El bar dels desheretats

L'edifici d'Avinyó, 34, ha perdut la barba verda. Està nu i al carrer és com si li faltés alguna cosa, un tret que la definia sense ser evident. Qui fotografiava aquella barba (i eren multitud) també immortalitzava el bar de sota, el que no té nom, el que es deia Zipi y Zape fins que el cartell va desaparèixer i al qual els parroquians anomenen Cal Manel. Dimarts vaig conèixer, a la plaça de Sant Miquel, dues de les tres germanes Sirvent, les filles del Manel. La filla de la Sandra jugava amb una ampolla de plàstic a futbol. No era per la prohibició de jugar amb pilotes.

No sabia d'aquesta prohibició: sabia de llauners perquè s'hi ha enfrontat i aquests l'han amenaçat al seu propi bar; sabia de la reguera de veïns que està marxant del barri Gòtic; sabia dels comerços que estan tancant. «El bar que van obrir els meus pares és el dels desheretats».

Dimecres em vaig trobar amb les tres germanes al bar. Eren les set i la música de la botiga de davant es colava en una xerrada en la qual intervenia la parròquia, els citats desheretats.

La situació és aquesta: el ventilador refresca, pengen plats i clauers que la clientela ha anat enviant en els últims 26 anys, quan el Manel i la Laura es van posar darrere de la barra. Hi ha plats que han arribat d'Austràlia. La llum és somorta, res de llum de gas. Hi ha banderes, rajoles i bufandes del Barça. El bar no és una penya; és l'Associació Barcelonista Mamá Inés i agrupa arquitectes xilens, artistes argentins, professors catalans, pintors turcs… La suma de tot aquest gresol de 100 identitats que un dia va ser el Gòtic, quan escriptors i artistes s'establien al barri per barat i per bohemi.

Notícies relacionades

L’avinguda de Roma renaixerà el 2027 com a bulevard per passejar

Les parades de floristes de la Rambla estrenaran quioscos desmuntables

El que em van explicar totes tres també ho pensa el senyor que havia entrat amb el paquet de Ducados i un cistell d'anar a comprar i la dona que estava asseguda a la barra. El Gòtic és «un parc temàtic». «No es valora els veïns, que som els que hem fet Barcelona. Ara ens tracten com de segona divisió», deia la Noemí. Entenguin que no era un al·legat en contra del que és nou ni en contra del turisme, ho aclaria la Noemí diverses vegades. És una reivindicació que «a la Barcelona d'avui hi hauria de cabre el que és de tota la vida i el que és nou», deia. Però el que és vell està abaixant la persiana -botigues de joguines, bars, llibreries- i el que és nou, «de fora i amb etiqueta d'emprenedor, és l'aposta de l'ajuntament».

Van néixer quan el Manel, que era músic, convidava Manu Chao i Ketama i es jugava al dòmino. Ara, deia la Sandra, ni es pot cantar ni es pot exhibir el preu de la beguda, encara que «en anglès estigui per tot arreu», apuntava l'Arianna. Es feia fosc, un llauner s'havia apostat a uns metres. Des del carrer, els veïns deien «adéu» a les germanes.