El món és un mocador

Venc clínexs al carrer des del 1987. Per aguantar 25 anys s'ha de tenir un cert caràcter, suposo. Als 75 anys sóc tan disciplinat com el primer dia. Em llevo a les 8 del matí, esmorzo, agafo l'autobús 47 al Turó de la Peira i a les 10.30 baixo a la parada de Bruc amb Provença. Aquesta és la meva rutina. Sigui estiu o hivern. No atabalo mai, ni ensenyo gaire els mocadors, perquè això està molt perseguit per l'autoritat. Encara que, si els sóc sincer, em continua sorprenent l'obstinació d'aquesta mateixa autoritat a netejar els carrers d'indesitjables com jo, mentre estenen l'alfombra vermella a estrangers que vénen a blanquejar diners, ¿no? O que els mateixos que dicten les lleis de civisme convisquin -o facin els ulls grossos- amb els que han comès delictes urbanístics, o estiguin esquitxats ells mateixos per la corrupció. Els peixos grossos no molesten, ¿oi? Aquests sempre són productius.Sempre ha sigut així, però ara més. Recordo que, deu fer uns 15 anys, travessava un pas de vianants del passeig de Gràcia i vaig sentir darrere meu que una parella de policies deia: «Escolti, escolti». Com que no em vaig girar, em van parar i em van començar a fer preguntes. I jo els vaig dir: «¿Si jo fos el mateix però en un Rolls Royce, vostès em pararien?». Van topar amb un os. No van saber què dir. Dos anys després, dos urbans em van obligar a ficar-me al seu cotxe. Com que jo m'hi resistia, ho van fer per força i em van portar a una comissaria de Sarrià. Em van requisar els mocadors -unes 400 pessetes de gènere-, van parlar una estona entre ells, em van tornar a ficar al cotxe i, al cap de 500 metres, em van dir: «Ja te'n pots anar». Algun cop em van posar multa, i la vaig recórrer. Però sóc prudent, i personalment no he tingut més problemes que aquests.

Tampoc els he tingut amb altres ambulants. Alguna vegada he discutit, però si la cosa ha pujat de to, he preferit anar-me'n jo. Crec que hi ha un cert ordre natural al carrer. En el meu cas, després de tant de temps al mateix lloc, em coneix tothom. Em criden pel nom. Sóc una part del paisatge. M'ajuden sense gairebé haver de demanar. I si no... M'he endurit contra el menyspreu, encara que hi ha gent indolent a qui t'agafen ganes de dir-los: «Els rics també es moren, ¿eh?».

Bermeo, anys 40

Però no sempre he estat al carrer. Jo vaig néixer a Bermeo (Biscaia), el 1938. La meva família era pobra. El meu pare, amb 17 anys, va anar voluntari a la primera guerra mundial amb els alemanys. Va caure presoner a les costes de Nova York, i durant tres anys el van obligar a treballs forçats, fent carreteres. No sé com, la meva àvia Evarista va aconseguir reunir els diners per portar-lo a casa. I ja a Bermeo es va fer pescador. Quan va esclatar la guerra civil, el van cridar a files, i ell va dir que no. «Sóc súbdit nord-americà», va al·legar. Però quan es va acabar la guerra, el van fer anar a la caserna de la Guàrdia Civil. Molts s'hi presentaven i no tornaven. En aquells anys afusellaven per qualsevol cosa. Ell hi va anar, però el meu padrí, Andrés Sendoya, home influent que va arribar a ser president de la Confraria de Pescadors de Bermeo, el va treure d'allà. Li havien donat puntades per tot arreu.

Recordo una infància amb estretors. Als 9 anys em van enviar a treballar a un caserío situat a 12 quilòmetres de Bermeo. Portava 90 ovelles d'una muntanya a l'altra, i em posaven a llaurar. Aquella gent tenia menjar en abundància, fins i tot duien al poble en burro formatges, ous i bens per vendre, però a mi em donaven les sobres. Al cap d'un parell d'anys, em vaig escapar. Vaig tornar a peu a casa i li vaig dir a la meva mare: «Jo per allà no hi torno». No havia complert els 13 anys i el meu pare va morir d'un aneurisma d'aorta, de manera que vaig començar a sortir a la mar en un vaixell, el Nazareto, a pescar lluços, besucs, bonítols. Del Nazareto vaig passar a sis o set vaixells més, perquè els vells solien pegar-nos amb els caps de corda i no es podia aguantar gaire.

Antifranquista visceral

Jo era visceralment antifranquista. Recordo que a l'agost del 1955, tenia 17 anys, van estrenar el tram de ferrocarril de Pedernales a Bermeo, i els paisans estaven convocats per l'alcalde per donar la benvinguda al ministre d'Obres Públiques. Un amic i jo vam pujar corrent muntanya amunt per no participar-hi. «¿On és ton fill?», li van preguntar a la meva mare. «A mar», va mentir.

