Gràcia, república 'indie'

Hi ha un mapa dins del mapa de Gràcia que té uns punts de referència que estan connectats per una paraula: indie. El barri que a partir d’aquest diumenge acull les festes més multitudinàries de l’estiu barceloní està travessat per una multitud de petits mapes, la Gràcia associativa, la Gràcia okupa, la Gràcia turística, fins i tot, i també la Gràcia indie, o Gràcia de tres paraules clau: activitat cultural independent. La dels segells musicals, les sales de concert, les sales de cine o les cases editorials sense les quals l’atles de la cultura barcelonina seria menys heterogeni, i menys deferent amb les minories. Dels concerts a la sala Heliogàbal a la narrativa patibulària de l’editorial Sajalín, de les apostes musicals (singulars, arriscades) de B-Core, Bankrobber o La Castanya a la difusió d’una cinematografia amb senyes particulars dels cines Verdi o Texas. Gràcia és molts territoris a la vegada. Un d’ells es diu indie.

    Alguns s’hi van instal·lar per raons de veïnat, raons naturals, per dir-ho així. «Jo sempre he viscut a Gràcia, a la plaça de Lesseps», diu Dani Osca, de Sajalín Editores. «Gràcia Territori Sonor no podria haver nascut a cap altre lloc de la ciutat», diu Víctor Nubla, responsable de l’associació cultural nascuda el 1996 «per recolzar la creació local en el camp de l’experimentació sonora i les músiques que no són de gènere»; pràcticament una definició de l’estil indie. A altres, els d’implantació més recent, els va atraure l’atmosfera que ja hi regnava. «És un barri actiu culturalment, on passen coses, i això és interessant, et sents acompanyat –diu Marçal Lladó, un dels responsables de Bankrobber–. Ens permet interactuar amb una altra gent del món de la música, que n’hi ha molta. B-Core, per exemple, va ser durant molt temps la nostra distribuïdora, vam treballar amb botigues del barri com Surco i Disco 100 i hem col·laborat amb sales com Heliogàbal, Almo2bar i la Continental per fer-hi concerts dels nostres grups».

Relacions estretes

El veïnatge fa més fàcil la col·laboració, i això ha resultat especialment prolífic en el pla musical. A més a més de les dues ja citades, la sala Heliogàbal ha sigut no només el local de difusió de la música indie per excel·lència, sinó una espècie de centre al voltant del qual orbiten els altres. Les relacions són estretes. «Hi ha molta gent de l’entorn musical –diu Jordi Llansamà, responsable de B-Core– amb les quals tens inquietuds o projectes en comú i que viuen per aquí, que són els teus veïns. Així que et trobes, et prens un cafè. Tenim contacte, parlem, i és un gran avantatge tenir-los a prop». Artistes de B-Core, de Bankrobber i de La Castanya s’han presentat a l’Heliogàbal, però els vincles són més íntims. Sense anar més lluny: Llansamà ha sigut un assidu dj del local. O, per exemple, els germans Guàrdia, Joan i Albert, responsables de La Castanya: el primer també ha punxat a la sala, però a més a més és el seu dissenyador gràfic, responsable, per exemple, del grafisme de cada edició del Festigàbal. El segon va ser durant molt temps el tècnic de so.

    «La sala la posem a disposició de la gent que tenim a prop, que coneixem de fa anys i que sabem que són una garantia –diu Miquel Cabal, propietari de l’Heliogàbal–. Ens agrada potenciar la música dels segells del barri». O així solia passar, fins que a principis d’any la sala de Ramón y Cajal va haver de tancar per la pressió de la Guàrdia Urbana, per un costat, i el conflicte amb els veïns per un altre. «El futur és incert. Gràcia és un barri amb moltíssimes restriccions perquè el pla d’usos és molt restrictiu. És un barri on qualsevol activitat molesta els veïns, i un barri on la pressió veïnal té molt pes». Ha sigut agredolça l’experiència de Cabal: per un costat, va aconseguir consolidar l’Heliogàbal com una de les sales emblemàtiques de la música indie, no ja de Gràcia, de Barcelona, però ho va fer amb la sensació d’estar nedant sempre a contracorrent. «Tots els que ens dediquem a l’activitat cultural hem de batallar cada dia. A vegades sembla que com més lluny estiguem, millor».

