Jordi Cruyff: «Es fa difícil parlar del meu pare en passat, sé que està present»

Poc abans de morir, Johan Cruyff va viatjar a Tel Aviv. Hi anava amb la Danny, la seva dona. Volien estar tots dos amb el Jordi, el seu fill, que viu a la ciutat israeliana des de fa gairebé cinc anys exercint de director esportiu del Maccabi. Van passejar pel front marítim de la ciutat, van departir durant hores com si estiguessin recuperant la infància i fins i tot el temps perdut des que el seu fill, ja fa gairebé 22 anys, va abandonar la casa dels Cruyff per volar en solitari. No s'imaginaven, ni tan sols el Johan, que aquell seria el seu últim passeig. El càncer l'havia atacat feia mesos, però ningú es pensava que tot aniria tan ràpid, com admet el Jordi a punt de complir-se un any de la mort del Johan. De l'adeu al seu pare.

¿Què recorda d'aquell últim passeig junts pels carrers de Tel Aviv? Van venir els meus pares a veure'm, van estar aquí amb mi. Anava a veure els entrenaments i va estar en un partit. Però l'important no era això. El més important és que vam parlar de tot, de la vida, com parlen pares i fills. Ho vam passar bé. Crec que ell no sabia res, que després tot seria tan ràpid. Ni la meva mare tampoc. Ni jo, és clar. Per a mi, va ser important aquella setmana. Fa 22 anys que estic fora de casa, no visc el dia a dia amb ells. No tenia aquest contacte. I quan van venir ens ho vam passar molt bé. Recordo, per exemple, amb molt afecte el passeig que vam fer a la vora del mar amb el meu pare, amb la meva mare.

"Poca gent ha deixat tanta empremta. Moltes persones el veien com immortal"

Uns moments molt íntims. Sí, per a mi, va significar molt aquell passeig, aquells moments que vam compartir. Estic encantat d'haver pogut passar una setmaneta junts. Va ser un moment de família, tots tres sols. Ho agraeixo molt, però molt. Sabíem que estava malalt, però no ens imaginàvem que passaria tot tan de pressa. Per això, quan penso en aquelles passejades em sento en pau. M'hauria sentit pitjor si hagués mort sense haver viscut aquells moments tan familiars, tan nostres. Però vaig poder estar amb ell en una de les seves últimes setmanes. No sé com explicar-ho. Si no haguéssim estat junts a Tel Aviv, no em sentiria igual. Tindria, no sé com dir-ho, un mal rotllo, una cosa a dins que hauria portat sempre.

¿S'estava acomiadant d'ell? Sí, és clar. Allò va ser com un comiat. En realitat, em vaig acomiadar totalment, encara que insisteixo que ningú podia imaginar que tot aniria tan ràpid. Ningú. Però aquells moments són ara mateix per a mi… ¡Ufff! Són un record que em donen pau interior.

¿Per què el va veure? Mai és fàcil quan ets fora i no vius el dia a dia. Durant la malaltia, havia estat més amb la meva família en l'últim any, però no tant com realment vols. Cada vegada tinc més clar que no és el mateix haver passat aquesta setmana junts que no haver-ho pogut fer. Això em calma. Em tranquil·litza i em dona pau per no sentir-me culpable de no haver pogut estar més temps amb ell. Va ser una bona setmana per a tots. Per a ell, per a la meva mare, per a mi... Ho agraeixo moltíssim. Mireu què és el destí. Dins de l'enorme tristesa que va ser la seva pèrdua, almenys em queda aquesta última setmana parlant de pare a fill.

Ja ha passat un any. No sé com definir-ho. Hi ha una barreja de moltes emocions. Per una banda, encara que saps que la malaltia té un final trist, potser no sempre, és una cosa que pot passar. Però mai estàs preparat per quan passa. Mai. És una cosa que em va xocar. Sabia que podria passar, però per més que ho pensis no hi estàs mai preparat.

