Benvinguts al Mulholland Drive de Barcelona

L’última gran expedició fotogràfica d’Alex Llovet compleix ara dos anys. Llavors, amb una càmera Hasselblad i un trípode –això hauria de donar-li un cert un aire de Tintín de safari al Congo belga–, es va proposar retratar totes les famílies del seu barri, casa per casa. Pràcticament totes hi van accedir. El barri, Mas Sauró, amagat darrere del pantà de Vallvidrera, és petit, de només 150 vivendes. Això va facilitar la tasca, d’acord, però l’aventura fins i tot així va ser majúscula. Llovet va publicar 'Querido vecino' gràcies a una campanya de micromecenatge i, encara que per a ell era una immersió artística només vocacional (les arrels professionals les ha fet en la música com a membre del duo The Pinker Tones), aquell tom té alguna cosa de tractat sociològic. Acreditava que cada casa és un món. Era una mirada a gent tan diferent entre si que viuen amb un peu a l’asfalt de Barcelona i un altre a la terra de Collserola.

    La qüestió és que el Llovet fotògraf ha tornat. El seu nou projecte, encara en fase de recerca de socis a través de Verkami, l’ha batejat com a 'Faraway so close', títol que pren prestat d’una pel·lícula del director de cine Wim Wenders, traduïda en espanyol com a '¡Tan lejos, tan cerca!', i que era una seqüela d’una anterior obra també molt onírica del mateix director, 'El cielo sobre Berlín'.

    Llovet explica que ser pare, i això va passar per primera vegada ara fa sis anys, el va trastornar. «Em vaig sentir fràgil i indefens». Es va automedicar, un costum molt mediterrani. Va decidir que una teràpia adequada era un bon bany de bosc, a vegades en companyia de la seva filla Mia, a vegades tot sol, però sempre amb una càmera de fotos a la butxaca. Així va passar quatre anys a la recerca del que ell qualifica com a «ressons de la pròpia infància». El resultat és una inquietant galeria d’imatges en què domina un negre esglaiador que només trenca un punt de llum.

Artista i mecenes

El projecte es convertirà en llibre si la campanya de micromecenatge en curs arriba a port. Sembla que ho aconseguirà. Ja ha superat els dos terços de la recaptació necessària. Això del crowdfunding, en una ciutat on massa sovint les administracions han finançat molt alegrement amb diner públic llibres impresentables, és una meravella. «El llibre només es publica si les persones que hi participen creuen que val la pena que existeixi», explica Llovet, com a autor, i també com a mecenes d’altres projectes. A la seva biblioteca personal, per exemple, sobresurt el llom d’un treball també finançat a través de micromecenatge d’una fotògrafa d’aquest diari, Elisenda Pons, a qui  se li va acudir visitar els paisatges de la crisi econòmica, és a dir, les caríssimes infraestructures públiques mai inaugurades o abandonades i les restes de l’esclat de la bombolla immobiliària. For sale és, encara que només sigui per insistir-hi, exactament el llibre que no financen les administracions públiques.

   

 La xerrada amb Llovet, per cert, té lloc en el que sembla un lloc fantàstic per a l’ocasió, una petita botiga de Gràcia, Nostàlgic, que reivindica la fotografia analògica com altres fan el mateix amb els discos de vinil. La regenten Miguel Ángel i Sara. Allà, entre càmeres de segona mà que fa anys costaven una picossada, Llovet explica que el seu llibre anterior i el que està en procés de gestació no tenen el propòsit de documentar com és el Mulholland Drive barceloní, la carretera que a Collserola marca el límit entre la vida urbana i el bosc, amb els seus veïns i les seves zones de passeig, i amb unes vistes envejables sobre la resta de la ciutat, però, segons com es miri, és el que li ha sortit.

Notícies relacionades

Gala premonitòria deJosep Oliu

El primer baobab de Barcelona creix a l’Hivernacle de la Ciutadella

Inspirat en Wenders

Això de Mulholland Drive li fa arrufar el nas. A ell l’ha inspirat Wenders, què hi farem. Però Mulholland Drive, una carretera real dels vessants de Los Angeles, tan icònica com la ruta 66, ni més ni menys que la porta d’entrada dels extraterrestres als Estats Units segons Baudrillard, també és el títol d’una de les millors pel·lícules dels anys 90, una pertorbadora obra en què David Lynch va encadenar la bruta realitat i els dolços somnis de la protagonista, Naomi Watts, i amb prou feines va donar claus a l’espectador per desarmar el puzle. En certa manera, Querido vecino i Faraway so close, perquè tenen lloc pràcticament en un mateix lloc, Mas Sauró, són dos llibres exageradament diferents i tot i així complementaris. No ho diu Llovet. Ho diu el que firma.