Les 50 diòptries de Pau Riba

El primer àlbum de Pau Riba, 'Dioptria', ha complert 50 anys en perfecte estat de revista. He tornat a escoltar-lo en la meva arnosa edició en vinil i dono fe que continua sent un disc doble formidable, malgrat que el primer i el segon –que van aparèixer amb temps pel mig per problemes financers– s’assemblen com un ou a una castanya. O potser gràcies a això. En qualsevol cas, 'Dioptria' és un magnífic retrat de l’artista adolescent i, junt amb ‘Jo, la donya i el gripau' –disc deliberadament rupestre, no a mig fer, que no és el mateix–, del més gran que ha donat la música popular en català en tota la seva història.

Vaig descobrir Pau Riba a la tendra edat de 13 anys gràcies al meu amic dels escolapis Toni Olivé, que en aquells temps era del més avantguardista que corria per l’escola del carrer de la Diputació. Me'l va passar quan ja l’havia ratllat de tant escoltar-lo, i va fer el mateix l’any següent amb l’'Orgia' de Jaume Sisa. Els dos discos van tenir per a qui això escriu caràcter d’epifania. Com que la 'nova cançó' –amb l’excepció de Serrat– m’avorria gairebé tant com la 'chanson française' de la qual bevia, escoltar dos paios els referents dels quals no eren Brassens ni Leo Ferré, sinó Bob Dylan i The Incredible String Band em va transportar a un món nou i prometedor sense moure’m de la meva ciutat, així que em vaig fer fan de tots dos.

Passat el temps, el meu amic Toni seria el baixista de Melodrama, que va ser a Sisa el que The Band va ser a Dylan. Amb Sisa, vaig passar de fan a amic quan el vaig conèixer als Balls Selectes del Saló Cibeles a finals dels 70, època en què el cantautor galàctic assajava per convertir-se en Ricardo Solfa. No em va passar el mateix amb el Pau, un paio a qui sempre he apreciat, però amb el qual mai he aconseguit mantenir una conversa que anés més enllà dels cinc o 10 minuts. Quan me'l van presentar, em va preguntar si tenia alguna cosa a veure amb un oficial de l’exèrcit anomenat igual que jo que havia firmat el document que el declarava inútil total per al servei militar. Li vaig dir que era el meu pare i ell em va comentar que algunes lletres del document s’havien desdibuixat i podia llegir-se “Inútil per al vici de les armes”, la qual cosa li feia molta gràcia.

Es pintava sol

Malgrat aquest començament tan prometedor, mai he sabut accedir al seu ric món interior. Per això he optat per admirar-lo a distància, i durant una època no em perdia un concert seu, tot i que a l’hora de boicotejar-los l’home es pintava sol: depenent del que s’hagués empassat, una cançó com 'Licors' podia durar entre 10 minuts i una hora i quart. Així havia arruïnat la seva presentació a so de bombo i platerets al Price, on els nervis li van jugar una mala passada davant del bo i millor de la societat civil catalana. Els concerts del Pau que recordo eren com els de Curro Romero, o estava pletòric o era un desastre.

Notícies relacionades

Aparcaments i mobilitat

Camilo Ramos: "Hi ha una lluita pels últims pisos disponibles a la perifèria de BCN"

Mai he sabut què li va passar al Pau després de gravar dos discos tan sensacionals com 'Dioptria' i 'Jo, la donya i el gripau'. Va continuar sent capaç de crear joietes esporàdiques com 'Es fa llarg esperar', perdudes en àlbums que no acabaven de trobar el seu camí. Mentre Sisa mostrava una carrera coherent i trufada de discos magnífics –inclosos els de Ricardo Solfa, que no va voler entendre gairebé ningú: ¡reinventi vostè la cançó espanyola per a això!–, el Pau semblava perdre’s una mica més en cada nou esforç discogràfic.

Sempre he volgut preguntar-l’hi: “¿Què et va passar, home de Déu?”.Però mai m’hi he atrevit perquè mai he aconseguit comunicar-me amb ell d’una manera, diguem-ne, normal, com sí que he aconseguit en els dinars amb Sisa dels dijous, que és el dia que fan paella a tot arreu. En fi, no és cap drama: m’ha passat amb altra gent que també admiro i, total, quan el Pau i jo la dinyem, 'Dioptria' ens sobreviurà i serà la prova que a la Barcelona dels últims anys del franquisme hi va haver un il·luminat fascinant que es va inventar el folk rock català.