La ‘generació Lamine Yamal’ arriba a la selectivitat: «Estem farts que ens diguin que no tenim futur»

A pocs dies que més de 42.000 xavals [entre ells, Pau Cubarsí, company d’alegries de Yamal] descobreixin, a la fi, en què consisteix exactament la temuda ‘nova selectivitat’, xerrem sobre el sistema educatiu amb Alba Coll, Gerardo Esquivel, Kore Atoche i Alba Benavente. Acaben d’acabar el batxillerat a l’institut Josep Serrat i Bonastre, sobre la plaça de Lesseps, a Barcelona, i aquests dies espremen les classes de preparació de la selectivitat, en les quals estan descobrint «un món nou», expliquen.

«La diferència entre l’ambient a l’aula durant el curs i el d’ara és abismal, durant l’any les classes eren sorolloses, era complicat avançar, però aquests dies de preparació de las PAU he vist que eren silenciosíssimes, tothom concentrat; es nota que hi vas perquè vols, es mostra l’interès que tens», relata el Gerardo, que va arribar d’El Salvador amb 11 anys i ha estudiat en aquest institut l’ESO i el batxillerat científic. Vol estudiar Enginyeria Electrònica en Telecomunicacions i s’està esforçant perquè li arribi la nota.

Les seves companyes Alba Coll, Alba Benavente i Kore ho viuen exactament igual. «Durant el curs, hi havia moments en què les classes semblaven particulars perquè només tres o quatre alumnes estàvem posant-hi atenció i els altres estaven passant o fent una altra cosa amb l’ordinador; i és clar, en aquest context, els professors prefereixen concentrar-se en els alumnes que de veritat estan escoltant», prossegueix el Gerardo mentre les seves companyes assenteixen.

«Hi ha molta gent a qui no li interessa el que està estudiant. És impressionant. En l’Humanístic, gairebé la meitat d’alumnes no sé què feien a batxillerat», es pregunta Alba Coll. La seva amiga Alba Benavente té una teoria: «Molts pares estan obsessionats que els seus fills facin batxillerat tot i que ells no vulguin –dispara–. Probablement serien més feliços fent una altra cosa que potser els agradaria més, però els fiquen aquí, que no els interessa gens, i acaben fastiguejant tothom. Això ho he vist moltes vegades». També hi ha la qüestió de falta de places públiques a l’FP, que empeny no poques famílies a matricular els seus fills a batxillerat per no poder pagar una FP privada.

Alba Benavente comparteix la seva pròpia experiència: «Ha sigut increïble el canvi que he notat d’estudiar tota l’ESO una cosa que no m’agradava a un batxillerat artístic amb assignatures que m’encanten». «A l’ESO tenia una mitjana de 5, justíssim, i, de cop, aquí he tret una mitjana de gairebé un 8», relata. Al principi, de fet, no s’ho creia. «Quan vaig arribar a l’institut [va estudiar la primària i l’ESO en un altre centre] no em sentia capaç de treure aquestes notes, m’havien dit que jo no valia per estudiar, em van fer creure que no era capaç», recorda la jove, a les portes d’entrar a la universitat, on vol estudiar Belles Arts.

De manera espontània, pràcticament sense haver de preguntar-los res, els quatre joves van posant sobre la taula tots els temes que han marcat l’actualitat educativa durant els últims anys. Un ‘timeline’ en què ells han sigut els protagonistes –i els màxims coneixedors del que passa realment a l’aula–, malgrat que poques vegades se’ls pregunta. Temes, a més, que van enllaçant. El primer, la urgència de millorar l’orientació per evitar la desmotivació de l’alumnat, que acaba provocant el cansament dels docents.

Bon record de l’‘aula d’acollida’

En la mateixa conversa,el Gerardo obre el meló de les pantalles. «Van posar les pissarres digitals suposadament per millorar el rendiment, i gairebé no s’utilitzen; les he vist utilitzar potser una vegada al mes i pel que sembla són cares. Hi ha moltes altres coses amb què es podria millorar el rendiment escolar que no requereixen tanta inversió», considera el jove, que guarda un bon record del seu pas per l’‘aula d’acollida’ a la seva arribada a Catalunya.

