Contra la crisi: sí, però...

El president va insistir que el cost per a Espanya –si la situació no empitjora– serà de 5.000 milions, que es destinaran a compensar els ciutadans i les empreses de l’increment dels preus de l’energia. La principal decisió és la rebaixa fiscal de l’electricitat i els carburants als consumidors, ja que es redueix el seu IVA del 21% al 10%, el màxim permès per la UE. I també es rebaixen els peatges elèctrics a les empreses intensives en l’ús de l’electricitat que sostenen molts llocs de treball.

És una rebaixa de la fiscalitat compensatòria, en la línia de la ja acordada per la guerra d’Ucraïna. La segona part del decret, orientada a impulsar l’ús d’energies renovables mitjançant bonificacions en l’IRPF per a la instal·lació de plaques solars i punts de recàrrega, també sembla encertada. Sánchez va utilitzar –sense citar-la– una crònica del Financial Times que indica que, des de principi d’any, el preu de l’electricitat a Espanya només ha estat determinat en un 15% pel gas natural, quan a Itàlia ha sigut el 89% i a Alemanya el 50%. Un avantatge apreciable, degut a les renovables.

Fins aquí, semblen mesures raonables que, a més, podrien comptar amb un ampli suport parlamentari. Ara bé, el segon decret aprovat –la convalidació del qual es retardarà perquè "encara no té" prou suport– és un autèntic brindis al sol. L’habitatge és un problema greu, però no es pot recórrer, per sisè any consecutiu i ja fora de qualsevol context excepcional, a la congelació de lloguers i a la prohibició de desnonaments, perquè aquestes mesures poden generar efectes contraris als desitjats. A més, la qüestió de l’habitatge no té res a veure amb la guerra, i el cost no recauria sobre l’Estat, sinó sobre els llogaters.

El pitjor és que el Govern sap que aquest segon decret serà derogat al Congrés com ja ho va ser, fa molt poc, un altre de similar. ¿Per què, doncs, aquest despropòsit? Sumar –el soci de Govern– sembla creure que no es tracta tant de governar com de llançar missatges populistes que sonen bé, però que no prosperaran per falta de majoria parlamentària. ¿Es governa amb decrets fallits perquè "el Govern de coalició progressista" s’"oblida" que no té majoria? I el paquet de mesures ja ha perdut el protagonisme que ha guanyat "la vaga" de dues hores dels ministres de Sumar, que no van voler entrar al Consell de Ministres si no s’aprovaven les seves discutibles propostes de vivenda.

¿Governar és fer teatre? ¿Surt "el Govern de coalició progressista" beneficiat de les derrotes al Congrés? ¿Es genera així confiança ciutadana? La crua realitat és que Sánchez no pot continuar sense "empassar" la demagògia de Sumar. ¿És raonable i sostenible?

Notícies relacionades

Arquitectures mínimes

L’Havana cau a trossos

L’essencial és que el primer decret –que entra en vigor immediatament– sigui convalidat la setmana vinent. Sembla que ho serà pel suport del PNB i, en aquest cas, fins i tot de Junts. Però hi ha la incògnita dels tres diputats de Podem. I tot seria més segur –i més sòlid– si el PP també el votés. Per això no s’entén que el president –si bé menys que altres vegades– carregués contra el PP. ¿Davant una greu crisi econòmica és assenyat atacar algú els vots dels quals són convenients i, potser, imprescindibles?

El PP espera a conèixer el contingut del decret, però guanyaria credibilitat si votés a favor del primer i demostrés voluntat de col·laborar en les mesures més importants. En canvi, amb Sumar, soci conflictiu, el Govern perdrà el decret d’habitatge. És clar que el PP també arrossega la seva creu perquè a Extremadura, Aragó i Castella i Lleó depèn del suport de Vox, que condiciona la seva estratègia.