Càncer de mama metastàtic amb menys de 30 anys: «Mai em vaig trobar malament, per això no ho esperava»

---

¿Com va passar tot?

Va ser l’estiu del 2022, complia els 29 al setembre. Primer em van dir que tenia càncer de mama, una cosa que no esperava. Deu dies després, em van dir que tenia metàstasi al fetge i els ossos.

Feia temps que es trobava malament?

En realitat, no. Van tardar mesos a detectar-lo perquè al ser jove suposo que no van sospitar. Primer vaig tenir un gangli inflamat, però em van dir que tot estava bé. Vaig tornar al cap d’uns mesos perquè tenia bonys al pit i em van dir que estaven calcificats, que no era res. Després vaig anar al metge per una altra cosa, vaig tornar a comentar allò del gangli, em van fer ecografies, mamografies i ja em van derivar a l’Hospital de la Vall d’Hebron.

¿I allà què van veure?

Amb una biòpsia ja van veure que era càncer i que era metastàtic perquè havia afectat altres òrgans. Però mai em vaig arribar a trobar malament, per això no m’esperava el diagnòstic. Jo estava bé, podia treballar. El primer que vaig pensar va ser que no arribaria als 30. Però després em van explicar com seria el tractament. Em van induir la menopausa perquè és un càncer hormonal, i em van posar injeccions cada tres mesos per induir-me-la. I a més, prenc unes pastilles que són com quimioteràpia oral. En general, no esperes que et diagnostiquin càncer, i menys quan tens 28 anys. Et trastoca.

¿Com?

A mesura que avança el tractament veus com de diferent és la teva vida respecte a la d’altres joves. Els meus amics segueixen amb la seva vida normal i no tenen aquesta preocupació constant. No és el mateix que et diguin que tens càncer amb 28 o 30 que amb 50, quan potser ja tens la vida més o menys encarrilada.

Vostè mai ha deixat de treballar.

He tingut la sort que els tractaments m’han mantingut la qualitat de vida, que és una expressió que abans mai utilitzava, però a l’hospital te la diuen molt. Per exemple, no he d’anar cada dia a l’hospital. I sí, malgrat tenir la menopausa o efectes secundaris de les pastilles, he continuat treballant. Això sí, canvia la teva manera d’organitzar-te perquè fins que no tens visita amb la doctora no saps si hi haurà canvis. Si un dia et diuen que alguna cosa no va bé, se’t trastoca tot, i t’organitzes de manera diferent. Però he tingut la sort de poder continuar fent les meves coses, sobretot els meus plans, com anar a concerts, festivals, teatre i treballar, que és el que m’agrada.

¿Com va ser aquell estiu del 2022?

Tenia planejat un viatge al Vietnam amb amics, però no hi vaig anar. Recordo que vaig dir que no em vacunaria fins a tenir els resultats –ja m’estaven fent proves–. I recordo perfectament el 18 de juliol del 2022, quan vaig anar amb la meva mare a l’hospital i em van dir que era càncer. No m’esperava que fos de mama –inicialment em van dir que podria ser un limfoma–; ni se m’havia passat pel cap.

¿És hereditari?

Després vam descobrir que tinc un gen mutat per part del meu pare. Tots a la seva família havien tingut o càncer de mama o pròstata. Almenys vaig tenir una explicació. Normalment et preguntes per què a tu, si has portat una vida sana. No sempre hi ha una resposta, però en el meu cas va ser aquest gen mutat.

Vostè ha realitzat el curt ‘Com sempre’.

Sí, el vaig fer amb el meu germà perquè tots dos treballem en el món audiovisual. Quan van passar uns mesos des del diagnòstic i vam veure que jo em trobava bé i que el tractament funcionava, vam pensar a escriure aquest curt per parlar del procés d’acceptació d’un diagnòstic de càncer quan tens menys de 30 anys. Es parla molt del càncer en adults grans o infantil, però no tant en joves. I són situacions molt diferents.

En quin sentit?

