Croqueta en lluita

Tertulians: si voleu un assumpte que tregui el púgil que porteu dins, i no el maldestre esgrimidor que treu el cap, debateu sobre la croqueta. Mai us posareu d’acord. És possible que les utilitzeu com a munició.

Passa el mateix amb els gastrònoms, especialistes en papada, pròpia i aliena. Cada un creu tenir la raó de la croqueta. Beixamel clara. Beixamel espessa. Beixamel escassa. Doble capa. Triple capa (eriçada amb panko, el pa japonès). Exterior clar i tou. Exterior fosc i cruixent.

En aquestes alternances no em refereixo a les potineries, sinó a les treballades amb intenció. Així que totes les possibilitats expressades són vàlides i aclamades pels fans.

Notícies relacionades

Esperit Roca, entre els millors restaurants nous del món

Mor Montse Guillén, la pionera que va triomfar als EUA amb la cuina catalana

Les que m’han disparat aquesta setmana representen extrems: la gran croqueta del bistronòmic Capet –estil mig pollastre dins– i la mítica d’Echaurren, que ha evolucionat subtilment amb afegit de més llet. Vaig disfrutar amb totes dues: resulta difícil dir si sóc del sector heavy o lounge.

Barcelona és Croquelona. Mai en la seva història se’n van fer tantes. Si les col·loquessin una darrere l’altra, la Via Catalana seria rebatejada com a Via de la Croqueta de Rostit.