Una tesi doctoral radiografia els poc coneguts anys en què la ciutat va ser la capital del 'duende'

Hi va haver un temps que la Lliga Regionalista i Esquerra Republicana de Catalunya es disputaven la 'cantaora' Lola Cabello perquè actués en la festa del seu partit i no en la del seu adversari a les urnes. Hi va haver un temps que el dictador Miguel Primo de Rivera s'ho passava d'allò més bé alPatio del Farolillo, a Montjuïc, però més bé sembla que s'ho passava el general Sanjurjo, a qui la premsa satírica deBarcelonava rebatejar com el 'general Sanjuerga'. Hi va haver un temps que allà on avui Apple ven la seva exquisida tecnologia, en una de les cantonades més nobles de la plaça de Catalunya, va obrir les portes laBodega Andaluza, un establiment molt elegant on part de la burgesia que sortia del Liceu passava la resta de la nit entre acords de guitarra. Eren els menys agosarats. Els més atrevits baixaven per la Rambla i s'endinsaven directament al que s'acabava de batejar com a Barri Xino, on era cèlebre el Villa Rosa, «el temple suprem de la gresca», segons les cròniques de l'època, i també el Gran Bar Manquet, un'tablao' flamenceconòmicament desastrós que es finançava amb els beneficis que a l'amo li donava un cèlebre bordell situat dues portes més enllà. Hi va haver un temps, sense exagerar, en què Barce-lona era la capital espanyola del flamenc. Una excel·lent tesi doctoral aborda aquest molt poc conegut passat de la ciutat. Tan excel·lent és que ja és a les llibreries.

Montse Madridejos ha dedicat cinc anys d'investigació exhaustiva a 'El flamenco en la Barcelona de la Exposición Internacional 1929-1930'. El llibre és una fotografia en alta definició de gairebé tot el que va existir deflamenc a Barcelonaen aquells anys previs a la proclamació de la segona república. Cada nit hi havia no menys de 10 espectacles en cartell. Eren més de 400 els artistes que vivien del 'duende', entre 'tocaores', 'bailaores' i 'cantaores', i entre ells, estrelles internacionals, com ara la impetuosa i irrepetibleCarmen Amaya, un exemple més de com de farisaica és a vegades aquesta ciutat amb el seu passat. A Picasso, malagueny, el tracta com un fill legítim, amb el seu museu i tot. A Amaya, barcelonina, tendeix a oblidar-la com una bastarda.

Però el llibre no és un retrat ni tampoc una enciclopèdia. És una tesi doctoral que primer, és cert, retrata amb exactitud radiogràfica una Barcelona oblidada que apareix en molt comptades ocasions en la literatura (Vida privada, de Josep Maria de Sagarra, n'és una digníssima excepció), però que després, en segon lloc, busseja a la recerca de quines forces van bufar per apagar aquella flama, que curiosament no van ser només les del catalanisme més essencialista. Enric Prat de la Riba, prohom del protonacionalisme català, va desaconsellar que els nens assistissin a espectacles de flamenc per insans. Però amb més empenta van censurar l'art de la roja passió els anarquistes i els sindicalistes, ja que consideraven que elstablaosembrutien i alienaven la classe obrera. Tenien els seus motius per recelar-ne, perquè no en va a alguns dels recòndits locals delBarri Xinohi anaven cares ben conegudes de la burgesia catalana buscant diversió, cosa que en últim terme va fer que una altra part de la burgesia catalana, la que de cap manera entraria en aquell barri, s'unís sense saber-ho a anarquistes i catalanistes en la seva croada de menyspreu contra el flamenc.

Notícies relacionades

Gala premonitòria deJosep Oliu

El primer baobab de Barcelona creix a l’Hivernacle de la Ciutadella

El clímax d'aquells poc estudiats anys va arribar amb l'Exposició Internacional del 1929. El Poble Espanyol de Montjuïc va ser un exitàs turístic, i en especial els seus 'tablaos'. Barcelona va obtenir una fama internacional inèdita fins aleshores, però abans de tot allò el flamenc ja era allà, sobretot de la mà dels Borrull, que van ser a aquest negoci a la ciutat el que els germans Warner van ser a Hollywood. La tesi de Madridejos segueix per exemple la pista de com elVilla Rosa, el local més famós d'aquesta família, situat al número 3 del carrer de l'Arc del Teatre, va tenir la fortuna que un dia uns amics li organitzessin una festa allà a Santiago Rusiñol, cosa que va donar a conèixer l'establiment. Després vindrien les nits de xampany francès i conyac ben car i de les baralles organitzades perquè els estrangers s'ho passessin bé, en què els desperfectes es pagaven per endavant. La llista de famosos que hi van passar és llarga.

RESUM I PREGUNTA / La qüestió final és que Barcelona coneix poc o gens el seupassat flamenc. Tot just quatre acords. Sovint desafinats, ja que se sosté a vegades amb desencert que elstablaosque oferien flamenc als turistes als anys 50 i 60 eren una maniobra ordida pel franquisme per espanyolitzar Catalunya. Però no és així. Barcelona va ser a principis del segle passat la ciutat més flamenca d'Espanya. Hi va tenir molt a veure la gran onada migratòria que va comportar l'Exposició del 1929. Com a molt es pot plantejar la pregunta de si el turisme va acabar per prostituir aquesta expressió artística. L'autora de la tesi afirma que no. «Sense gitanos no hi hauria flamenc, però sense turisme probablement tampoc hauria sobreviscut».