Si avui fos jove, potser votaria l'esquerra abertzale. Però mai he votat. ¿Per a què, si saps que els rics sempre se surten amb la seva? Ara això està més clar que mai.

Entre 1957 i 1965 vaig pescar tonyines al Senegal amb tres vaixells diferents. Estàvem uns cinc mesos a l'Àfrica. Sortíem nou hores al dia i tornàvem a la costa, a Dakar, per descarregar unes 200 tones, a set pessetes el quilo; i la resta del temps reparàvem els cascos a Biscaia. Llavors guanyàvem 5.000 pessetes al mes, tres vegades més que a Espanya, i no hi havia aquests pirates que assalten vaixells com l'Alakrana. El seu avi, Jesús Echevarría, el vaig conèixer a Bermeo.

I el febrer del 1966 vaig entrar a la marina mercant. Trenta-vuit marins vam ser contractats a Bilbao per embarcar en un petroler atracat a Londres. Vam anar fins allà en autocar. Però quan hi vam arribar vam veure que el vaixell tenia bandera liberiana. Havia arribat de Panamà, un mosso havia mort obligat a netejar a la sala de bombes i la tripulació es va declarar en vaga. La companyia, que era noruega, va enviar un exèrcit de policies per intimidar-los. Ens ho va explicar un esquirol gallec a l’arribar, perquè se n’havien anat tots. En aquell vaixell no teníem seguretat, només un sou: 120 dòlars al mes, que jo enviava a casa. Però fèiem 12 hores al dia, set dies a la setmana. 

Vaig aguantar sis mesos. Com que el contracte era per un any, el capità em va acusar d’incompliment. No em deixava baixar. Així que, quan el contramestre feia rascar o pintar o netejar, jo no feia res. Un dia em van fer pujar al pont perquè firmés l’acomiadament. Vaig desembarcar a Rotterdam i amb la liquidació vaig anar a Anvers, i allà em vaig enrolar en un vaixell de càrrega del Govern belga, el Lusambo, rumb al Congo. En totes les tripulacions els espanyols érem la púrria, com ara ho són els filipins.

D’Anvers al Pireu

Tornant d’Anvers em vaig gastar alguns estalvis i vaig treballar per a un jueu que tenia una botiga de roba. Jo li portava clients pel 2% de comissió. I a Hamburg em vaig embarcar en un petroler noruec. Vaig estar 11 mesos per tot el món. Vaig passar dues vegades el canal de Panamà. Però el viatge més llarg que vaig fer va ser amb el Dodoni, un petroler grec de 20.000 tones: 42 dies sense veure terra. Ens vam embarcar al sud de Suez, al mar Roig, amb destí a Rotterdam, però el canal estava bloquejat per la guerra dels Sis Dies entre Egipte i Israel. Llavors vam haver de donar la volta a l’Àfrica, amb parada a Bahrain. Jo era l’únic espanyol de la tripulació; la resta eren xipriotes i grecs. En un moment donat, ells es van plantar en vaga al·legant que es menjava merda, i el vaixell va parar a Djibouti, Somàlia. Com que jo xampurrejava l’anglès, vaig fer d’intermediari amb la policia somali, que feia conxorxa amb la companyia.

Quan al final vam arribar a Atenes, el vaixell va entrar a reparar a les drassanes de Skaramanga i ja no hi vaig tornar a pujar. Tenia 34 anys, 200.000 pessetes a la butxaca i vestits comprats a Bombai, on els contrabandistes te’ls feien en 24 hores per 20 dòlars. Així que vaig decidir quedar-me al Pireu, a prop d’Atenes. 

Era en plena dictadura de Papadópoulos, el que va donar el cop dels Coronels, i tots els estrangers estàvem obligats a viure en hotels. En el meu hi havia una vintena d’espanyoles que treballaven als cabarets i havien estat a l’Iraq i al Líban. Una d’elles, una gitana canària que es deia Elsa, em va dir: «Escolta, ¿per què no ens portes els marines nord-americans?». Hi havia quatre o cinc vaixells de guerra atracats gairebé sempre. I jo m’enrotllava els navys i cada dia portava quatre o cinc remeses a un parell de locals. Hi havia noies d’espectacle i de cites, corria el xampany, i jo m’emportava el 30% del que gastaven. Era un comissionista. Però al Pireu vaig tenir por. Els grecs que feien el mateix que jo van començar a demanar-me la meitat dels meus diners i a amenaçar-me. Vaig parlar amb un dels empresaris, un bon home, però es va encongir d’espatlles. O sigui que una nit de Nadal vaig demanar d’embarcar-me en un vaixell danès amb l’únic propòsit de tornar a Espanya.

