Un Barça més jove busca un tres de tres

El campió segueix igual per fora però s'ha rejovenit per dins. Els anys passen i el Barça es manté al cim, empès per un equip que es canta de passada, amb Leo Messi en primera fila, i que busca un tres de tres, la tercera Lliga consecutiva. El 10 sembla immortal, aliè al temps, cada dia millor, capaç cada dia de superar-se a si mateix, més Messi que Messi.

Però no està sol. Fins i tot ell necessita dels altres. D'Iniesta, de Piqué, de Busquets… i, per descomptat, de Suárez i Neymar, les altres potes del trident, la fórmula de l'èxit. I tots ells d'artistes secundaris que en els últims temps han quedat engolits per un onze gairebé intocable i que, ara, apareixen en escena disposats a fer-se un forat en un grup tan inaccessible. Són joves, molt joves. I amb tot per guanyar. De moment, acabats d'arribar, ja han alçat el seu primer trofeu, la Supercopa, un avançament del que els espera al Camp Nou que aquest dissabte obre la Lliga amb la visita del Betis.

El Barça buscava omplir el fons d'armari i a la llarga batuda que va fer pel mercat va triar peces joves que han acabat coincidint amb un patró comú. Tres d'ells (Umtiti, Digne i André Gomes) van néixer el 93, quan el 'dream team' conquistava la tercera Lliga, cosa mia vista, una gesta excepcional que va alterar per sempre la història del Barça. Denis Suárez és del 94, l'any que va marcar el final d'aquella època, amb la dramàtica derrota a Atenes.

Els quatre arriben a un equip campió de gairebé tot, el rei del segle XXI, torna a enfrontar-se al repte de tornar a guanyar, una gesta excepcional que ha convertit en una rutina i que ha fet que molts culers hagin passat de comptar títols a descomptar els que no es guanyen, sense recordar les èpoques en què no hi havia res a sumar. 

En l'inici del seu tercer any, l'últim del seu contracte, Luis Enrique suma ja 8 sobre 10, una barbaritat que ja va aconseguir Guardiola (una Copa ara per una Supercopa llavors) sota el segell comú d'una capacitat admirable per seguir competint sense mirar enrere. Començar de zero una vegada i una altra, aquesta és la fórmula que s'ha instaurat a la Ciutat Esportiva i que ningú compleix més fil per randa que Messi, justament qui més motius té per a ajeure's a disfrutar de tot el que ja té.

«Tinc la millor plantilla dels meus tres anys. La frase em va a acompanyar durant tota la temporada, ho sabia abans de dir-ho, espero que no sigui una càrrega», va proclamar Luis Enrique, reforçant la convicció general que té molt més on triar i que, ara, al mirar la banqueta no prevaldrà la sensació que no hi ha res a canviar.

Una altra cosa és que es mantingui l'onze que s'ha imposat en aquests dos anys i que s'ajusta al de la final de Berlín, amb una única variació que a penes alterava el producte: Ter Stegen o Bravo. Aquí sí que hi haurà canvi si es confirma la marxa del xilè fruit precisament d'aquesta competivitat màxima entre tots dos que no s'ha donat en la resta de l'equip.

Pel camí s'ha quedat una peça de primera, Alves, un dels noms intocables d'aquesta llarga època gloriosa que ha decidit deixar el Camp Nou i iniciar una nova etapa al Juventus. Se n'ha anat gratis aprofitant el favorable pacte que va firmar amb el club fa un any i la màniga ampla electoral. No ha sigut l'únic. Adriano, Bartra, Montoya, Song, Sandro, Vermaelen i Tello també han fet les maletes deixant a penes 9 milions d'euros a la caixa.

La inversió, en canvi, ha superat els plans inicials, amb l'argument que els resultats econòmics ho permetien. Gairebé 80 milions en quatre jugadors, sense incloure els variables, cada vegada més quantiosos i que elevarien aquesta xifra fins més de 100, i encara pendent del fitxatge del famós quart davanter.

Notícies relacionades

Un Barça de Champions però amb rotacions

Barça-Inter: dos mètodes oposats per anar a Múnic

L'estiu ha deixat una llarguíssima llista de candidats que han anat desapareixent un darrere l'altre. Ara, en aquest tràfec interminable, s'imposa l'opció d'Alcácer en una operació que té aires desorbitats i a la qual s'afegeix la de Diego Alves per a la porteria. Si es concreta, unida a la compra d'André Gomes, el València es convertiria en una espècie de filial de luxe.

Pendent de trobar un 1 i un 9 (suplents), i a l'espera de Neymar, el Barça s'exigeix i se li exigeix que anant pel mateix camí, un guió que es manté i al qual sovint no se li dóna el valor que mereix. La sort és que no s'ha cansat de guanyar. I Messi, el primer. Amb el 10 no hi ha res a témer.