I Fusté una mica més i no juga

És d’aquí, és d’allà, és esportista, és futboler, és culer, però se sent d’un munt de llocs, sobretot perquè té amics a tot arreu. Ara se li acaba de morir el germà Zoco i es consola abraçant-se a Amancio. El 65, eren partits per disfrutar, per reivindicar-se, com li va passar un llunyà 19 de desembre, quan va ser ell, Fusté, qui es va posar en l’alineació titular quan Roque Olsen no tenia intenció de posar-l’hi. «¡Quins ous que tens, amic!», li van dir els col·legues.

    Si vols parlar de futbol amb Fusté és una cosa; si vols contrastar dades, alineacions, gols, «llavors espera que arribi el nene (o sigui, Zaldúa), que se’n recorda de tot». No necessitem el nene per parlar d’aquella sonada victòria (1-3) damunt la gespa del Bernabéu. «En aquella època, el Madrid tenia més bon equip i individualitats que nosaltres. Però aquell dia ens va sortir un partit rodó».

    I mira que la cosa va començar tèrbola. El periodista de La Vanguardia que seguia el Barça i, fins i tot, viatjava amb l’equip, els havia qualificat aquella setmana de «ganduls, perdulaires, troneres, calaveres. Aquell paio ens va dir de tot sense raó, va ser molt injust; total perquè no ens sortien les coses», recorda Fusté, que no se’n recorda dels gols però sí d’aquella ploma despietada. «Ens vam reunir i vam dir a la directiva que no volíem veure més aquell periodista, que no tornaríem a contestar-li ni una sola pregunta». I el rotatiu no el va enviar a Madrid.

    Però no seria aquella l’única incidència d’aquella setmana prèvia a la golejada del 65. Fusté, que era la màgia i la pausa d’aquell equip juntament amb Vergés i Muller, li havia caigut en desgràcia «no tinc ni idea de per què» a Roque Olsen. No hi va comptar en tota la setmana i els companys li anaven dient:  «Però, Josep, ¿què passa?, ¿estàs malament?, ¿estàs lesionat?, ¿què fa aquest tio» i Fusté volia pensar que el tècnic estava fent provatures. Però no, ja a Madrid, Fusté se’n va adonar que Olsen no el pensava posar a l’equip titular. Dues hores abans de la xerrada a l’habitació, on el míster donava sempre l’alineació, Fusté va ensopegar amb Olsen a l’ascensor. «Míster, jo vull jugar, jo jugaré, no em vingui amb romanços, ¡jo he de jugar!», li va deixar anar a la cara. I Olsen el va posar. I Fusté va golejar.

Una orquestra

Fusté explica que ells es divertien molt. I s’estimaven i es respectaven més. «Els d’un bàndol i els de l’altre». A aquest cervell, gairebé únic, li encantava Pesudo «un porter molt elegant, que tot ho feia bonic, això sí, molt maldestre amb els peus; bé, és clar, en aquells temps només Iribar jugava bé amb els peus». Li semblava impressionant, «¡únic en la història!», el cos del lateral negre Benítez, «un autèntic portent, que li amargava l’existència al velocíssim Gento». El tornava boig la polivalència d’Olivella i Torres al centre de la defensa. «Olivella era massa bon paio per ser central ¡no clavava ni una puntada! en contrast amb Toni (Torres) que ens pegava fins i tot en els entrenaments ‘¡ostres, Toni, que sóc jo!’, li havies de cridar». La defensa la completava, a la banda esquerra, Eladio, «un altre que rascava fins i tot dormint».

    Aquell equip era una petita orquestra, amb un centre del camp on «Vergés li podia amargar la tarda a qui fos i en què Muller no es lesionava perquè jugava caminant, mai el vaig veure esprintar». I amb ells, ell, Fusté, una esquerra prodigiosa. «Jo tenia la presència de... Sergi Roberto: bona planta, gambada i arribada. Això és el que ha de fer Sergi Roberto: ¡atrevir-se més, carai, arribar i marcar!».

Notícies relacionades

De tots els colors

Un gol per a l'avi

    I al davant, una bala per cada costat: Rifé i Zaballa. «I, de nou, Zaldúa, que ho caçava tot i, sobretot, fabricava les millors parets que he vist en la meva vida».

    I Fusté va jugar amb ells aquell 19 de desembre. Hi va jugar perquè hi va posar molt de valor. Perquè va enganxar Olsen a l’ascensor.