Aquest curt és ficció, tot i que està basat en la meva història. Parla de com és aquest procés d’acceptació per a una noia jove, i també com reacciona el seu entorn: la mare, la parella, la família, els amics. Cada vegada hi ha més joves amb càncer, però costa trobar algú de la teva edat amb qui compartir-ho. Vas a tallers o al Servei d’Oncologia i la majoria són persones grans. No passa res, ens avenim, però estan en una altra etapa vital. Nosaltres, amb 20 o 30, estem començant la vida, buscant estabilitat, viatjant, començant a treballar. I de sobte, tot s’atura. Costa trobar espais per compartir amb altres pacients joves. Per això van sorgir iniciatives com la de Kàlida a l’Hospital de Sant Pau, o la consulta oncològica per a adolescents i joves a la Vall d’Hebron, on vam presentar el curt.

Allà va conèixer més gent en la seva situació.

Sí. A mi em va agafar en un moment de la vida en què ni era una nena que depenia dels seus pares ni una persona totalment adulta, amb la vida feta, com perquè passés això. Això ha fet que els rols siguin rars. De sobte, vaig a l’hospital amb la meva mare i de cop torno a ser una nena petita una altra vegada, perquè soc la malalta, quan en una vida normal la filla hauria de ser la que acompanyés la mare a l’hospital.

I què és Ràdio Pati?

Va ser un cicle de concerts que vam celebrar al pati de casa meva l’any passat. Ho vam fer perquè em van dir que m’operarien i em farien radioteràpia durant un temps. Em van operar al juny i em van fer la radioteràpia a l’agost. I això significava que em quedava sense estiu. Vaig arribar a casa trista i un amic amb qui he anat a molts festivals i concerts em va dir que podíem organitzar uns concerts primer al menjador de casa. Vam fer un cicle de concerts de vuit jornades amb dos artistes cada dia al pati de casa meva, que és un pati a l’Eixample, i les entrades van ser per a una campanya de recaptació per a la investigació sobre metàstasi amb IRB Barcelona. Vam acabar recaptant uns 2.000 euros només amb aquests concerts. Tots els concerts van ser ‘sold out’, i a més el cartell musical també era molt guai. El 24 de maig tornem a fer un Ràdio Pati dins de l’Open Day de l’IRB Barcelona i la campanya de recaptació ja està oberta.

¿Quins són els seus plans de futur?

Com veig el futur va per dies. Al principi pensava que no arribaria als 30, però després el tractament va funcionar, les metàstasis es van reduir, em van operar l’any passat, em van fer radioteràpia. Quan em van operar em van treure totes les metàstasis. Estava a zero, sense malaltia activa. Pensava que estaria dos anys sense malaltia. Però no han passat ni sis mesos i m’han tornat a sortir, per la qual cosa m’han canviat el tractament una altra vegada. Així que, a dies, torno a pensar: «D’acord, això va seriosament». Perquè en el meu dia a dia, com que continuo treballant, activa, tinc la sort de no trobar-me malament. No oblido la malaltia, però puc viure. Amb aquest canvi de tractament, torno a preguntar-me si arribaré als 40. No ho penso cada dia, però és una realitat que tinc més present que algú sa.

Notícies relacionades

Guillermo Chantada, oncòleg: «Un de cada tres nens amb càncer de retina és diagnosticat gràcies a una foto del mòbil»

La telemedicina redueix en un 54% la mortalitat de la insuficiència cardíaca gràcies a la detecció precoç de símptomes lleus

¿Què li diu la seva oncòloga?

Que hi ha moltes opcions, molts tractaments, molta recerca en càncer de mama. Però també sé que no podré tenir fills per la menopausa, així que ja veig un futur sense fills, això segur. Seré la tia dels fills de les meves amigues. I ara existeix també el dret a l’oblit oncològic: per demanar hipoteques, adopcions, assegurances, et demanen estar cinc anys sense malaltia. I si jo he estat només sis mesos lliure i ha tornat, penso que mai estaré cinc anys sense malaltia. Que aquest dret ni el veuré. Hi ha moltes coses que si et pares a pensar, dius: «Estaré sempre amb això».