Anar al contingut

col·lectius

Dones pakistaneses a Barcelona, lluitadores contra la invisibilitat i l'estereotip

Només un de cada quatre originaris d'aquell país a la capital catalana és dona, la immensa majoria arribades fruit del reagrupament després dels seus marits o pares

La realitat d'aquestes 5.201 persones varia molt en funció de la seva edat d'arribada, la seva casta, classe social i de si venen del camp o d'una gran ciutat

Helena López

Dones pakistaneses a Barcelona, lluitadores contra la invisibilitat i l'estereotip

Robert Ramos

Dir que la immigració pakistanesa a Barcelona, la tercera comunitat d’origen estranger amb més presència a la ciutat, està molt masculinitzada no és cap secret. N’hi ha prou de sortir al carrer per veure-ho. Ells, a més, tenen presència a l’espai públic, ja sigui portant o treballant en comerços d’alimentació o restaurants ètnics o conduint un taxi. Dels 19.285 empadronats amb aquest origen el 2017, només el 27% eren dones, la immensa majoria arribades després dels seus marits o pares, a partir de reagrupaments familiars. Però, més enllà de les xifres, són moltes menys, i la seva forma d’arribada, reagrupades. ¿Quina és la realitat, la vida i els somnis, d’aquestes 5.201 dones gairebé invisibles?

Tot i que el fet de ser encara moltes menys no ajuda a trencar amb aquesta invisibilitat, no és l’element definitiu, com revela el complet estudi 'Barcelonines d’origen pakistanès’, encarregat per la regidoria de Feminismes i LGTBI de l’Ajuntament de Barcelona en el marc de l’Estratègia contra la feminització de la pobresa precisament amb l’objectiu, en paraules de la regidora Laura Pérez, d’acabar amb aquesta invisibilitat. Una invisibilitat que es reflecteix en la manera que la societat tendeix a homogeneïtzar-les, “en la falta de l’imaginari col·lectiu que ni tan sols les identifica com a dona pakistanesa en singular, sinó que les etiqueta sota el paraigua de dona musulmana o directament les confon amb marroquines”, assenyalen Berta Güell i Ariadna Solé, coordinadores de la investigació.

"L’imaginari col·lectiu ni tan sols les identifica com a dona pakistanesa en singular, les etiqueta sota el paraigua de dona musulmana"

Ariadna Solé

Investigadora social

“Per entendre les seves realitats diferents és clau la interseccionalitat, delimitar les diferències internes en termes d’edat, nivell d’estudis, classe social, casta, creences religioses i origen rural o urbà”, assenyalen les autores d’un estudi que dinamita alguns estereotips que recauen sobre aquestes dones. Un exemple: una majoria molt significativa d’aquestes dones (un 74,2%) no coneixen ni han participat en el serveis d’acollida de l’ajuntament, i només el 3,2% els coneix i els ha utilitzat.

Güell i Solé destaquen també que cal diferenciar entre la primera generació, l’1,5  –nenes nascudes al Pakistan però escolaritzades aquí–, i la segona generació (encara molt petites). Totes porten, això sí, estigmes i estereotips que els afecten molt més a elles, tinguin l’edat que tinguin. “L’ús del vel és el que més ha sortit. Les dificultats per accedir a llocs de treball de cara al públic”, indica Güell. A les primeres generacions, se’ls afegeix la dificultat amb l’idioma i –a les que tenien formació superior al seu país– com és gairebé impossible convalidar els títols.

"El vel els genera grans dificultats per accedir a llocs de treball, sobretot de cara al públic"

Berta Güell

Investigadora social

A més d’aquests factors externs, les seves vides –com les de totes– estan també molt condicionades per factors interns. "Depèn molt de les càrregues que tinguin domèstiques, així com de la relació amb el marit. Si són dones que havien treballat en el país d’origen i ja estaven casades allà, és més fàcil que quan arribin aquí puguin pactar amb l’home intentar treballar, fer un curs, participar en projectes...", resumeix Güell.  

Aquesta generació 1,5 és plena de dones valentes i cultes, lluitadores per sobre de tot, dinamitant obstacles per complir els seus somnis. A continuació, dos exemples.

Entrar a Medicina, un somni complert

L’estiu passat va tornar al Pakistan per primera vegada des que va emigrar. Va tornar en xoc. “Els meus germans són bastant grans, i jo em vaig criar jugant a criquet amb els meus cosins. Vam créixer junts fins als 13 anys. Va ser molt dur veure que, després de 10 anys separats, ja no connectàvem; no enteníem les mateixes bromes, les nostres vides eren completament diferents”, explica Fajar Butt en una aula d’estudi de la facultat de Medicina de la UAB, en la poca estona lliure que té entre les classes i les pràctiques, renunciant a dinar.

El seu primer record de Santa Coloma de Gramenet, on viu des que va arribar a Catalunya reagrupada pel seu pare, és la solitud que va sentir en aquell pis del carrer del Rellotge que li semblava tan petit.