¿I quan passa? Sents un buit i penses: '¡Ostres, ja no tens el pare!'. Per un altre costat, dins de la tristesa, també hi ha l'orgull de veure la reacció de la gent. Encara avui passa. Ha deixat molta empremta com a persona, com a esportista, com tot... No hi ha dia que no et vingui algú a parlar del teu pare. No hi ha dia sense aquest record, però sempre amb respecte i afecte, i això et fa sentir bé.

¿No resulta dolorós? No, no. Mai pots desconnectar, però és bonic escoltar-ho. En realitat, mai desconnectes dels teus pares en casos així. Sempre estan a la memòria, en el record diari, en tot el que fas. Dins del dolor, és evident que aquest record m'ajuda. I no solament a mi. A la meva mare, a les meves germanes, a tots…. Poca gent se'n va deixant tant com el meu pare. Tanta empremta, tant record, tant reconeixement. Aquest caliu t'ajuda, tot s'ha de dir, però els moments íntims són meus, són nostres. No m'agrada compartir coses privades amb els altres.

Se'n va anar, però segueix present. És clar. Aquesta és la part bonica de la història. Demostra que el meu pare no ha deixat indiferent ningú. Ha viscut i ha significat alguna cosa. Això per a una persona és símbol de vida exitosa. Moltes coses de la seva filosofia perduren, a la vida, en el futbol, als estadis, amb la seva universitat i la seva fundació. Seguim treballant perquè moltes de les seves idees, sobretot les d'aspectes socials, segueixin vigents dia a dia.

"Quan li demanava consell sempre em deia: 'Fes el correcte com a humà"

Quan es va tancar el memorial del Camp Nou, vostè va deixar una frase com a llegat: 'El Johan és de tots'. Aquesta frase em va sortir de dins. No era res preparat. Ni la tenia escrita. Vaig improvisar. Era una manera de ser-li fidel. Els motius són molt senzills. Quan va morir, volíem fer-ho superíntim, molt familiar, res d'extraordinari. Però vam veure que molta gent sentia la necessitat de donar les gràcies al meu pare, de tenir un últim adeu amb ell perquè va ser inesperat. Semblava que anava pel bon camí i, de sobte, es va acabar. Va ser molt ràpid. Molta gent es va quedar amb la necessitat d'expressar-ho. Vam obrir una mica més perquè poguessin expressar el respecte, la tristesa, l'afecte. Per això vaig dir que Johan és de tots. És el nostre pare, però també hem d'entendre i compartir que és un home de tots perquè ha deixat empremta en diversos àmbits.

¿Com era? Era un tio amb sentit de l'humor, polèmic en alguns casos amb les seves opinions i, sobretot, amb la seva manera d'explicar les coses. Al final, era un home que li encantava riure's, era hiperactiu, graciós, li agradava la zitzània. El típic caràcter de vestidor de futbol. Et fas gran, però, al final, el nen segueix a dins. Fas les mateixes bromes que amb 25 anys.

Un tipus normal i corrent... Només feia falta veure'l els estius a Aiguafreda. Era com un més quan baixava a comprar el pa. A ell li agradava estar al carrer. La seva infància no va ser gens fàcil. Va néixer a Ams-terdam, just després de la guerra, va perdre el pare de molt jove, mai ho va tenir fàcil. Una cosa és tenir talent, però després has de saber créixer, madurar i aprofitar aquest talent. Tenia un cap, una mentalitat, una filosofia de la vida que el van convertir en una persona diferent.

¿No parava mai? ¡I ara! No podia parar. Ni sent avi. Fins i tot feia enveja la seva capacitat de fer tantes coses. Sempre va ser així. Esquiar, muntar a cavall, golf, tennis, esports d'aigua… Va fer de tot. Li encantava jugar amb els nets. S'apuntava a tot per jugar-hi. Un avi jove, un pare jove. Mai el vaig veure assegut al sofà més d'una hora. Sempre va ser hiperactiu. Sempre tenia coses per fer. Això de passar-se tres hores al sofà o de fer migdiada no feia per ell. Sempre estava amb els seus puzles, amb les seves revistes, les seves coses. No perdia mai el temps.

