El vell Poblenou

Ahir va ser un dia de llum especial. Era una llum com la que tenen tots els ports de tardor. Una llum d'Anvers o de Rotterdam, una llum que arriba del cel i es barreja amb el mar per deixar tan sols les línies vermelles dels frens dels cotxes i els primers impermeables dels carrers. La tardor s'està acostant a poc a poc a Barcelona. Els carrers es buiden precipitadament i els turistes se sorprenen que el sol d'Espanya s'hagi declarat en vaga. Els més informats diran que si a Barcelona no hi ha sol deu ser perquè també el sol forma part dels rigors de la independència. D'altres deuran pensar que potser aquests núvols són un càstig del Govern central, que pretén convertir els carrers en plom.

Fa molts dies que els mitjans de comunicació ens parlen de la dificultat de coexistir amb els turistes. Diuen que la ciutat vella s'ha convertit en una mena de parc temàtic per on circulen petites i pacífiques incursions de badocs. La Boqueria ja no és un mercat sinó un decorat. Les fruites ja no surten dels arbres sinó de petits vasos de plàstic on apareixen tots els colors de totes les banderes comestibles. El turista, aquell personatge que dóna vida a la ciutat, s'ha convertit en una petita plaga que altera la vida dels autòctons llogant pisos a preus excessius o permetent una inflació artificial de la cervesa.

Frontera mental

3 Tot i això, per sort la ciutat és gran i ja era hora de començar-la a descobrir. Entre la ciutat vella i el Poblenou hi ha una frontera mental que a vegades convé travessar per sentir-se de nou a la pròpia tribu. Al Poblenou, un cop passada l'eufòria olímpica, s'hi viu com sempre es va viure. No solament hi ha cementiris notables sinó que encara existeix una avinguda en honor a Icària, l'exemple dels socialistes utòpics de Cabet i de Fourier als seus anomenats falansteris que no es van edificar mai. Al Poblenou la memòria sona a fàbriques desballestades i a mar pròxim. I a les terrasses dels seus restaurants només s'hi senten idiomes pròxims, crits de nens que surten de l'escola i comentaris de taxistes queixosos per l'auge de les bicicletes en grup que senyoregen els carrers de la Ribera. Les ruïnes del Born són, en realitat, el vestigi sepultat del que encara hi ha a la superfície. I als plats dels petits i grans restaurants de la zona hi ha la veritat d'una cuina antiga i casolana que alimenta la vitalitat secreta del barri.

Podria ser que en aquests carrers hi hagués el reducte de la ciutat invicta davant l'embat d'exèrcits forans. Penso en les obres que han sortit de plomes pròximes, Carrer Bolívia, de Maria Barbal, o El metall impur, de Julià de Jòdar. Aquesta és la Bar-celona del treball industrial, tan llunyana de la Barcelona burgesa de Sagarra. Parlo amb una cambrera deliciosa que es diu Azahara. A tot el barri li diuen Sara. Li dic que Madinat Al-Zahra va ser una ciutat edificada per Abdul-Rahman III a sis quilòmetres de Còrdova i que deu el seu nom al fet que Al-Zahra fos la favorita del califa. La traducció de l'àrab és la ciutat brillant.

Notícies relacionades

L’AMB licitarà per 800 milions la concessió d’aigua a vuit ciutats

El Tast a la Rambla avança al maig el seu festival gastronòmic

Azahara m'explica que el seu pare, José Luis, és en efecte de Còrdo-va i que acaba d'obrir el restaurant

El Vell Poblenou. Evidentment, no van arribar aquí de turistes, però coneixen la brillantor del progrés individual. Sota núvols propis del mar del Nord, aquells llunyans ressons del sud ens protegeixen. Mentrestant, la ciutat es veu colonitzada per gent d'arreu del món que ha vingut a posseir-la però en cap cas a quedar-s'hi. Així, entre el passat i el present, es va cohesionant el planeta.