Recórrer l'avinguda des de Francesc Macià fins al passeig de Gràcia en cadira de rodes és tota una odissea

Pilar Díaz reflexiona sobre un fet que no és cap tonteria. Assegura que cada vegada que sent parlar la gent de persones discapacitades o disminuïdes es posa malalta. «Som–diu– absolutament capaços de fer les mateixes coses, potser amb alguna limitació, però això no significa que siguem inferiors».Aclarit aquest punt, aquesta somrient i combativa dona de 42 anys, presidenta de l’Associació d’Amputats Sant Jordi, accepta una invitació que sona trivial: una passejada per la Diagonal. ¿Una simple passejada? Vegem...

La cita és a Francesc Macià i l’objectiu és arribar al passeig de ­Gràcia i tornar. A la plaça apareix el primer problema, ja que Pilar ha d’iniciar aquella tasca tan urbana d’inspeccionar el carrer per trobar una plaça lliure; de zona blava, per descomptat.«Aquí n’hi ha una, anem ­ràpid abans que ens la robin»,exclama, jugant amb el gas i el fre, ­sempre amb la cama esquerra, després que fa 11 anys perdés la dreta per un ­cúmul de despropòsits sanitaris que no vénen al cas. Ja sobre el terreny, el seu relat del que veu i adverteix obre els ulls al neòfit en aquesta matèria. Un forat a terra que qualsevol sola de sabata ignoraria, un terreny irregular que s’esquiva amb un simple saltiró, una rampa ­massa pronunciada, un quiosc en plena vorera, un semàfor que no sona, una gent amb mirada piadosa, una bici que regna i mana, unes motocicletes d’omnipresència gairebé sagrada.

«Recórrer la Diagonal no ha sigut mai una passejada per a nos­altres. Aquí les persones en cadira de rodes hem d’estar sempre atentes, ­fixa’t que no pots anar sempre recte perquè has d’esquivar una moto, un contenidor, un ciclomotor mal aparcat, un forat que abans ocupava un arbre o una claveguera amb la tapa mal col·locada»,es queixa Pilar.

Arribats al Palau Robert, és moment de travessar a l’altra banda. Pilar fa cara de graella de fórmula 1 perquè sap que el que vindrà és una llarga carrera per arribar a l’altra banda abans que el ninot es posi vermell. Amb el verd surt disparada, però al seu ritme. La tracció manual va perdent força i es veu obligada a parar just enmig dels dos sentits de circulació. A les cinc de la tarda, va ­triar un mal moment per travessar el carrer. Quin munt de cotxes, els retrovisors passen a escàs mig metre de la seva cadira mentre ella somriu una mica tensa i espera immòbil que el semàfor la porti a l’altre costat.

Notícies relacionades

Quan les Glòries van poder ser Sant Jaume

El 71% dels pisos turístics il·legals s’amaguen com de temporada

En el viatge de tornada a Fran­cesc Macià, amb el sol de cara, Pilar comparteix un optimisme que costa de pair.«Estic convençuda que la gent votarà per una Diagonal millor, tant és si per bulevard o rambla, l’important és participar per demostrar que ens importa el futur de la ciutat»,manifesta.

Un cafè i una orxata posen fi a l’excursió, una hora en què Pilar, diu, ha fet «de tot menys passejar». Aquí sembla que hi ha un bar, però espera, aquest té esglaó i la cadira no hi pot entrar. Doncs res, seguir buscant.