Els diables de Gràcia tornaran a fer cercaviles de foc per festes

No hi ha encara un programa imprès de la festa major de Gràcia, però un mes i mig abans que comencin les festes tot indica que s’ha resolt l’enverinadíssim conflicte que el 2024 va deixar fora de l’agenda les cercaviles de diables. Va ser un desengany monumental. Va ser, diuen els que van conèixer el cas des de dins, un xoc d’egos i tossuderies entre els diables més veterans del barri, la Colla Vella de Diables de Gràcia i les altres dues agrupacions de notable pedigrí, la Diabòlica i la Malèfica. Diuen aquestes fonts que s’ha aconseguit girar full, i la prova és que les tres colles han participat juntes i sense contratemps aquest divendres a la nit en la festa major del Camp d’en Grassot, una entesa infernal inimaginable fa menys de 12 mesos.

El que va passar el 2024 va sorprendre tant el barri com els de fora. La col·lisió de la Colla Vella de Diables de Gràcia amb la resta de societats demoníaques de barri va fer que l’Ajuntament els comminés a concloure les seves diferències perquè, si no, els impediria actuar. Alguns van pensar que allò era un fanal municipal. No obstant, el districte va portar el pols fins a les últimes conseqüències i, d’aquesta manera, tot i que la gran senya d’identitat de la festa major de Gràcia són els seus carrers decorats, l’absència del ball de diables es va consumar. Va ser un accident important si es té en compte que aquesta és una tradició que, tot i que amb canvis, té les seves arrels molt lluny, al segle XIV. Una exposició en curs aquests dies a Barcelona així ho recorda. No s’ha fet en qualsevol lloc. Aquest relat històric, comissariat per Raquel Ferret, l’acull amb molt gust l’arquebisbat de Barcelona a la Casa de l’Almoina.

Va ser arran de la invenció de la celebració del Corpus Christi durant l’edat mitjana quan va sorgir la versió teatralitzada de la figura de l’àngel caigut. No era una contraprogramació. Formava part de la processó. Tenia, és clar, una funció molt concreta. En una època en què les misses eren en llatí, allò era una manera de treure al carrer fragments del Nou Testament i representar-ne alguns episodis. Es posava cara al Mal i se’l derrotava en presència de la parròquia. Llavors va passar el que era previsible.

El personatge va evolucionar. L’encarregat de representar el diable, vestit de forma grotesca, es va concedir a si mateix, amb els anys, el dret de parlar en públic i, sobretot, sobrepassar els límits de la correcció política. Deia en públic el que potser es xiuxiuejava en privat a les cases. A la seva manera, era una mica carnavalesc.

Tradició renovada

Notícies relacionades

La dana Alice obliga a cancel·lar 27 trens en el corredor ferroviari entre Barcelona i València

L’aeroport de Sabadell reclama més inversions

En l’últim terç del segle XX els balls de diables van experimentar una radical metamorfosi, i va ser a Barcelona on va néixer la paraula correfoc. Com xampinyons, van sorgir-ne desenes, entre els quals hi ha els de Gràcia, que no són els degans de Barcelona.

Aquest honor correspon al Clot, ja que el seu correfoc va néixer a finals dels anys 70, l’espurna que va crear una nova tradició bastant diferent de l’original de l’edat mitjana, sense versos, amb unes quantitats de pólvora embriagadores i en la qual el públic i els diables ballen junts com si s’hagués d’acabar el món.