Buscavides del segle XX

El vaixell va atracar a Barcelona el gener del 1972 i ja mai més vaig sortir a la mar. Vint-i-un anys era suficient. Al cap de 10 dies vaig parlar amb un cambrer aragonès de La Buena Sombra, un cabaret que hi havia a prop de la plaça del Teatre i que als anys 50 va ser un dels preferits de la Sisena Flota nord-americana, i em va dir si em veia capaç de portar-los turistes. Vaig debutar amb uns militars brasilers del vaixell escola Custódio de Melo. Aquella nit vaig guanyar 6.000 pessetes de comissió. I a partir d’aquí, amb quatre gitanos –cadascú pel seu compte–, portàvem clients allà, i al Tabú, que programava números de revista, i a l’Andalucía de Noche, un tablao que no era Los Tarantos, però que estava molt animat. En trèiem el 30% de tot.

Era un mig engany, ¿no? Jo anava molt ben vestit i tenia moltes taules. Em feia col·lega dels turistes. Els convidava a un bar i pagava jo les consumicions. S’havia de doblar, convèncer-los perquè no s’adonessin que hi tenies interès. I quan els tenies al sac, cap al cabaret. A l’arribar, el porter, que sempre cobrava entrada a la gent, els deixava passar perquè anaven amb tu. L’entrada era gratis, però la sortida no. Jo llavors podia guanyar 300.000 pessetes a l’any [era el sou d’un enginyer de l’època]. Començava a les 10 i no me n’anava a dormir abans de les cinc de la matinada. I ningú em manava.

Jo llavors gastava. Vivia en hotels i menjava en restaurants de luxe com el Guria o l’Amaya. Apostava diners al frontó. I cada dos mesos em gastava 5.000 pessetes en roba (ara deu fer 15 anys que no compro res). Un quart de segle enrere el carrer era millor que ara. Menys perillós. La gent era més confiada i generosa. Tot era molt sa. No existia cap altre vici que les dones. A vegades algun policia secreta et portava a la comissaria del Conde del Asalto, però et coneixien i et deixaven anar. La Rambla estava sempre en ebullició i fins i tot hi havia cadires per veure aquell espectacle. Avui a les dues de la matinada ja no hi ha ningú. A mi em fa por.

La desaparició d’un món

Franco va morir el 1975 i jo me’n vaig alegrar. Detestava aquell règim de merda. Però amb l’arribada de la democràcia aquell món es va anar ensorrant. Els cabarets van anar tancant. Van sorgir els travestis, el destape, els primers sex shops. El turista es va tornar més espavilat. Van aparèixer els xoriços. Tot va venir junt. I jo no havia sabut estalviar. Xampurrejo l’anglès, el francès i el grec, i parlo basc i fins i tot català, però no tinc estudis. Aquí va començar la meva crisi. Ara molts creuen que crisi és no poder-se canviar el mòbil o no comprar roba en una boutique. I jo crec que en aquesta recessió el que és indignant és treballar per 700 euros i que te’n demanin 400 per un lloguer... 

En tot cas, jo vaig agafar els clínexs el 1987 i encara segueixo. En trec uns 10 o 15 euros al dia, que completen la paga no contributiva de 357, més els 106 de la Generalitat. Total, 463 euros. Visc en una de les cases barates del Patronat Municipal, per la qual pago 60 euros al mes. Fa 20 anys que no menjo en un bar, però a la nevera hi tinc lluç, pops i ous de peix que compro al mercat de la Mercè (l’únic que no tasto des de deu fer set anys és el llenguado, que va a 50 euros el quilo). No he estat mai malalt. Bé... Sóc diabètic i això m’afecta una mica la mobilitat. 

Notícies relacionades

Deu afectats per càncer denuncien la fàbrica de Tenneco de Badalona

‘Summer market’ al Moll de la Fusta

Tampoc tinc a ningú de família. La meva única germana va morir fa set anys i està enterrada a Nova York, em penso. Potser hi ha algun nebot allà. No m’he casat mai (vaig tenir cinc o sis relacions sense compromís). No tinc amics. ¿Quins amics pots tenir? ¡Si no tens ni un duro no et fa cas ningú! Però tinc confiança amb la Tamara, que fins fa uns dies treballava al quiosc de Bruc amb Provença. Ella m’ha portat a veure pilota basca, i a dinar, i m’acaba de regalar un mòbil amb targeta per tenir-me localitzat. També tinc el costum de comprar El Diario Vasco per veure els resultats de la pilota basca.

Perquè un cop vaig somiar ser pilotari professional, ¿saben? Com Julián Retegi, 11 vegades campió d’Espanya, el més llorejat de tots els temps. Però no va poder ser. I no sóc dels que es lamenten. No em penedeixo de res. En tot cas, de no haver comprat una casa els anys que guanyava diners, però he viscut al dia. He estat un rebel. No m’he volgut sotmetre als dictats de ningú. La gent és esclava de tantíssimes coses... Així visc i així moriré. Raonablement feliç.