El desert dels teus ulls

Avança una columna de dromedaris pel paisatge desèrtic. Silenciosos homes amb túnica i turbant. El sol refulgeix i crema. L’aigua escasseja. Els animals bramen. Lluny, molt lluny, s’endevinen formes fosques. Podrien ser muntanyes, o qui sap: l’ombra d’una explosió nuclear. El paisatge no s’assembla a res conegut. Del no-res, un abisme s’obre als peus dels viatgers. La terra, si és que és terra, canvia de color, es torna fosca. La columna es desvia per envoltar el cràter. Llavors, se n’adonen, els persegueix un núvol de pols. De pols o d’alguna cosa similar. Reforcen la marxa, castiguen els animals. El núvol els atrapa, els engoleix.

Un insecte. Una espècie de teranyina, per dir alguna cosa: fils blaus sobre fils negres sobre el no-res. L’animal s’hi agafa sense dificultat. Tots els fils convergeixen en un centre que és un forat negre, un buit sideral. Això és un abisme, un de veritat. El vent és gelat i puja del que no ha de ser anomenat, les profunditats. L’animal s’apropa i dubta. Si aixequés la mirada veuria formes blaves i estranyes a la llunyania, deformitats. Però és el forat. El sedueix.

Imaginació natural

Un ull vist molt de prop i augmentat amb els dispositius adequats pot ser un paisatge groguenc bru inèdit o una teranyina de blaus disposada entorn d’un no-res; o una superfície marciana, o una galàxia desconeguda. En qualsevol cas, és gairebé sempre una extravagant combinació de colors i formes, una cosa estètica. “És una obra d’art”, diu Stéphane Heno, responsable del local d’Iris Foto a Barcelona, on l’ull humà és tractat d’acord amb criteris estrictament artístics: fotografiat amb un artefacte especial, imprès en suports especials, entregat als clients com un quadro fet per presidir el saló de casa. Cada ull és diferent i tanca el seu propi paisatge sideral, lunar, espacial, atòmic. La natura té la seva pròpia imaginació, el seu propi estil, la seva pròpia tendència a ser delicada i estrambòtica: dona testimoni la galeria feta d’ulls al local del carrer del Pi.

Notícies relacionades

Bus de Barri, el model ideal malgrat ser deficitari

La investigació periodística sobre Tersa protagonitza una exposició

Fa 15 anys, el 2003,l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM) va dur a termeuna exposició, ‘La vista i la visió’, que analitzava “el tema de l’ull en la història de l’art, des de la prehistòria fins als nostres dies”, com encara es pot llegir a la pàgina del museu a internet. La mostra constava de més de 350 obres que incloïen des de peces del neolític i de l’edat de bronze fins a treballs de Picasso, Miró i Zurbarán. “La idea és que l’espectador se senti acollit i rebutjat pel poder de la mirada, pel poder màgic de l’art que s’expressa a través de l’ull”, declarava llavors el comissari de l’exposició, Pedro Azara. Ve al cas perquè és un punt de referència respecte al discurs que l’ull –l’ull nu, augmentat, escrutat fins al detall microscòpic– és art en si mateix, sense el pont metafòric o representatiu que suposa la mirada de l’artista. El poder màgic de l’ull, en aquest ordre d’idees, no necessita l’art per expressar-se. Potser una càmera que reveli els seus secrets.

Excursions familiars

La càmera d’Iris Foto és un artefacte desenvolupat per un francès, Olivier Colin, i un alemany, Felix Mayrl: una espècie de secret ben guardat, al cap i a la fi la pedra angular del projecte. “Macro camera system”, li diuen. Es fa la foto, l’arxiu s’envia a Alemanya, s’imprimeix allà i s’envia el resultat en una de les sis presentacions que el client ha escollit per endavant. Si és art o no és art, en termes de preu és com si ho fos: segons la mida i la presentació, oscil·la entre 120 i 4.000 euros. Els clients, tres de cada quatre, són turistes, i no escassegen les excursions en família: l’ull del pare, l’ull de la mare, l’ull del petit. Iris Foto centra la pupil·la, que sempre tendeix a l’esquerra, i arrodoneix l’ull, que al natural és més ovalat, però res més: els deserts, les teranyines, els mars, les explosions nuclears, això que l’ull porta dins no es toca.