'La libreta' de Xesco Espar: manual perquè Ansu Fati no sigui Dembélé

«A l’Ansu li veig una gran projecció sempre que mantingui la idea de treballar. Mai ha de pensar que hi ha arribat. Si el tio continua treballant serà un crac, perquè és ràpid, té gol i és llest i astut. Si es cuida personalment evitarà les lesions». Com assenyala aquest llicenciat en Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport i Màster en Psicologia de l’Aprenentatge, el principal causant de lesions és la fatiga, que pot arribar en els joves perquè no tenen la musculatura prou preparada o perquè no descansen prou. Als mals hàbits s’atribueixen la majoria de les lesions de Dembélé, que aquesta setmana ha tornat a arribar tard a un entrenament. «És impossible que un jugador no arribi mitja hora o una hora abans a l’entrenament. Això és no saber ser jugador», comenta.

Aprendre a ser jugador

¿I com s’aprèn a ser un jugador? «Aquest llibre està pensat perquè els jugadors aprenguin a ser jugadors, perquè el jugador no sap ser jugador, va a entrenar-se i a jugar. Han de fer un procés personal de tenir l’hàbit de ser jugador, d’arribar abans a l’entrenament, de marxar-ne més tard, de parlar amb la gent, i això no l’hi ensenya ningú».

A ‘La libreta’ una jove estrella va anotant els ensenyaments que treu del Johan, el capità de l’equip, amb els canvis necessaris per gestionar l’èxit i mantenir-se en l’alta competició. L’autor dedica el llibre a les seves filles Anni i Clara, jugadores professionals de waterpolo, i al seu fill Pol, triatleta amateur i que dona nom al protagonista del llibre, que aprendrà la importància de l’ambició, automotivació, el coratge, de viure en el present i no en el passat. «Un llibre basat en el futbol però útil per a la vida».

Notícies relacionades

Un Barça de Champions però amb rotacions

Barça-Inter: dos mètodes oposats per anar a Múnic

El manual d’autoajuda està construït amb frases que l’autor ha mantingut amb jugadors en la seva època d’entrenador o ara en la seva època de ‘coach’. Espar va estar 10 anys al Barça d’handbol: primer com a preparador físic i ajudant de Valero Rivera i els últims tres com a primer entrenador. ¿Troba a faltar ser entrenador? «Si veig tres partits seguits sí. Però ja vaig estar 10 anys en l’elit i vaig guanyar. Ja sé què és això. Són 11 mesos que només fas això tot el dia i de les vuit hores que dorms quatre somies en això. Ara tinc ganes de fer altres coses i compartir el que he après. La meva llibreta és el llibre». Després de guanyar 26 títols amb el Barça d’handbol ha fet conferències arreu del món i ha ajudat equips de l’Uruguai, Suècia, Anglaterra i Mèxic. A Espanya va treballar amb l’Espanyol i el Girona i esportistes com ara Carolina Marín i molts d’altres dels quals no pot dir el nom. «Un futbolista de Barcelona que no anava convocat amb el seu equip va acudir a mi. Li vaig dir: ‘No te’n vagis mai de l’entrenament sense que l’entrenador t’hagi felicitat dues vegades. Perquè si no jugues és perquè no et veu a l’equip que pot guanyar dissabte. T’ha de veure. I si no et felicita, has de duplicar la intensitat’. Al cap de tres setmanes era titular».

Amb el talent no n’hi ha prou

Continuant amb el seu mantra que «amb el talent no n’hi ha prou, es necessita esforç» apunta que aquest és un dels problemes de moltes promeses de La Masia: «Creuen que arribant al primer equip ja està tot fet. Si penses això, l’any següent en seràs fora, com els passa a gairebé tots els que pugen del Barça B». El mal d’altura provoca un canvi de pressió, por de guanyar o de donar la talla i molt pocs aconsegueixen estabilitzar-se al cim. «Quan l’Ansu va pujar, vaig dir a uns amics: ‘Farà cinc bons partits i després deixarà de jugar bé’ i així va passar. Com passa gairebé sempre: arriba el jove i fa gràcia, i en el cinquè partit, quan ha fet quatre gols, al rival ja no li fa gràcia i en la primera entrada l’envia a la graderia. Aquest el punt de partida del llibre i el punt d’inflexió en moltes carreres. .