I l'Andorra va ressuscitar

La seva defunció, el 2004, no només va caure com una galleda d'aigua freda als seus incondicionals clients, sinó que va merèixer sentides i gustoses necrològiques a la premsa local. Se n'anava més d'un segle d'història, de la gastronomia de Ciutat Vella i de la memòria col·lectiva de generacions. Per començar, de la mateixa Roser Rovira Paniello, el pare de la qual havia agafat les regnes del negoci el 1952, quan ella només tenia 18 anys. I als 70 anys, i sense cap relleu clar, l'alma mater del local va decidir penjar el davantal.

El que va passar després era gairebé predictible. Es va convertir en restaurant italià, va perdre la carta i fins i tot el seu encant.«Se'l van carregar», es lamenta el Manel, el fill petit de la Roser i esperit resuscitador de l'Andorra des de fa molt pocs mesos. El local va assumir una altra etapa grisa i després es va tancar, condemnat a l'oblit. Finalment, quan anava a convertir-se en un altre anodí bar més de barri arrendat per una família xinesa, alguna cosa es va moure a l'interior dels fills de la Roser.

El 2004 tenien altres interessos i reptes vitals. Però, de cop i volta, tots els passos semblaven reconduir cap a aquesta gran placenta familiar del número 74 de Sant Pere més Alt, on als pisos superiors resideixen la matriarca i altres parents. El Manel es va associar amb les seves amigues Sandra i Montse, va fitxar el seu germà Micky com a xef (que ja alegrava les olles en l'anterior etapa) i va tornar a aixecar la persiana.

El repte no era fàcil, s'havia de mantenir l'essència històrica que connectava paladar i escenari amb els bons temps, i introduir-hi algunes novetats, tant alimentàries com ocioses.

Les taules dels anys 70

De l'esforç en dóna fe el rètol original, que amb el tancament va caure i es va partir al·legòricament. Ara ha estat restaurat com si les dècades mai haguessin passat. El mateix passa amb la pila de taules i cadires fixes, com un trenet, dels anys 70. O amb les prestatgeries del fons plenes d'ampolles de brandi de l'any de la picor, testimonis que el passat pot seguir sent present.

En canvi, a la zona del darrere on s'ubica el menjador més formal, el trio empresarial s'ha atrevit a incorporar-hi un toc actual, com una àrea de taules altes on prendre una copa fins ben entrada la matinada per donar continuïtat als sopars o bé com a punt de trobada. La Montse vol amenitzar aquests moments nocturns«amb projeccions, música suau i en viu, programació cultural»... i imprimir noves identitats, segons la franja horària, al ressuscitat espai.

Notícies relacionades

Deu afectats per càncer denuncien la fàbrica de Tenneco de Badalona

‘Summer market’ al Moll de la Fusta

La pregunta que inquietarà algun nostàlgic... ¿I què hi ha dels sabors, dels seus plats casolans que atreien tants comerciants, veïns de la zona, escriptors, advocats, metges i la fidel parròquia? Alguns hi van dinar diàriament durant 25 anys. D'altres fins i tot s'emportaven guisats a punt per menjar a casa. El Manel explica que«la cuina és igual que abans amb petites innovacions», essència catalana i mediterrània, carta amb preus continguts i un menú de migdia a 12 euros. Tot i que al local s'hi esmorza, s'hi dina, s'hi sopa i s'hi fan copes perquè els tres socis es relleven per adaptar-se al dictat del 2012.

Una data que no sembla real veient el taulell d'on penja un full amb el menú. Un paper que evoca el passat i on el telèfon, al peu, s'escrivia amb només cinc números. Però llavors no hi havia euros.