A diferència d’altres nenes, la Fajar va emigrar amb moltes ganes. “M’imaginava que aquí tot seria molt bonic, que cada any viatjaríem al Pakistan, que seríem rics...”, explica. Però el primer dia de classe es va trobar sola a la porta de l’institut sense saber tornar a casa. Va arribar a segon d’ESO, el novembre, amb el curs començat; a un centre sense traductor i a mitja hora a peu de casa. Ningú li havia explicat al seu pare que aquí l’horari era partit i que al migdia els nens marxaven a dinar a casa. "Em vaig sentir atrapada. No entenia res. No sabia on anaven, ni cap on anar jo”, relata. No reconeixia els carrers ni entenia els camins. Seguia uns alumnes xinesos que vivien al seu barri; ells sabien el camí més curt per arribar a Fondo. Malgrat aquesta anècdota dura, que té marcada a foc, la jove està molt agraïda que li toqués aquest institut.

Segregació escolar

“Al meu barri hi havia una segregació escolar molt gran. Vaig ser una privilegiada. Si m’haguessin enviat a un altre institut, on concentren la majoria de la immigració, la meva vida hauria sigut molt diferent. Tinc amigues que estan igual de capacitades que jo i tenien els mateixos somnis que jo i no han arribat on estic arribant jo, i això té molt a veure amb l’ambient en el qual creixes”, assegura convençuda. Els seus amics de l’institut volien estudiar nanotecnologia, en canvi, els del barri, tots en l’altre institut, perruqueria, elles; mecànica, ells. “Em sembla molt injust que limitis les opcions dels nens pel fet de ser immigrants i això encara passa i cal denunciar-ho”, assenyala.

"La professora em va dir davant de tots: 'No pots fer les pràctiques pel vel i no et trauràs el títol’"

Fajar Butt

Estudiant de Medicina

Malgrat la sort d’haver caigut en el Numància, la llista d’obstacles que la Fajar ha sigut capaç de superar per arribar on és, és a dir, a segon de Medicina, la farien mereixedora, mínim, de batejar la facultat amb el seu nom. El primer any, a l’aula d’acollida de l’institut, va aprendre “molt poc”: "És una de les coses de què més em queixo. No hi havia ni un diccionari del català a l’urdú, ni un del català a l’anglès, quan els profes sabien que jo parlava anglès. Estàvem tota l’estona jugant a jocs de taula xinesos, que jo, ni entenia." Però va superar l’ESO i el batxillerat. No va obtenir prou nota per entrar a Medicina, així que primer va fer un grau superior en Higiene Bucodental –tenia clar que arribaria a Medicina, costés el que li costés–, on tampoc li van posar fàcil.

El primer dia de classe, a la presentació del curs, la professora, assenyalant-la directament, li va dir: “Tu tindràs moltes dificultats pel vel; no podràs fer les pràctiques i, si no fas les pràctiques, no et trauràs el títol”. Caram si les va fer, tot i que sí, li va costar la vida trobar una clínica que l’acceptés amb el vel. Es va treure el títol i va entrar a la universitat. Però encara no a Medicina. Primer va haver de passar per Infermeria.

"Obligacions de dona"

La Fajar és la primera persona de la seva família que va a la universitat. “La meva mare està molt contenta que estudiï Medicina, però alhora troba a faltar aquella filla que havia somiat tenir, aquella filla que compliria les seves obligacions de filla. Que cuinaria, que netejaria, que la cuidaria”, explica. "És súper difícil per a mi, perquè jo vull trencar esquemes, vull trencar amb aquests estereotips, amb aquell rol de dona que es vol imposar sobre mi. Jo puc estudiar Medicina, fer activisme, però quan arribo a casa s’espera de mi que compleixi les obligacions que només la dona ha de complir”, se sincera. "Per ser dona tinc moltes més obligacions i unes expectatives que no puc complir, i això genera una frustració en la meva mare i en la meva família", s’entristeix.

"Jo parlo de la igualtat i ells diuen que em donaran tots els meus drets si compleixo els requisits de ser dona, i això és el que més em molesta. La meva mare cuinarà per als meus germans, però no per a mi. Perquè les filles no són mereixedores d’això. O no perquè no siguem mereixedores, sinó perquè creuen que ens estan preparant per a la vida que ens espera– es desfoga–; la meva mare creu que quan em casi m’hauré de cuidar d’un marit, d’una casa...; és com que pensa, ‘filla meva, amb aquesta vida que estàs portant fracassaràs bastant’. Té una por molt gran d’això. I jo també".

