Novel·les per no visitar Barcelona

Amb l'esperit consumit per la dissipació i la mundanitat, el superdandi Jean Floressas des Esseintes decideix a A repèl (1884), de Joris-Karl Huysmans, aïllar-se del planeta en una casa de camp decorada fins a l'últim detall al seu capritxós gust. Allà, en una letargia al·lucinada, s'entrega als plaers estètics. Sense aconseguir espolsar-se de sobre l'spleen. Fins que la lectura de Dickens l'impel·leix a deixar el seu mausoleu rere un Londres «plujós, colossal, que fa olor de ferro fos i sutge de fàbrica, i fumeja sense parar enmig de la boira».

Ara ve el poderós manifest de Des Essenties-Huysmans. De camí a l'estació de tren parisenca des d'on iniciarà el viatge, es proveeix de guies en una llibreria anglesa. Després es pren uns portos i unes ales en una taverna i una fonda freqüentades per insulars rubicunds. I experimenta un intens estat de somni londinenc. O més aviat dickensià. Tan intens que opta per tornar al seu refugi. No fos cas que s'emporti una decepció amb la realitat. Dandisme radical.

Consignem de moment que algunes novel·les converteixen en indrets fabulosos els escenaris on passen.

Dickens i el Londres victorià formen un equip difícilment batible en aquesta lliga, però Barcelona compta amb nombrosos novel·listes que li han donat categoria de personatge important.

A Josep M. de Sagarra Vida privada (1932) no li devia fer guanyar simpaties entre l'alta societat barcelonina, a la qual va practicar una implacable vivisecció. Un cop esberlada la coberta de rigidesa moral, les entranyes de l'oligarquia local ofereixen un festival de degradació. Tenen les seves grans cases i els seus restaurants, gairebé dret de cuixa sobre les serventes, bordells de luxe i gigolós, però a vegades amb això no n'hi ha prou. Cap problema. Llavors van al Barri Xino a buscar emocions fortes. A encanallar-se. Per alguna cosa la ciutat és seva.

Llibertinatge i tristesa

Encunyat o almenys fixat pel periodista i escriptor Francisco Madrid en la dècada de 1920, el topònim Barri Xino va fer fortuna instantàniament. Amb aquesta denominació, l'entrecuix de la ciutat va ser un hit com a escenari literari. Fins i tot entre narradors estrangers. Jean Genet, homosexual i vagabund, s'envileix allà a consciència a Diari del lladre (1949), mentre que El marge (1967), d'André Pieyre de Mandiargues, cartografia un barri encara veneri però del qual el règim del «führóncol» ha extirpat tota alegria. És un territori en què se sent com peix a l'aigua el detectiu privat Pepe Carvalho, no en va té el despatx a les Rambles. Des d'allà Manuel Vázquez Montalbán l'enviava on calgués per convertir els seus casos en encertada crònica sociopolítica d'Espanya en general i de Barcelona en particular.

La descentralització de la novel·la barcelonina té baules destacades al Francisco Candel de Donde la ciudad cambia su nombre (1957) i el Juan Goytisolo de La resaca (1961). Les dues obres denuncien la situació de les barriades marginals. Però el procés el va culminar Juan Marsé. El Guinardó, el Carmel i Gràcia són els escenaris principals d'una obra magnífica. Pocs poden crear un arquetip com el Pijoaparte, el quinqui del Carmel amb ganes de menjar-se la ciutat, és a dir una pija, d'Últimas tardes con Teresa (1966). Un altre personatge inoblidable: Onofre Bouvila, el pícar que ascendeix del no-res al cim entre les exposicions universals del 1888 i el 1929 a La ciutat dels prodigis (1986), d'Eduardo Mendoza.

L'enigma Casavella

Final del capítol dels autors totèmics. Per què Francisco Casavella no pertany a aquesta categoria és un misteri però és així. El seu debut, El triunfo (1990), va ser enlluernador, una devastadora i esvelta rumba catalana amb cor de rumba fatal, i la trilogia El dia del Watusi (2002 i 2003) és l'equivalent barceloní d'aquell unicorn que es diu gran novel·la americana.

Bé, Casavella sí que és totèmic per a Carlos Zanón, Javier Calvo i Kiko Amat, dels quals respectivament no us heu de perdre Yo fui Johnny Thunders (2014); Corona de flores (2010) i El jardín colgante (2012), i Eres el mejor, Cienfuegos (2012).

Notícies relacionades

L’avinguda de Roma renaixerà el 2027 com a bulevard per passejar

Les parades de floristes de la Rambla estrenaran quioscos desmuntables

Un cas a part és Sebastià Jovani. Les seves dues primeres novel·les, Emulsió de ferro (2009) i Emet o la revolta (2011), no són barcelonines sinó gracienques. Imagineu-vos Tintín i els seus amics submergits en un calderó de contracultura. Recompensa addicional: s'hi poden identificar personatges de l'underground local.

Acceptem com qui accepta pop etcètera que els turistes vénen en massa a Barcelona animats pels llibres on la ciutat té relleu magnètic. Però consignem per acabar que si una cosa no són és dandis.