Quan les Glòries van poder ser Sant Jaume

Poques places de Barcelona arrosseguen tanta història (i polèmica) com les Glòries. Assenyalada durant dècades com un espai maleït de l’urbanisme barceloní, el seu nom s’ha associat a obres inacabables, reformes constants i projectes que no han vist mai la llum.

Tot va començar el 1859, quan Ildefons Cerdà va imaginar aquest punt com l’epicentre del seu pla d’eixamplament de Barcelona. A les Glòries hi confluïen els tres eixos principals del seu projecte, la Diagonal, la Gran Via i la Meridiana, per crear la que havia de ser la plaça més gran de la ciutat del futur.

Llavors, el terreny era un gran descampat, transitat a cel obert pel Rec Comtal, la carretera de Ribes i el ferrocarril a Granollers, presència que va obligar l’urbanista a alinear la futura plaça amb el traçat de les vies. Si Cerdà hi va donar forma, l’escriptor Víctor Balaguer li va donar el nom de les Glòries Catalanes. Una dedicació que havia d’anar acompanyada d’un monument a les gestes cíviques i militars de la història de Catalunya i que no s’hi va instal·lar mai.

El que no va arribar mai a ser

El 1907 el consistori barceloní va aprovar un projecte de l’urbanista francès Léon Jaussely, que insistia en la idea de convertir aquell descampat en el nou centre administratiu i polític de la ciutat. El pla Jaussely dibuixava les Glòries com una plaça travessada per amplis bulevards, a imatge i semblança de l’Étoile parisenca. Es volia convertir la zona en una nova plaça de Sant Jaume, traslladar l’Ajuntament a un edifici d’estil monumentalista que, al costat d’una gran torre, es construiria en la confluència dels carrers Castillejos i Consell de Cent. Al seu costat s’hi obriria la gran "square del centre", envoltada d’edificis institucionals d’estil beaux arts.

El projecte no va prosperar, com tampoc la idea de convertir la zona en el recinte de l’Exposició Internacional de 1917, que finalment es va celebrar a Montjuïc, el 1929. A la plaça de les Glòries s’hi volia aixecar el palau central del certamen, el Palau de la Llum (el que després seria el Palau Nacional) i, al davant, una esplanada amb fonts lluminoses. No obstant, l’elevat cost de soterrar les vies del tren va fer descarrilar la idea.

La plaça de les Glòries va ser inaugurada el 1919, tot i que allò continuava sent un immens solar, travessat per línies de tren i envoltat de fàbriques, naus industrials i barraques. Una zona marginal, coneguda popularment com el camp del Sidral perquè era un focus d’activitats clandestines i prostitució.

A partir dels anys cinquanta, la plaça va entrar en un període de transformació constant. Es va construir el metro, es va canalitzar el Rec Comtal i es van enderrocar les barraques. El 1961 es va inaugurar un viaducte elevat per sobre de les vies del tren, com a part d’un anell circular fallit, del qual només va arribar a construir-se un quart de circumferència. Va ser enderrocat poc després, per donar pas al cèlebre Escalèxtric.

Notícies relacionades

El 71% dels pisos turístics il·legals s’amaguen com de temporada

El barri de Navas s’encamina a votar sobre el seu nom

Després de mig segle d’urbanitzacions en favor del vehicle privat, les Glòries obren ara una nova etapa. Pel camí han quedat diversos projectes, com la plaça d’Arts, amb un edifici subterrani de la ja finada Zaha Hadid, per connectar el Museu del Disseny amb el Teatre Nacional de Catalunya i L’Auditori.

També ha caigut en l’oblit el monument dedicat a Ildefons Cerdà, que havia de presidir la plaça, una vegada estigués acabada la reforma. Era l’enèsim intent fallit d’aixecar un homenatge al pare de l’Eixample que, com la seva plaça de les Glòries, sembla maleït.