La conquista de la dignitat

Al principi, només hi havia camps de presseguers, fàbriques i carrers –per dir-ne d’alguna manera– tan plens d’esvorancs que es convertien en piscines quan queien les quatre gotes de cada setembre. A l’interior de les cases, algunes cuines encara funcionaven amb carbó, i les neveres, amb barres de gel. Parlem de l’Almeda, un barri de Cornellà, però la instantània en blanc i negre es podria fer extensible a tot el Baix Llobregat als anys 60 i 70, els de l’efervescència obrera i la lluita antifranquista. Amb l’objectiu que no es dilueixi en l’oblit la significació d’aquell temps, la Fundació Utopia està ultimant un documental titulat 'El Cinturón Rojo', un projecte que es finança amb micromecenatge (www.fundacioutopia.org).

«Els cervells tendeixen a apagar-se o a desaparèixer, però en el format digital la memòria perdurarà intacta i podrà ser entesa d’aquí molts anys», respon el director del documental, Luis Campo Vidal, quan se li pregunta el perquè de la producció. Cesc Castellana, president d’Utopia, subratlla que 'El Cinturón Rojo' no pretén compendiar velles batalletes, sinó «transmetre fins on es pot arribar mitjançant l’organització col·lectiva». Al seu costat, el tercer convidat fa que sí amb el cap: es tracta de Carlos Blasco, que havia presidit el comitè de Siemens en els temps durs de la batalla sindical. Siemens era de les empreses més canyeres de l’època, juntament amb la Corberó i Laforsa, la fundició que va resistir cent dies d’una vaga històrica sota el lema 'O tots o cap'.

Els tres cavallers m’han citat al bar El Maño, al centre de Cornellà, una d’aquelles tavernes que ja donava per dinar l’olla habitual a la marabunta d’obrers que sortia de les fàbriques esmentades i de la Pirelli, la Clausor, la química Solvay, la vidriera ELSA, la Tornillería Mata... El Baix Llobregat va concentrar moltíssima indústria pel baix preu del sòl i la proximitat de Barcelona.

L’equip de filmació ja ha entrevistat la trentena de protagonistes del documental –sindicalistes, obrers, líders sindicals, d’associacions de veïns– i ara mateix està muntant els 52 minuts de metratge. ¿Els diners? Bé, doncs ja han recaptat més o menys la meitat del pressupost total (35.000 euros) amb el mèrit que la campanya de crowdfunding només admet aportacions molt mesurades, entre els 25 i els 50 euros. 

EL SEGON PROBLEMA DE FRANCO

En aquell temps, els obrers feien jornades llarguíssimes per compensar amb hores extres la parquedat dels salaris. «Crec que vaig adquirir la consciència política al Carrilet –recorda Luis Campo–, quan tornava d’estudiar a Barcelona i veia com els obrers es quedaven adormits i gairebé queien a terra del vagó». De pur esgotament.

Sous ronyosos, als quals s’havia de sumar l’efecte d’una inflació desbocada –va arribar al 17% el 1975–i la compra del piset en barris sense cap servei, tot i l’espectacular boom demogràfic que havia comportat la reindustrialització de Catalunya: al Baix Llobregat la població va augmentar el 380% en 25 anys, del 1950 al 1975. La majoria dels nouvinguts eren andalusos, extremenys i murcians. Solament les lluites veïnals van tornar la dignitat a l’espai en forma d’escoles, ambulatoris i semàfors.

 No són batalletes, és clar que no, però la tarda de calor se’ns esfuma entre aigües de Vichy amb rodanxes de llimona i records setenters. Algú treu a la conversa les càrregues dels grisos i una gran frase del tardofranquisme atribuïda a un ministre de Franco: «Espanya té dos problemes: l’ETA –sí, llavors s’hi posava l’article determinat– i el Baix Llobregat». Per la lluita obrera.

Notícies relacionades

Els diables de Gràcia tornaran a fer cercaviles de foc per festes

El dia que el Rei va assenyalar Arturo

Carlos Blasco, l’extreballador de Siemens, destaca sobretot el sentit de pertinença a un territori –«Ra, ra, ra, el Bajo Llobregá» era una consigna habitual a les manis, sense més ni més, com si es tractés d’un partit de futbol regional– i la solidaritat, per exemple, en les inundacions del 1971, quan el riu Llobregat es va desbordar i van ser els veïns, la joventut dels barris, els qui van organitzar grups de neteja per treure el fang.

És millor no fer gaires comparacions amb l’individualisme de l’actualitat. Fa massa calor, i a vegades la nostàlgia és un llim molt relliscós.