Arruïnat, però content

Dijous 10 de desembre, cap a les vuit del vespre, a la Rambla de Catalunya: m’acosto a la galeria Ignacio de Lassaletta per saludar Javier Mariscal, que inaugura exposició. Fa temps que no el veig i les últimes notícies que em van arribar d’ell són les mateixes que a vostès: que l’home està a la ruïna, que no pot posar res al seu nom perquè l’hi embarguen, que no li cau un encàrrec de cap manera i altres desgràcies d’aquelles que cap persona decent  desitja a ningú i que fins i tot causen cert estupor i ganes de dir-li a l’interessat allò de ‘Tan amunt que havies arribat...’. Em creuo amb Serrat a l’entrada i estic a punt de saludar-lo: és el que tenen els famosos, que encara que no els coneguis de res, com és el cas, fan la impressió de ser una mica de tothom. Callo a temps, però m’alegro de veure’l per allà: si se n’assabenten els estelats, el crucifiquen, perquè ja el tenen col·locat pel seu escàs entusiasme cap al prusés i només els faltaria veure’l abraçant un enemic de la pàtria com Javier Mariscal, de les desgràcies financeres del qual, per cert, s’han escrit alguns textos en el ciberespai tenyits d’una indubtable alegria.

    Un bloguer especialment roí, a qui solen fer fora a cops de peu així que surt de la seva gabieta virtual i es cola en el món real, va publicar un article en què manifestava la seva satisfacció davant la ruïna del Maris, i resumia a la perfecció el que pensen del nostre home moltes llumeneres de l’independentisme: que es tracta d’un dels principals representants de la pitjor Barcelona, aquella que no perdia el cul per ser la capital d’una nació mil·lenària, però que a alguns ens semblava molt més estimulant que la que ara patim. Total, aquesta ciutat sempre ha volgut estirar més el braç que la màniga, però el que representava el Xavi ens agradava més que l’estirada del braç més gran que la màniga dels nacionalistes. Davant de tot això, ni rastre de Lluís Llach a la galeria. Ni de cap autoritat política. Encara bo que per allà corria Àlex Susanna, director del Ramon Llull, un tipus cordial, gens sectari i sense indici de fanatisme que, precisament per això, no arribarà a conseller de Cultura mai en la vida. Àlex havia coincidit no feia gaire amb el Maris a Hong Kong i em va explicar que l’artista havia fet una conferència amb la qual s’havia ficat tot el públic a la butxaca. N’estic convençut, perquè Xavi parla diversos idiomes –tots malament–, però sempre es fa entendre i sempre obté aplaudiments, malgrat que –o gràcies a– el seu discurs s’inclini cap a l’estil esfilagarsat i inconnex. Àlex diu que Mariscal es podria guanyar perfectament la vida com a pintor i il·lustrador i oblidar-se de projectes immensos, com aquesta pel·lícula, Chico i Rita, que va precipitar la seva caiguda. Certament, quan es preparava la cosa, qualsevol que s’acostés per Palo Alto i veiés tanta gent treballant podia pensar que s’havia colat per error als estudis Disney.

    M’acosto a l’artista, li faig una abraçada i li pregunto per la seva ruïna. La resposta, clarament irònica, em sembla admirable: «I ara, home, no passa res. És tot una campanya que m’he muntat per fer pena als del banc i que s’oblidin dels 800.000 euros que els dec». El renyo amablement per haver invertit el seu propi peculi en Chico i Rita, però el que em diu també em resulta molt convincent: «Si no et gastes els diners en les teves pròpies coses, en coses que t’agraden i en les quals creus, ¿en què te’ls hauries de gastar?» L’artista presenta un estat anímic entre fatalista i jocós, perquè sembla encaixar la ruïna com un inconvenient de l’ofici, com una prova més que, quan sempre fas el que vols, a vegades pots estar a dalt, a vegades a baix i, en el fons, tampoc s’ha de donar tanta importància ni a una cosa ni a l’altra.

Notícies relacionades

Els diables de Gràcia tornaran a fer cercaviles de foc per festes

El dia que el Rei va assenyalar Arturo

Incombustible

El Mariscal arruïnat és igual que el que nedava en l’abundància fa uns anys. I això és el que sempre m’ha agradat més d’ell: si els diners no el van canviar, és poc probable que ho faci la precarietat. Si no va sobreactuar mai com a triomfador molt ric, ara tampoc ho farà com a beautiful loser, que dirien els angloparlants. De moment, ha reunit quadros i dibuixos en una galeria de la Rambla de Catalunya, intentarà vendre els màxims que pugui i segueix tractant de la mateixa manera els possibles compradors i els vells compares de l’underground allà presents, entre els quals localitzo Miguel Gallardo, Xano Armenter o Nazario, que ve de l’estació de Sants després de passar uns dies a Sevilla. Pot ser que el Xavi estigui a la ruïna i que acumuli un deute important, però n’hi ha prou amb dos minuts de xerrameca amb ell per adonar-te que se’n sortirà perquè és de naturalesa incombustible. Si existeix una versió mediterrània de l’estat zen, jo no tinc cap dubte que se la va inventar Javier Errando Mariscal.