Una merceria de l'Eixample tanca al cap de 84 anys

Les botigues reflecteixen l'evolució social d'una època. El tancament d'un comerç i l'obertura d'un altre ve marcat en moltes ocasions per uns temps de modes canviants o costums que s'extingeixen amb les generacions. I massa vegades mana la idea de reciclar-se o morir. ¿Però en què es recicla una merceria familiar de tota la vida que té com a distinció més important la seva especialitat en brodats i puntes? Aquesta és la pregunta del milió per a Rosa Maria Dosta. La seva resposta, després d'encongir-se d'es-

patlles:"Ja no podem aguantar més. Tanquem a finals d'any".

Des de dilluns passat, la Merceria Rosa, ubicada des de fa 84 anys al carrer de Balmes, cantonada amb Provença, té un cartell de rebaixes per liquidació. No ha pogut competir, expliquen, ni amb els temps ni amb les franquícies de roba interior i gèneres de punt que hi ha als veïns passeig de Gràcia o Rambla Catalunya, una alternativa més vendible que el seu producte estrella, els brodats suïssos.

Darrere de cada botiga familiar hi ha una història humana, una saga. En aquest cas, va ser fundada per Rosa Fossas, una dona que a l'enviudar va deixar Ribes de Freser (Ripollès) per obrir-se camí com a comerciant a Barcelona. El 1923, quan al carrer de Balmes el ferrocarril circulava per la seva superfície, va obrir el comerç, on vivia amb els seus fills, a la part de darrere del local. Va néixer com una botiga senzilla, en una època en què poques eren les famílies que no personalitzaven jocs de llit o bany amb les seves inicials.

Una altra mort primerenca del cap de família es va repetir anys més tard, quan la nora de Fossas va enviudar. Així va ser com el 1959 Soledad Parcerisa va rellevar la seva sogra al capdavant del negoci i va decidir arriscar, explica la seva filla, Rosa Maria Dosta, i distingir-se d'altres merceries apostant per un producte més selecte, com els brodats suïssos i la roba interior per a butxaques més acabalades que atreia principalment clientes de Sarrià i la Bonanova.

"Va ser una època d'esplendor. Ens vam fer un nom, però ja no es fan puntes ni brodats, ningú prepara aixovars. Ens hem convertit en una botiga on es va a comprar en cas d'urgència, perquè fins i tot els súpers tenen roba interior i l'atenció personal ja no és valor",diu Dosta, que es va fer càrrec del negoci el 1992, quan la seva mare es va jubilar, i ara, als seus 54 anys, buscarà feina.

Lenta agonia

Notícies relacionades

BCN i 14 ciutats més demanen a la UE 300.000 milions per a pisos

Ciutat Vella comptarà amb 30 milions per combatre la desigualtat

En els últims anys, continua, tampoc hi han ajudat els treballs de la zona. A la reparació de la façana s'hi van sumar fa prop de dos anys les interminables obres de l'estació de FGC de Provença, que resten clients a comerços de tota la zona."La veritat és que ja hauria tancat fa tres anys perquè anem molt justos --reconeix--, però hem intentat continuar per no donar un disgust a la meva mare malalta".Però des del juny, l'Alzheimer li ha robat fins i tot que un dia va tenir una botiga."Ara ja no se n'adonarà. Tancant no li faig mal", diu.

"Tots ens diuen que els fa pena, que som una institució, però a molts ni els coneixem",comenta la filla de Rosa, Marta Catalina, que treballa amb ella i es prepara per a l'adéu.