El dia que el Rei va assenyalar Arturo

Vaig aprendre molt d’Arturo San Agustín. Un periodista i escriptor que abans va ser publicista. "Per respecte a l’audiència els llegiré aquestes paraules", deia sempre Arturo abans de parlar en públic quan havia de presentar un llibre seu o d’un altre col·lega. "És la millor manera de no fer el ridícul", em comentava cada vegada que li feia broma al respecte. San Agustín va escriure i va treballar en EL PERIÓDICO i va col·laborar en El Mundo i en La Vanguardia. Va ser el millor cronista de la ciutat perquè sempre veia alguna cosa més que la resta. Podia fixar-se en les celles soviètiques de cert polític català, sospitar dels que vesteixen americanes amb mànigues extremadament llargues o desconfiar dels baixets acomplexats com ell. Li va marcar ser fill únic i la seva fina ironia no sempre va ser entesa. A propòsit d’això, Arturo, segons paraules del seu gran amic i també periodista i escriptor Rafael Nadal, també va ser el millor escriptor català en llengua castellana.

Li hauria fet il·lusió a Arturo saber que Joan Manuel Serrat va canviar un viatge per poder estar aquest divendres passat al tanatori Sancho de Ávila per abraçar la seva estimada dona, Joana Castells. Per contra, segur que hagués preferit que alguns dels assistents s’haguessin quedat a casa. San Agustín era així. Li queies bé o malament. Eres amic o enemic. Blanc o negre. El gris no existia per a Arturo. Tant és així que mentre escric aquest article rebo un whatsapp d’Ernest Folch que diu: "Podies estar-hi d’acord o no, però sempre valia la pena llegir els seus articles".

Recordo moltes anècdotes d’Arturo, però la que més em va divertir va ser quan el rei Felip VI, llavors encara príncep, en una visita a EL PERIÓDICO va entrar per sorpresa al seu petit despatx, el va assenyalar amb el seu dit índex i li va dir: "San Agustín, que sàpiga que llegeixo els seus articles". Arturo es va quedar sense paraules. No va saber reaccionar. Aquesta setmana són els teus amics els que s’han quedat sense paraules. Se n’ha anat un tipus únic i encantador, un geni amb mal geni i una persona irrepetible.

A prop de casa d’Arturo, en ple Eixample barceloní, es va inaugurar l’exposició El Cuerpo como Palabra de l’artista Josep Rodenas. Va ser a la galeria Factor Barcelona que s’inaugurava aquell mateix dia. Es tracta d’un magnífic espai que al seu dia va ser la seu de la desapareguda marca de roba Grisby. Em va citar la periodista Cristina Savall. Així que vaig assistir-hi amb garantia d’èxit.

Notícies relacionades

Els diables de Gràcia tornaran a fer cercaviles de foc per festes

Detingut un lladre de qui van sospitar per anar tapat en plena canícula

Doncs sí, ho va ser. L’esdeveniment va reunir una destacada selecció de convidats. Des de l’incombustible Jaume Feliu, responsable de Gestió i Relacions Externes del Museu del FC Barcelona, fins al pintor Coco Gabriel, col·laborador proper de Custo Dalmau, passant per Tonina Cerdà, responsable de Programes Públics de la Fundació Museo Picasso, els artistes Jordi Pallarés y Setxu Xirau, Bart Sanz del grup Dorian, la consultora creativa Maite Felices, el col·leccionista d’art Guy Robles, l’editor de l’agència Genco, Emmanuel Bouvard, o Xavi Guerrero, exdirector de l’Associació de les Nacions Unides a Espanya. La cosa no va quedar aquí, perquè vam veure també del món de la restauració Lluís Pont, fundador del grup hoteler Xaluca, i Salvador Martí, de l’Hotel Alma, a més de Bruno De Angelis, especialista en màrqueting estratègic vinculat a Condé Nast, la interiorista Bárbara Aurell, l’arquitecte Stefan Geenen de l’equip de Benedetta Tagliabue, la pintora i empresària Carla Tarruella del Grupo Tragaluz, el dissenyador Pere Celma o els arquitectes Merche Conca –una de les arquitectes que ha reformat el magnífic edifici Estel– i Jordi Garcés, que acaba de guanyar el cobejat concurs per rehabilitar les Tres Xemeneies de Sant Adrià.

L’exposició posa en valor la mirada de Josep Rodenas com a artista visual i ha convertit l’espai, Factor Barcelona, en un veritable punt de trobada entre disciplines. Per cert, seria imperdonable no citar dues dones compromeses i que han fet un treball admirable. La primera és la directora de Relacions Institucionals de l’Hospital Clínic de Barcelona Pilar Varela, i la segona Àngela Jover. Aquesta última, amb la col·laboració del Clínic, va crear el Proyecto ARI que ha salvat moltes vides. L’exposició val la pena i escoltar aquestes dues dones encara més.