A ulls d’aquest jove fanàtic de les Matemàtiques, l’escola catalana acull bé. Parla per la seva experiència, salta a la vista que positiva. «Conec la mateixa gent espanyola que d’altres països –explica–; òbviament t’has d’esforçar més. Jo vaig anar a l’‘aula d'acollida’ tot 1r d’ESO i el primer trimestre de 2n, i després ja està. Anar a l’‘aula d’acollida’ va ser important per a mi per aprendre el català necessari per poder seguir les classes». Les dades globals, això sí, són menys optimistes. Un informe recent de la Universitat de Girona (UdG) apunta que un de cada tres alumnes catalans extracomunitaris deixa els estudis després de l’ESO, una taxa que triplica la dels nascuts a la UE.

A la pregunta –aquesta vegada sí– sobre si consideren contradictori que es prohibeixi l’ús del mòbil a l’institut mentre el Departament omple l’escola de pantalles, Alba Benavente respon que el wifi està controlat.

«Tu busques qualsevol cosa que porta la paraula ‘game’ i no et deixa entrar; ¡res! El que em sembla irònic és que prohibeixin els jocs, però ChatGpt no; a ChatGpt pots entrar tranquil·lament», apunta. «Bé, sent la generació que som, per molt que ens vulguin controlar, sempre trobarem la via», afegeix.

Sobre ChatGPT tenen opinions diferents. Alba Benavente no l’utilitza perquè va contra els seus principis, respon, contundent. «La gent de l’Artístic li veiem més coses dolentes que bones. S’està aplicant sense cap control. Jo he vist gent durant exàmens que feia una foto i ChatGPT li resolia l’examen», explica. Alba Coll li dona la raó amb el cap: «Tu li pots dir ‘ChatGPT, resol-me aquest problema com si fossis una noia de segon de Batxillerat», i t’ho fa. Fas una foto d’amagat de l’examen en paper i ja està. Tot i que encara hi hagi molt control amb el mòbil, la gent troba la manera d’utilitzar-lo, jo em quedo flipant cada dia».  

«A batxillerat jo crec que els profes ja ho assumeixen i pensen que allà ells, que al cap i a la fi s’estan autoenganyant. A hores d’ara ja els és igual, pensen que ja ens ho trobarem a la selectivitat», prossegueix Alba Coll, a qui li agradaria estudiar Periodisme a la UPF (tot i que té pla B i pla C, per si de cas).

L’abisme dels 18

A més d’arribar a la selectivitat i, si tot va bé, a la universitat, els 18 marquen oficialment l’arribada a la vida adulta, una cosa que els nanos viuen amb cert respecte. «Es passen el dia dient-nos que la intel·ligència artificial ens traurà la feina, que no tindrem jubilació… Els missatges que ens arriben són una mica depriments», apunta Alba Benavente. «Estem farts que ens diguin que no tenim futur», coincideixen. «Jo tenia molta por de complir els 18 perquè sentia que a l’arribar a la majoria d’edat ja no em podia escapar. Ja em puc treure el carnet de conduir, ja puc treballar, ja puc votar, ja puc estar en una mesa electoral... De cop em va caure el món a sobre», admet Alba Benavente. 

Notícies relacionades

Els experts alerten de l’avenç de les malalties del fetge

Nou països s’afegeixen al pla per protegir els menors del porno digital

«Poder votar ens fa il·lusió i, alhora, ens fa por, ara que l’extrema dreta està pujant moltíssim entre els joves. Hi ha molta gent que està desinformada i de vegades escoltes unes bogeries que penses: ¿i aquesta persona pot votar?», reflexiona la Kore, futura estudiant de Comunicació Audiovisual si res falla.

Els seus tres companys coincideixen amb ella. «Hi ha gent que defensa que el franquisme va ser una època igualitària i bona, és flipant», apunta Alba Benavente. «Sí, sí, que diuen que amb Franco estàvem millor… Recordo un dia que no podíem avançar temari perquè molta gent preguntava què és exactament la democràcia. Persones que compliran 18 aquest any i podran votar...», prossegueix la Kore , que coincideix amb els seus amics en la necessitat de fomentar l’esperit crític i d’enfortir el sistema públic de salut mental més enllà de l’institut. «Un amic fa temps em va dir que pensava que anar al psicòleg hauria de ser obligatori per a tothom, i estic d’acord amb ell, com una revisió general al dentista, però al cervell», planteja el Gerardo.