ha treballat?
No he treballat amb psicòlegs esportius, ha sigut més a força de passar el meu temps amb la meva família i parlar molt amb el meu entrenador del fet que la temporada a l’aire lliure no havia sortit com esperava i de fer un reset per tornar a entrenar-me al setembre. A poc a poc he après a valorar que el món no s’acaba, que tinc la fortuna de tornar a començar cada temporada i que val la pena fer-ho.
¿Es va arribar a plantejar coses com per què continuava corrent?
Sí, he viscut la síndrome de l’impostor, de pensar que hi ha coses que no em mereixia, torturar-me pel fet que m’havien contractat per fer una carrera i que no havia sigut capaç de guanyar-la... M’ha costat creure’m que m’he guanyat el que he aconseguit. He rebutjat carreres per aquest motiu, per sentir-me bé amb mi mateix. De vegades has de donar-te una hòstia per poder aprendre’n.
Ara ho ha descobert.
És clar, perquè jo fins fa un any era el David que no tenia res a perdre contra els Goliat, era jo qui els havia de sorprendre. Ara sí que sento que tinc coses a perdre. Que en realitat no és així, però haver aconseguit certs èxits o medalles em pressiona per quedar-me allà. Però això és el que porta aparellat voler convertir-se en una figura del 800 espanyol.
I allà té la competència ferotge del seu amic Mohamed Attaoui.
Som molt bons amics. M’he desfogat mil vegades amb Moha i ell ho ha fet amb mi. A ell li va passar una mica el mateix l’any passat a la pista coberta, que no li van sortir les coses després d’haver sigut cinquè en els Jocs Olímpics. Per a mi és una sort tenir com a rival algú amb el qual puc mostrar la meva vulnerabilitat, perquè crec que ens fa més humans. Vull brillar, però no a costa de cap altre. El veig com un exemple que es pot, com una font d’inspiració.
Venir d’una infància complicada l’haurà ajudat a relativitzar els èxits i els fracassos.
Sí. Valoro que he arribat a un punt en què visc del que m’agrada, en el qual puc ajudar a casa, i això em motiva per deixar-me el cos i l’ànima en el que faig.
Notícies relacionades¿Com porta els estudis?
Vaig acabar el cicle superior d’Economia i ara m’estic preparant per fer la prova d’accés a la universitat. M’agradaria estudiar Fisioteràpia.
