Ser de croissant o d'ensaïmada

L’hi vaig preguntar al senyor Jaume Bertran quan estava apostat com de costum a la seva tribuna, amb la bata blanca al costat de la caixa registradora, des d’on veu passar tot el que succeeix al forn Mistral, que per a això és el seu negoci. «El croissant és més modern i l’ensaïmada queda més antiga. Aquest declivi va començar als anys 80. En la mateixa proporció que descendia la demanda d’ensaïmada pujava la de croissant» explica, i afegeix que actualment van empatats amb un lleuger avantatge per a la pasta francesa. Al forn Mistral s’hi elaboren diàriament (en realitat, nocturnament) unes 350 unitats de cada.

El croissant i l’ensaïmada són una literatura, i s’és de croissant o s’és d’ensaïmada com s’és de Borges o de Cortázar. Això no és un dir sinó una constatació; perquè Cortázar inicia Rayuela amb un parell de croissants (ell els anomena medialunas) al cafè de Le Boul’Mich, de París; però quan li dedica un poema a Borges, el comença així: «Justo en mitad de la ensaimada / Se plantó y dijo: Babilonia». Rayuela va ser escrita a principis dels anys 60, i el poema, a finals dels 50. En qualsevol dualitat, menys en el bipartidisme, s’hi amaga un duel entre antics i moderns. Com deien els clàssics, entre abelles i aranyes, respectivament. L’ensaïmada, tot i semblar més enrotllada que el croissant (però la veritat és que cadascú és enrotllat a la seva manera) ha quedat enrere; no obstant, va configurar al principi la nostra cultura popular.

El tango de Garufa

El segle XX comença amb una ensaïmada i un cafè amb llet en un sòrdid carrer de Montevideo. És l’any 1928. De la guerra mundial a l’altra part del planeta, ja en fa 10 anys. Un personatge de mala vida anomenat Garufa remata les nits de bacanal amb aquest esmorzar i corre com la pólvora un tango que ho explica. Els croissants són rars encara. A París caldrà que transcorri mig segle XX perquè es posin de moda. La literatura contemporània ha començat a la capital francesa amb una magdalena sucada en un te. Però a aquesta modernitat de Proust la succeirà la del croissant, que és més de carrer i més urgent. El bar reemplaçarà el balneari. Però abans hauria de fer estremir el món una segona guerra mundial.

El poeta Robert Desnos, a qui sempre li demanava el Papa del surrealime André Breton que oficiés de mèdium en les seves sessions d’hipnotisme, mor en un camp de concentració nazi, i aquell mateix any 1945 el seu vell amic, llavors bard de la resistència, Louis Aragon, l’homenatja amb un poema on Desnos apareix prenent el croissant del matí amb un cafè sol, a l’estació de l’Est. L’existencialisme és la primera forma popular de menjar croissants.

El 1946, Jacques Prévert, poeta, escriptor de cançons per a Yves Montand, Juliette Gréco..., i de pel·lícules per a Marcel Carné, Jean Renoir... (és a dir, un Nobel modern de literatura) evoca als seus versos els croissants calents amb cafè-crème. I també Léo Ferré, maleït i anarquista, just al començar la dècada següent uneix l’olor de sang de la Villette (l’antic barri dels escorxadors) i l’olor dels croissants calents acabats de portar pel forner. I al final, durant els prodigiosos anys 60, el croissant es transforma, ja no en un compromís, sinó en un estil. Una glamurosa Audrey Hepburn vestida de setí negre està plantada a la vorera davant d’un aparador de la joieria Tiffany de la Cinquena Avinguda de Nova York. Admira els diamants mentre es pren un cafè per emportar i d’una bossa de paper en treu un croissant, i se’l menja al carrer.

Succeeix en la cultura igual que al forn Mistral del senyor Jaume Bertran. Al mateix temps que els croissants estan en auge, l’ensaïmada comença a convertir-se en un sol que es refreda sota el gebre gelat del seu sucre glacé. «Les ensaïmades ja no són com les d’ahir», així ho diu el personatge de la mare a El tragaluz de Buero Vallejo, un drama teatral dels anys 60 on es mostra el passat com un pes i les ensaïmades que va oferint la mare al seu fill tenen un valor de fetitxe.

Notícies relacionades

Jaume Collboni: "Seria bo que Sánchez continuï endavant i no es rendeixi"

Jaume Collboni: "Trias i Colau ni governen, ni deixen governar"

A França, al llarg d’aquells dies, l’actor de cabaret Fernand Raynaud s’ha convertit en una estrella de la televisió gràcies a un gag titulat Les croissants. El mateix que 10 anys després adaptaria el còmic Andrés Pajares en el seu famós número de la magdalena per al programa de Cap d’Any del 1976 a TVE. La decadència de l’ensaïmada va suposar d’aquesta manera un retorn al món proustià (i això es manifestava als aparadors de les llibreries, ja que el premi Nadal del 75 l’havia guanyat Umbral amb Las ninfas). Però a França no li feia falta tornar a Proust. Encara li quedava un estil, una avantguarda, a la recambra.

El mateix any 1978 en què Aznavour cantava que havia vist París despertar-se amb el croissant calent i el cafè-crème, Georges Perec, l’últim renovador (bé, sempre ens quedarà Houellebecq), guanyava el premi Médicis amb la seva novel·la La vida instrucciones de uso. Tota la literatura del segle XX està continguda en un Especial Cap d’Any, i en un grapat de cançons, i en un forn de barri.