Komal Naz, a l’escola del Poble-sec en la qual treballa com a mediadora. / MARTÍ FRADERA

Komal Naz té 25 anys, és llicenciada en Humanitats per la UPF i, des de fa tres anys, treballa de mediadora intercultural a l’escola Poble-sec. Va crear la seva primera associació als 16 anys, només tres després d’instal·lar-se a Montcada, per ajudar altres dones pakistaneses. Al principi, per acompanyar-les al metge i fer-los de traductora, però a poc a poc va anar ampliant els serveis i projectes i fins i tot ja fan intercanvis de contes i cançons populars entre escoles d’aquí i d’allà. Però, callada –el seu discurs i el seu català són capaços de fer caure el mur més alt– res d’això es veu. I la mirada plena de prejudicis que encara domina a la societat només veu el seu cutis fosc, la seva llarga cabellera negra i el seu vestit regional. Denuncia un cas molt recent i que li dol.

Va anar a urgències amb el seu marit. Els va atendre un metge. Ella li va dir que no estava acostumada a tractar amb metges homes, i que estaria més còmoda si la pogués explorar una doctora. “Vaig insistir que només si era possible. El doctor, molt agradable, em va dir que tranquil·la. Que m’esperés un moment, que no hi havia problema”, explica. “Però la doctora va arribar amb molt males maneres i, al veure’m, el primer que em va dir va ser: ‘¿Tu què et penses, que això és la privada? Aquí no pots triar. Per atendre’t a tu he deixat d’atendre una persona d’aquí", prossegueix. Però aquesta falta d’empatia davant d’una dona espantada a urgències no va ser el que li va fer més mal. La doctora va prosseguir amb un "l’altre dia vaig trucar als Mossos d’Esquadra quan un altre home tampoc volia que li posessin la mà a sobre a la seva dona". "Va ser molt violent perquè ell no havia dit absolutament res. ¡Vaig ser jo! Només amb la seva presència, ella ja va donar per fet que era ell que no volia. Li vaig respondre que ara la que m’incomodava era ella. Si podia tornar l’altre doctor", conclou.

Punt d’inflexió

Tenia 6 anys quan el seu pare va emigrar i estava molt enfadada amb la seva mare perquè la idea de sortir del país va ser seva. “Ella pensava que allà treballàvem molt, i veia el luxe que portaven els que havien emigrat quan tornaven. Va reunir diners i va enviar el meu pare a provar la vida a Europa. Li va dir: 'si fracasses, no tornis’" explica. Van estar quatre anys sense veure’l, fins que va aconseguir el reagrupament i van emigrar tots, moment en què l’enuig de Komal va ser encara més gran. "Al Pakistan teníem babysittersLa meva mare era mestra i treballava, a casa només cuinava, la resta l’hi feien; de fet, quan vam arribar aquí li va costar moltíssim fer les feines de casa; a nosaltres també. Vaig passar de tenir babysitter a fer jo de ‘babysitter’ de famílies per parlar-los als nens en anglès", explica.

"Cal trencar amb el ‘¿tu per a què vols estudiar si el teu pare té un kebab, o un xauarma, o un taxi?’"

Komal Naz

Mediadora intercultural

Va arribar a Montcada el 2006, a punt de complir 13 anys. "Va ser molt dur. Tots els meus germans van anar a la mateixa escola de primària i anaven a l’aula d’acollida junts. Jo era l’única a l’institut i estava sola. No podia parlar en el meu idioma amb ningú. Durant molt temps vai ser l’única pakistanesa a l’institut”, explica. Va arribar al final de primer d’ESO i va passar de curs en aquells tres mesos. Venia d’una escola privada al Pakistan i de matemàtiques ja feia coses de quart d’aquí, així que la professora li va treure totes les hores de matemàtiques i d’anglès per posar-li hores de català.

"Estava tancada i enfadada"

No guarda un bon record de l’institut. “Per mi, no per ells. Estava enfadada i tancada", analitza. La seva millor etapa va ser la universitat. Allà ningú la coneixia, ningú sabia el seu ‘background’. A més, ja parlava bastant bé. "Va ser una etapa nova. Jo era exòtica per a tothom. Es pensaven que estava d’Erasmus. I jo, ‘no, no, jo visc aquí’" explica. Va fer molts amics de molts llocs diferents, també del Pakistan. "Anaves al tren i veies algú pakistanès i t’hi acostaves". Llavors va néixer la segona associació que ha fundat amb només 25 anys, aquesta vegada amb el seu marit. La van anomenar Estudiants Catalans d’Origen Pakistanès ECOP i va néixer per lluitar contra el fracàs escolar en els nens d’origen pakistanès. "Nosaltres que no havíem tingut referents, però podíem ser-ho per a aquests nens. Treballar amb joves, pares i professorat", afirma. L’objectiu era –és– "trencar amb el ‘¿tu per a què vols estudiar si el teu pare té un kebab, o un xauarma, o un taxi?’; que els nens vegin que té altres possibilitats". 

La seva mare, aquí, no només va haver d’acostumar-se a fer front a tota la feina de la llar. No va poder treballar de mestra. "Convalidar títols és molt car, llarg i difícil".