Un barri dinàmic

L’activitat indie no és només musical. Editorials independents com Sajalín, Blackie Books o Males Herbes porten a terme des del barri la seva tasca de difusió d’una literatura en general allunyada del cànon. «No ens interessa que una cosa sigui novetat –proclama Blackie Books a la seva web–. Per nosaltres el que és  nou no és només el que s’acaba de fer, sinó el que acabem de descobrir, o el que ha canviat d’aparença, o el que demana una nova interpretació, o el que estava amagat fins ara, o el que simplement desconeixíem». Probablement ho subscriurien les altres. Osca, de Sajalín, entén que «el barri s’ha posat de moda en els últims anys, i pel que fa a activitat editorial, musical o de negocis culturals ha generat moltes coses». «És un barri dinàmic –explica– que està atraient activitat cultural». És un tot: els segells, les sales, les editorials, els cines; els artistes del barri, que van començar al barri, que van passar, naturalment, per l’Heliogàbal, com Maria Coma i Paul Vallvé; fins i tot un local de lloguer de pel·lícules, Deuvedés, a Martínez de la Rosa, per la seva vocació de difusió del cine independent; tot hi suma. Hi suma el Festival Lem que organitzen Nubla i el seu equip, i hi suma l’A tota Castanya dels Guàrdia. A Gràcia el territori indie és un pop amb infinitat de tentacles. O almenys amb molts.

    Les festes que comencen aquest diumenge han mantingut sempre una relació més o menys estreta amb aquesta Gràcia indie, sobretot musicalment parlant. Gràcia Territori Sonor, per exemple, es va encarregar al seu dia de la programació musical a les places de la Vila, Raspall i Joanic, així com al claustre de Sant Felip Neri. «Hi vam anar convidats pels veïns –explica Nubla–, per la Fundació Festa Major o pels Castellers de la Vila de Gràcia. Fins i tot un any vam fer un decorat de realitat virtual al carrer d’Igualada, amb  GràciaNet, i el 2004 vam col·laborar amb el Fòrum i vam aconseguir portar a la plaça del Sol els Master Musicians of Jajouka». Les sinergies són de plena actualitat: aquest 2016 tocaran a l’escenari del carrer de la Perla dos grups, Aliment i Biscuit, del catàleg de La Castanya. «I en el cas de Biscuit es tracta del concert de final de gira», diu Joan Guàrdia. «Passarà molt temps abans que tornin a tocar en directe».

    Dit això, l’esdeveniment per excel·lència on convergeixen la Gràcia indie i les festes és el Festigàbal, que de fet va néixer al carrer, vinculat a la programació musical d’un escenari concret: el de la plaça de Rovira i Trias. «Va néixer quan la plaça ens va demanar que ens encarreguéssim de la programació musical durant unes festes», recorda Cabal. Des d’aleshores s’han programat 10 edicions. La 11a, els dies 18 i 19 d’aquest mes, tindrà lloc igual que l’any passat al centre cívic de La Sedeta, on va haver de mudar-se el festival per un problema de patrocinadors que va aprofundir, naturalment, en aquesta sensació de Cabal de nedar sempre a contracorrent. «Hem portat alguns grups al Festigàbal, per descomptat, per exemple The Van Pelt, o Mary Timony», diu Guàrdia. I també, explica Lladó, de Bankrobber: «Durant moltes edicions hem tingut grups  nostres tocant al festival, és un entorn on ens sentim molt, molt còmodes. Per exemple Le Petit Ramon, o El Petit de Cal Eril, o Els Surfing Sirles, que ja està desaparegut».

Paraula de Carandell

¿Què és tot això, una moda? ¿Una tendència d’uns anys, vinculada al creixent ganxo del barri? ¿Desapareixerà quan els lloguers expulsin la gent a altres barris, quan l’Heliogàbal al final dimiteixi, si és que dimiteix, quan ningú s’atreveixi a obrir una sala de concerts per evitar mals de cap? Aquí sí que hi ha divisió d’opinions. Cabal assegura que entre el 2008 i el 2011 hi va haver «un màxim d’instal·lació de negocis culturals al barri», però que des d’aleshores «ha anat baixant», i «molta gent ha hagut de marxar del barri». «L’encariment dels lloguers ha sigut molt bèstia, molts músics amb qui treballàvem a les jam 

Notícies relacionades

Els diables de Gràcia tornaran a fer cercaviles de foc per festes

El dia que el Rei va assenyalar Arturo

sessions han marxat, jo crec que en deuen quedar només un parell que viuen al barri». Guàrdia, de La Castanya, diu directament que «el barri en els últims mesos està més mort que mai». «Jo ja no surto mai per Gràcia –afegeix–, no hi ha res a fer, aquí tot són traves per fer qualsevol concert. Gairebé és més fàcil i barat muntar alguna cosa a l’Apolo».

    Víctor Nubla, en canvi, aquest veterà, pensa d’una altra manera: «Josep Maria Carandell, a la seva Guia secreta de Barcelona, publicada el 1974 deia sobre Gràcia: ‘És actualment barri de moda entre els joves’. I en un altre paràgraf: ‘La cultura també hi ha tingut gran acollida, especialment la musical’. Fa 42 anys que es van publicar aquestes frases i no crec que una moda duri 42 anys. Hi ha d’haver alguna cosa més».