¿D'on li venia tot això? Tot el que ha fet el meu pare a la seva vida de gran és conseqüència del que li va passar a la infància. Per exemple, ell no va acabar l'escola. Doncs hauries de veure que pesat que va ser amb nosaltres en aquest aspecte. No parava de collar-nos. Fins i tot em va treure el futbol uns mesos quan treia males notes. Quan vaig marxar al Manchester United em vaig apuntar a la universitat. A mi em van educar així. Tenir un pla B, pla C, pla D o el que calgui per formar-te millor.

¿Vostè sap que hi ha molts 'fills de Cruyff' repartits pel món darrere d'una pilota? Fa 30 anys les seves idees semblaven les d'un kamikaze; ara, en canvi, es consideren normals. Hi ha molta gent que segueix la seva filosofia. Cadascun després hi afegeix el seu toc personal, modernitzant-la i evolucionant-la. Ell va portar una idea nova, diferent, a Barcelona. Ara mateix, estem en una situació, per culpa precisament d’aquella idea, en què és un trencaclosques saber qui ha de ser el nou entrenador del Barça. S’ha de seguir certa filosofia. No en són gaires els que poden entrenar el Barça. És bonic veure jugar aquest equip, però el 99% dels perfils d’entrenadors no els pots firmar. No és fàcil, no n’hi ha tants que hi encaixin.

"La seva filosofia perdura al Barça: decidir l'entrenador és un trencaclosques"

Sortir sempre a l’atac, jugar amb tres defenses... Mires enrere i recordes: Eusebio, de lateral dret, Goiko, de lateral esquerre, i Koeman de central. Era de bojos, però ell deia: ‘Si ells tenen un davanter, amb dos defenses n’hi ha prou’. En un moment et deien boig. I quan les coses van bé, et cataloguen com a geni. Això és, a vegades, el més incomprensible. La línia tan fina que existeix entre estar boig o ser un geni. Al final, ell va deixar empremta. A vegades, el picaves amb alguna cosa i aleshores, quan s’enfadava, et parlava superclar. Llavors, el castellà del meu pare era perfecte.

Va ser un pioner. Tenia personalitat i tenia la sort que els jugadors creien en el seu mètode i el seguien. 

El va inspirar. Per descomptat. Moltes vegades em pregunto: ‘¿Què faria el meu pare en aquesta situació?’. M’ho plantejo quan tinc algun dilema. Ell sempre responia el mateix: ‘Fes el més correcte com a humà i després venen els temes futbolístics’. Perquè, al final, la persona està per damunt de tot. Molts cops ho aplico a la feina. Normalment segueixo els seus consells, miro d’aplicar-los sempre.

Notícies relacionades

El mite d''el Salvador'

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Ell mai dubtava. Mai dubtava. I si dubtava, mai ho ensenyava. Això també era una virtut seva. Semblava que sempre tenia les coses superclares. Per als de la seva quadrilla era un tio amb sentit de l’humor, sembrador de discòrdia. No sé com explicar-ho, però molta gent el veia com a immortal. Quan va morir no s’ho podien ni creure. Et deien: ‘¡Ell, no! ¡No pot ser! ¡És impossible!’. No esperaven que passés, aquesta és una de les reaccions que més sento en gent que no ha conegut el meu pare. Se’m fa molt estrany i molt difícil parlar d’ell en passat.

¿Per què? Si algú està omnipresent, i no sé si aquesta seria la paraula adequada, quan després no hi és, el forat que deixa també és molt més gran. La meva mare i les meves germanes ho noten molt més que jo perquè fa molts anys que soc fora. En el meu cas era més una connexió no física. Podien passar setmanes, però quan ens trobàvem feia la sensació que ens havíem vist ahir. Em costa pensar en ell en passat. Però com que ha deixat tantes coses el tenim present sempre, no responent-te. Però sí present. No sé per què, però sé que és allà.