De tots els colors

L'experiència completa d'un clàssic consisteix a haver-lo jugat en totes les opcions possibles; és a dir, amb les dues samarretes, i als dos camps. Pocs privilegiats han viscut aquesta quàdruple conjuntura. Aquest rosari d'emocions el pot relatar Justo Tejada Martínez (Barcelona, 6 de gener de 1933). Dels 11 que va disputar, i les següents desenes que ha vist al llarg dels seus ben conservats 82 anys, observa un denominador comú. I una diferència acusada els últims temps. «Ara hi ha més política, massa política».

«Sempre ha sigut el partit que tots volíem jugar, el que més emoció despertava en els aficionats. Sempre ha sigut el partit de l'any», ironitza sobre els tòpics que es repeteixen des de fa més de mig segle. Els de la seva època eren tan o més transcendents que els d'ara (hi havia 30 jornades i no 38). Tejada conserva a la memòria el nerviosisme que sentia fins que la pilota es posava a rodar, la serena tensió del vestidor, on la setmana prèvia hi havia qui s'estalviava la cerveseta del vermut i retallava la dosi de cigarrets.

Se'n reacorda del seu primer clàssic, un 5-1 amb dos gols seus, i d'un altre que es va saldar amb l'expulsió de Santamaría i Czibor. Dels quatre de la temporada triomfal 58-59: el 4-0 de la primera volta «amb tres gols d'Evaristo i un de meu» i de la derrota per 1-0 posterior que no va interrompre el camí cap a la conquista del títol. Desconeixent llavors que el doble duel es repetiria a la Copa del Generalísimo, que es disputava al final de la Lliga. Més topades amb Lesmes, el seu habitual marcador. O amb Marquitos. «Bons paios. ¿Durs? Sí, com tots… N'hi havia de pitjors. Algun de nostre també tenia fama, com Biosca, però era molt fi, no se li notava. Hi havia duresa i lluita, però noblesa», assegura Tejada, elegant en la conversa i el vestir.

Valenzuela, 2

L'anada es va celebrar al Bernabéu. «Perdíem 2-0 al descans. Helenio Herrera, que anava 15 anys més endavant que els altres, ens va animar dient-nos que estaven esgotats i que guanyaríem. Vam remuntar 2-4,

amb dos gols de Kocsis i dos de Suárez. A la tornada vam guanyar 3-1», rememora, fent broma amb els lapsus de memòria. «Me'n recordo de Valenzuela, 2, i no me'n recordo del nom del meu pare», confessa entre rialles. Valenzuela, 2, era la seu de les oficines del Madrid.

Les dades de la seva carrera blaugrana certifiquen que va jugar 253 partits i que va fer 129 gols. Una mitjana excel·lent per a un extrem que tenia com a missió principal servir pilotes al davanter centre. Tejada és un dels grans noms de la història del club. Va ingressar en l'amateur i va pujar al primer equip el 1953 després de dues campanyes a l'Espanya Industrial. Es va quedar vuit temporades: entre el Barça de les Cinc Copes i el que es va extingir a la final de la Copa d'Europa de Berna el 1961, i va celebrar dues Lligues, dues Copes i dues Copes de Fires.

Notícies relacionades

I Fusté una mica més i no juga

Un gol per a l'avi

«Di Stéfano ho va canviar tot», diu Tejada, testimoni de l'arribada de l'astre argentí a Barcelona per fitxar pel Barça. «Va firmar pel Madrid per la vella regla de l'ordeno y mando. Algú va imposar que havia de jugar al Madrid i va anar al Madrid», relata Tejada. La greu lesió de genoll de Kubala va accentuar el desequilibri entre els grans. «Un incident com aquell et deixava al 70% de les teves possibilitats», subratlla.

Tejada va ser declarat transferible després de la final de Berna, tot i que no la va jugar. «Em va trucar Di Stéfano a les 2 de la matinada per preguntar-me si era cert», diu Tejada. Va volar a Madrid i al domicili del valedor del seu fitxatge es va trobar Bernabéu, Saporta i Calderón. Només li van exigir mantenir el secret fins a rebre la baixa, teòricament incondicional del Barça. Li va costar renunciar a un any de contracte i mig milió de pessetes. Va firmar de blanc a Valenzuela, 2. Mesos després, va jugar un altre cop quatre clàssics. En va guanyar dos i en va perdre dos, i va aconseguir el seu segon doblet de Lliga i Copa.