Cases sobre el mar

Una orada acabada de pescar, una ampolla de vi ben fred i la companyia d'un bon amic, a la fresca nocturna i a la coberta d'un vaixell. Aquesta és una de les postals de la vida sobre el mar que guarda a la seva memòria Toni Lencina, un saxofonista barceloní que ha viscut un any i mig en els 13,5 metres d'eslora d'una embarcació ancorada a Port Ginesta (Sitges).«M'acabava de separar i un amic em va oferir el seu vaixell per instal·lar-m'hi. Em sortia molt més barat que el lloguer d'un pis. Per 300 euros al mes, he viscut una experiència fabulosa», assegura.

És clar que, sobre el mar, hivern i estiu no tenen el mateix color.«Alguna nit vaig haver de dormir en forma d'essa, el meu cos havia d'esquivar una olla i una galleda en què recollia l'aigua de les goteres. En nits de tempesta, és difícil agafar el son, sents sorolls increïbles»,explica.«Però el balanç és molt positiu. Arribava de Barcelona amb el cotxe i, a la barrera que dóna entrada a Port Ginesta, encenia un cigarret, em descordava el cinturó de seguretat i respirava. Entrava en un altre món, tot el que ara enyoro».

Ordre i austeritat

Disset mesos de vida entre una petita cuina, un lavabo químic i un llit van ser suficients.«Tenia internet i televisió, únicament em faltava aigua calenta al vaixell, perquè al port hi ha dutxes d'aigua calenta i freda. ¿El més important? Ser molt ordenat i tenir les coses justes: una olla, una paella, una cullera… Has de renunciar al que no necessites i ser disciplinat. Dinar i rentar els plats», explica el músic, a penes uns dies després d'haver recuperat la seva vida en un pis, tot més fix, més estable, però lluny del mar.

«Entre pantalans, tot és canviant, la llum, el vent, i els veïns. Avui xerres amb algú que amarra dos vaixells més enllà del teu, i demà, allà hi pot haver nouvinguts… i el que era allà, avui navega rumb a Panamà… Però es viu amb naturalitat, sense establir lligams. La vida en un vaixell és una gran metàfora de la vida, en el sentit més budista. Estem aquí només de pas»,formula.

Solitaris solidaris

«Els que viuen en un vaixell estimen la soledat, ells l'han triat, però solen ser molt solidaris, segurament perquè saben què representa, quan estàs sol, que et donin un cop de mà quan ho necessites»,diu Lencina.«Al port, cadascú fa la seva vida respectant el del costat, però sap que l'altre és a prop»,afegeix.

Guillem Martí té una casa a terra ferma, a Binissalem, però aquest mallorquí prefereix viure a la seva embarcació de 23 peus, que té amarrada al port de sa Ràpita, al municipi de Campos. Mentre hi descansa, escolta música, llegeix, cuina o rep els amics, Guillem sent, sota els peus, el seu camí cap a la llibertat.«Tinc moltes ganes de sortir a navegar, però per aquest mar, que connecta amb tots els continents. Voldria tornar a fer la volta al món. Com a mínim, cinc anys de travessia. És una meta alta, però visc amb aquesta il·lusió»,declara.

El 31 de juliol del 2001, Martí va emprendre un viatge per mar que va finalitzar el 6 de novembre del 2004. Des d'aleshores, sempre que pot, participa en regates, a les Canàries, a Còrsega... Ell viu al seu vaixell«ni per una qüestió econòmica, ni per una separació, sinó perquè m'agrada. Tinc un calefactor que funciona de meravella, consumeix poc i escalfa l'interior molt ràpid. A l'estiu, sobretot en nits de lluna, això és una meravella»,assegura.

Martí treballa a Manacor, és tècnic del servei ferroviari de Mallorca.«La majoria de dies, acabo a les tres de la tarda i, moltes vegades, me'n vaig a Cabrera a sopar amb els col·legues. Al tornar, em sembla haver viscut dos dies en un»,explica.«En canvi, el cap de setmana, quan tothom treu el vaixell, jo em quedo aquí, tranquil»,assegura.

És la vida que també va elegir Carlos Aranda, un barceloní que, amb 7 anys, baixava en autobús des de la Vall d'Hebron, on vivia, fins al port a mirar els vaixells. Avui, viu en un de 10 metres d'eslora per tres de mànega, amb vela i motor i amarrat al Masnou (Maresme).

Del port a l'aeroport

Carlos Aranda treballa a l'aeroport del Prat, en la seguretat de la T-1.«Des del vaixell, veig virar els avions per agafar posició d'aterratge al Prat»,explica. Port i aeroport, els seus llocs de residència i feina, parlen de viatge, de sortides i arribades com les que ell podrà tornar a fer així que arregli el motor del vaixell. Descalç sobre la seva casa flotant, confessa:«Si se m'enfonsa el vaixell, ho perdo tot, perquè tot el que tinc és aquí». Una vida senzilla, austera,«tot depèn del que desitges que ompli la teva vida»,considera.«El poc espai que hi ha al vaixell et limita, però t'ensenya què és necessari»,declara Aranda. En el seu portàtil, mira la tele, encara que la pantalla que projecta el seu espectacle favorit és una altra, molt més gran. I gratis.«Totes les nits veig estrelles fugaces. Només has de ser pacient i saber observar», diu. Tot, en la seva vida, s'adapta al vaixell. Roba còmoda, tasses irrompibles i les coses justes,«aquí res és urgent. Visc el dia a dia».

Notícies relacionades

L’AMB licitarà per 800 milions la concessió d’aigua a vuit ciutats

El Tast a la Rambla avança al maig el seu festival gastronòmic

«Al port, l'intercanvi funciona molt, s'intercanvien ajudes i no solament de nàutica»,afirma. I, en dates assenyalades, la convivència es reforça.«Per Sant Joan, els del pantalà vam encendre una foguera a la plaça»,explica Aranda, que l'únic que troba a faltar al port és una bugaderia.«Vaig aprendre a rentar-me la roba. Si no, havia d'anar al poble», diu, on sí que freqüenta«el supermercat, l'estanc, el forn i, molt important si vius en un vaixell, la ferreteria», puntualitza, convençut que per compartir la vida amb algú, ha de ser una persona que estimi aquesta vida de mar tant com ell.

Per Ana Sáez (Pamplona) i Toni Casas (Barcelona), el seu veler de 14,30 metres d'eslora per 4,28 de mànega i dos metres de calat, amb amarratge a Badalona, no és solament la seva vivenda, sinó que també hi treballen. Organitzen viatges en el veler, a destins com Còrsega o Sardenya, cursos de vela, sortides de cap de setmana, participen en regates i fan travessies atlàntiques -màxim per a vuit persones-, fins al Carib, per passar l'hivern a les Petites Antilles (www.veler-onas.com). Viuen, realment, a l'oficina de la llibertat. La parella passa la majoria d'hores i dies al seu veler.«Quan podem, també apreciem escapar-nos a la muntanya, però la nostra vida és aquí i naveguem tot l'any». Ells no creuen que la crisi hagi impulsat més gent a viure en un vaixell.«Però sí que hi ha més vaixells abandonats o en venda»,comenten.