Pizza amb pinya i altres vel·leïtats

En el món de la gastronomia no tot són experiències transcendents, anàlisis socioculturals del menjar, cuiners artistes i receptes que expliquen històries. Resulta que també hi ha espai per a la frivolitat, per molt que els teòrics del menjar se situïn sempre per sobre de debats pedestres que puguin restar serietat i èpica a la cuina. «Aquí no hem vingut a jugar», sembla que diguin. I tant que sí.

En aquest terreny de la tonteria gastro, s’han enquistat certs debats que es van reactivant cíclicament i que han trobat en la fàbrica de cunyats més gran del món, Twitter, terreny abonat per arrelar. La pizza amb pinya n’és sens dubte la polèmica reina. Pocs s’hi resisteixen, tots som experts en pizzes i en pinyes. A l’estiu mai ens falta un episodi de la sèrie ‘Gazpacho & Pepino’, molt millor que ‘Los Bridgerton’. «¡¡¡La truita de patates no pot portar ceba!!!», crida un columnista indignat. I el públic embogeix. Els millors pentinats en orris. Coi, hi ha sonats esmentant-se la mare a Twitter per culpa d’uns cogombrets en una hamburguesa.

Et pot interesar

Antídot contra intensets

I jo que en gaudeixo. Els debats gastronòmics absurds són un circ meravellós, com una actuació de l’Orquestra Mondragón als 80, un caos desitjable, una festa pagana i burleta en un món, la gastronomia, que de vegades es pren massa seriosament a si mateix. Precisament per això, estimo les eternes polèmiques de ‘carajillo’ que tant molesten gurmets i similars. Perquè són tontes, ajuden a desdramatitzar i posen al seu lloc els intensets de la cuina, ja que al final t’ensenyen que la gastronomia pot ser una cosa mooolt profunda, sí, però també una mamarratxada absurda i divertida, com un pet en un enterrament.