Guerrers a llesques

El cine té una curiosa forma d'envellir. Certs detalls que en la filmació passen inadvertits es converteixen amb el temps en delators clau de l'època. Fa poc vaig tornar a veure una pel.lícula sobre l'imperi romà que em va captivar als anys setanta. La meva sorpresa va ser enorme al descobrir que tots els membres del senat portaven els cabells com els Bee Gees.

Les pel.lícules històriques revelen més del moment en què van ser fetes que no pas dels successos als quals al.ludeixen. Dic això perquè acabo de veure300i encara no em reposo del viatge a un món on els cops se suportaven sense ungüents i en què es desconeixia l'aspirina, aquest remei amb nom de deessa grega.

300tracta de la gesta suïcida deLeònides,rei d'Esparta, contra l'exèrcit persa. En el pla visual, el directorZack Snyderaconsegueix una formidable adaptació del cèlebre còmic deFrank Miller.El disseny d'art alterna les ombres ràpides de l'animació amb l'esgarrifosa imatgeria delBosco.Els cascos i els escuts espartans semblen creats per la Ferrari i l'exagerada roba dels perses és digna d'una fantasia deVersace.

L'error de la pel.lícula és ser massa fidel a la historieta que li dóna origen. Les imatges responen a una original fabulació mentre les paraules segueixen un guió pedestre. El color moradenc de les capes combina meravellosament bé amb les esquitxades de sang a les roques, però la història no té cap més motivació que allò que per diplo- màcia es diu "ronyons" (iHugo Sánchez,dentista al cap i a la fi, prefereix dir-ne "amígdales").

Seria impossible que300corregís perjudicis que vénen des d'Els persesd'Èsquil.Amb tot, es podria servir del sentit del matís, no diguem del cine, sinó d'un videojoc. ¿Què aprenem dels espartans? Bàsicament que no els agradava vestir-se (fins i tot a la neu estan seminus i la reina no porta roba interior). La seva educació deixava molt a desitjar (consistia a bufetejar-se: el que no es desmaiava, aprovava amb excel.lent). No obstant, per un capritx insondable, estaven obsessionats amb la llibertat. No volien ser, com els perses, dominats per tirans. ¿Per a què desitjaven la llibertat? Suposo que per anar al gimnàs, perquè els fascinava tenir marcats els músculs del ventre. Un espartà només pronunciava la paraula "amor" sota una pluja de fletxes. En combat, el seu raciocini pertanyia a les espècies inferiors, una mica per sota de la hiena: preferia morir abans que replegar-se. Faig un petit salt de mil.lennis i m'acosto a la Casa Blanca: a tot això en deien lluitar per la raó i oposar-se al misticisme.

Gràcies aStalloneiSchwarzeneggersabem que un home d'acció pronuncia amb dificultat. Potser per això, l'heroi de les Termòpiles parla com si vingués del dentista i li haguessin deixat cotons a la boca. No diu"this is Sparta"sinó"chiiis issss Shhhhparta". Després somriu amb temible prognatisme.

Solament un dels tres-cents, massa jove per comprendre la gravetat de la seva missió, té riure humà. Es tracta del fill del capità, un noi que lluita amb un optimisme de pelegrí. Naturalment, el decapiten en el primer temps.

El nucli moral de la pel.lícula depèn d'una curiosa decisió.Leònidesva a la guerra sense tenir el suport del seu Consell. No porta un exèrcit en regla sinó, ben al contrari, un grup disposat a combatre en forma esportiva (els tres-cents del títol). El rei vol demostrar als segles que han de venir que undream teamde la testosterona val més que els pobles endarrerits que només combaten perquè no els queda cap més remei. Aquest és el punt en què la pel.lícula resulta estupenda per motivarmarines.

En el context de l'enviament de tropes nord-americanes a l'Afganistan i l'Iraq, i de les seves desavinences amb l'Iran d'Ahmadinejad(descendent contemporani dels perses),300recorda que elsbonsno neixen mai en països rars.

L'espartà aprofita la seva llibertat per lluitar sense treva. En canvi, els seus rivals lluiten per fanatisme. ¿Què n'aprenem? Que fan servir massa roba (segurament els seus cossos són horribles), es pinten els ulls i es depilen les celles, són covards en el mà a mà armat i decadents en el mà a mà eròtic. El seu rei,Xerxes,és un gegant efeminat. No l'associem amb la capital d'una civilització, sinó amb una discoteca anomenada Persèpolis on col.loquenpírcingsinconvenients. En la seva homofòbia,300celebra els carnissers que semblen haver consumit una dieta rica en anabòlics.

Moral fosca

En el seu assaig sobre la cacera,Ortega y Gassetobserva que l'instint depredador ressorgeix de manera incruenta en els esports o en la distanciada contemplació de la vio-

lència.300ofereix prou mutilacions per satisfer l'animal de presa i fins i tot l'assassí serial en potència que portem a dins. Des del punt de vista dels efectes especials, poques vegades el cos humà ha estat tan filetejable.

No es pot demanar que300posi en escena l'ètica mundial preconitzada perHans Küng.Els caricaturistes no són ecumènics. No obstant, aquesta versió del xoc de civilitzacions és grollera en excés. En menys del que es tarda a pronunciar"Ahmadinejad"queda clar que l'Orient Mitjà és el territori de la moral fosca.

"Recordi'ns", demanaLeònidesal final de la pel.lícula. La memòria d'Esparta depèn molt poc d'aquesta sol.licitud, però, en canvi, diu molt dels que contemplem tants braços tallats.

Notícies relacionades

Els diables de Gràcia tornaran a fer cercaviles de foc per festes

El dia que el Rei va assenyalar Arturo

En un moment insòlit,Leònideses menja una poma. ¿Un altre recurs de propaganda, similar a l'il.lògic missatge que acompanya alguns anuncis de menjar ferralla: "Menja fruites i verdures"?

Festival de la carn i la doble moral,300proposa una curiosa versió de l'heroisme: l'honor impedeix que t'assabentis que la guerra és dolenta per a la salut.