Cuba
L’Havana cau a trossos
Personas esperan en una parada de buses en La Habana (Cuba). /
A la Cuba sense electricitat, l’extenuació del règim castrista desborda el carrer amb un descontent tràgic. A l’exili, Guillermo Cabrera Infante, un dels grans de la literatura, va dir que el castrisme seria incapaç d’evolucionar i de formular una transició cap a la llibertat. Tenia por que sense marge per a un canvi evolutiu hi pogués haver vessament de sang, per insurgència del carrer. Fa nits, els cubans irats van incendiar la seu del partit comunista a la ciutat de Morón. Les flames semblaven confirmar la premonició de Cabrera Infante, abans de l’alba al tròpic.
Després de llarguíssimes dècades de victimisme, gairebé ningú creu que la culpa de tot la tingui el bloqueig nord-americà i, a més, es va acabar el petroli que arribava de Veneçuela a canvi del know how castrista en repressió policial de la llibertat. Per part de Washington, sí que regeix ara el bloqueig petrolífer a Cuba. Amb set –de cada deu– habitacions d’hotel buides, sense res a les farmàcies, amb el poble sense feina i els hospitals sense antibiòtics, amb més de vint mil joves allistats per Putin a la guerra d’Ucraïna, la fallida del règim castrista és un dels escenaris més ombrívols del nou segle.
En una bravejada més, Donald Trump diu que ficarà el nas a Cuba. La pregunta és qui serà la Delcy Rodríguez, a l’Iran o a Cuba. Tenim que ni el règim chavista, ni la teocràcia iraniana ni el Gran Germà castrista han volgut fer un pas cap a la transició democràtica. De fet, el seu model de transició no és cap altre que l’Estat fallit, la pobresa, l’exili i la fam.
Des de l’arribada de Castro al poder no hi va haver Estat de dret sinó totalitarisme. Encara sorprèn la devoció dels intel·lectuals i els polítics de l’esquerra que van preferir la perfecció teòrica del castrisme i van rebutjar l’opció imperfecta d’una demolició pautada del règim. Encara circula alguna samarreta de Che Guevara.
No hi ha electricitat a Cuba: són massa anys de poder corrupte, de policia política, de deterioració econòmica que ha dut a la implosió de totes les infraestructures. Nou milions de súbdits a les fosques, sense internet ni medicaments, sense caixers, sense aire condicionat: el sistema de plantes elèctriques ha col·lapsat i no hi ha reemplaçament. Els diners cubans estan en mans de conglomerats –GAESA– que controla l’Exèrcit revolucionari. El pauperisme –el 80% dels cubans estan en situació de pobresa extrema– monopolitza la imatge actual del poble cubà, amb l’Havana senyorial caient a trossos.
Tot allò que els cubans han hagut de callar des del 1959 no es pot comparar –moralment parlant– amb tot el que han volgut callar els qui no volien perjudicar la revolució i no ser considerats còmplices de la CIA. Va caure l’Imperi soviètic i Cuba va passar a dependre de Chávez: 70.000 barrils de cru al dia. Ara ja no hi ha temps per a reformes internes. És el col·lapse. Mentre el president Díaz-Canel busca els diners de l’exili cubà a Miami, Marco Rubio sembla disposat a trobar el seu Delcy Rodríguez a l’Havana.
