La conquista de Berlín

Pocs escenaris com Berlín, testimoni d'alguns dels episodis que han marcat la història, perquè el Barça reprengui la conquista d'Europa, després d'haver deixat ja abans la seva empremta a Londres, París i Roma. Pocs escenaris tan especials com l'Estadi Olímpic, pel qual Jesse Owens va volar per sobre de Hitler i les seves esvàstiques, perquè Leo Messi engrandeixi la seva llegenda fent caure un mur menys terrible que el que va partir en dos aquesta ciutat, però tan imponent com tots els que porten el segell d'un arquitecte italià.

El Barça torna a estar avui al centre del món davant el Juventus, la glamurosa i renascuda Vecchia Signora, un enemic invisible preparat per atacar per l'esquena. Sota el cel de Berlín, l'espera la cinquena estrella per penjar a la seva història, que en 10 anys ha recuperat un segle. Però abans d'alçar la bandera blaugrana i fer onejar el triplet l'espera una dura batalla.

Xavi la va batejar, en la conversa amb el seu amic Andrés amb aquest diari per testimoni, com «l'última missió». Un últim servei a la causa que ha defensat des que era petit. En l'hora de l'adéu, el futbol a què tant ha donat li ha posat al davant un final per sobre de qualsevol somni. És fàcil imaginar-se Xavi somiejant l'escena, aixecant l'orelluda, una Champions més, la quarta, per afegir a un palmarès vertiginós, escrit en una dècada d'or. Ningú com Xavi per alçar el trofeu, símbol d'un estil que ha marcat un abans i un després, i que ha exercit una hegemonia dictatorial, amb la pilota com a dolça arma de seducció. Ningú com el Madrid ha patit aquesta submissió, condemnat fins i tot a acceptar que la glòria de la selecció espanyola és obra de Xavi i el Barça.

BAYERN I LIVERPOOL / Tot va començar a Wembley i, al mirar enrere, moltes generacions de culers, foguejades en anys i panys de desenganys, es mereixen sentir-se recompensats. L'espera ha valgut la pena. Qui els anava a dir enmig d'aquelles eternes travessies del desert, sense res a celebrar, sense cap més esperança que creure que l'any que ve seria diferent, i així any rere any, que avui el Barça, el seu Barça, perseguiria la cinquena Copa d'Europa.

Sí, la cinquena. Un pas més en el desig de recuperar el temps perdut i estar a l'altura del gran que era per nom, que no per títols. Guanyar a Berlín el col·locaria en un selecte club al costat del Bayern Munic i el Liverpool (5 títols), i només per sota del Milan (7) i el Madrid (10, 4 en color i 6 en blanc i negre).

«Des de Wembley ja no hi ha tanta por», proclamava Cruyff en l'entrevista amb EL PERIÓDICO, retratant un canvi de mentalitat que ha portat els culers a viure sense tants complexos. Encara en queden, però lluny, molt lluny del victimisme i les pors dels mals temps. I amb aquest nou esperit, aquest aire més alegre, més de 17.000 incondicionals estaran al costat de l'equip.

S'imposa la confiança però sense perdre el respecte. El Juventus no és de fiar. No és el que sembla, encara que el Barça estigui per sobre. Però, en el fons, gairebé tots respiren alleujats per no tenir aquest vespre un enemic vestit de blanc. Una final amb el Madrid hauria sigut insuportable, i Berlín no seria la festa que ja es vivia ahir i que es viurà avui, i que per a la majoria no té preu, impassibles a la temptació d'una revenda pels núvols, que fa dies que ronda els 2.000 euros per entrada. A la llotja manen les invitacions, i allà hi haurà Artur Mas i Xavier Trias. Entre els convidats del Barça, tres curioses absències: Cruyff, Rijkaard i Guardiola, les tres figures a les quals pot acompanyar Luis Enrique.

ALINEACIÓ CANTADA / El tècnic pot igualar un triplet que semblava irrepetible i després d'haver viscut moments de tensió, dubtes i incertesa. Dins i fora del club. Ara, es cobra la factura de mantenir en l'aire el seu futur i fer patir el president i la directiva, amb les eleccions a la vista. Però en les últimes setmanes alguna cosa ha canviat i ha donat senyals que fan pensar que seguirà. Al costat de Messi, per descomptat, el centre de tot, i la peça sobre la qual se sosté aquesta enorme confiança. I al seu costat Neymar i Suárez, el trident davant un mur que ha perdut un dels seus millors soldats, el rosegat Chiellini. Menys morbo i més futbol.

Notícies relacionades

La tertúlia d'EL PERIÓDICO

Veus culers davant el mur

No hi ha secrets a guardar en cap pissarra. La de Luis Enrique és un llibre obert i l'alineació es canta d'una tirada i sense pensar gairebé des de la crisi d'Anoeta, i així han caigut Lliga i Copa. Són els onze que són i només el dubte d'Iniesta molestava. El d'Allegri, més o menys igual, encara que plora Chiellini i creuarà els dits perquè l'acabat de recuperar Barzagli aguanti el tipus davant el mortal trident.

Fa gairebé 80 anys, Jesse Owens va conquistar Berlín i es va penjar quatre medalles d'or. Avui, algú que fa temps que mereix els honors de figurar entre les grans llegendes de l'esport persegueix la seva quarta Champions: Leo Messi. La història torna a esperar-lo. A ell i al Barça. I a Xavi. L'última missió. El cel de Berlín.